No convé fer anàlisis
precipitades ni categòriques. Crec que no es pot afirmar que
la pèrdua de suport d’Esquerra es degui sobretot o
exclusivament a haver pactat amb el PSC o haver fet Montilla
president. I encara menys deduir, a partir d’això, que convé
no pactar mai més amb el PSC. En un comentari a l’apunt
d’ahir, i a propòsit del votant de l’àrea metropolitana
que sintetitzem en el perfil del Baix Llobregat, en Miquel ens donava
una pista important que hem de tenir en compte:
“Sóc i visc al Baix
Llobregat, sóc igual que la resta de classe treballadora, i
una cosa sí que he notat: ERC no provoca el rebuig que
provocava fa anys,quan l’independentisme era associat a
antiespanyolisme i fin si tot racisme. El pacte amb el PSC ha ajudat
-i molt- a canviar aquesta imatge, i malgrat que molta gent gran sent
animaversió cap a l’independentisme, els seus fills que ja són
catalans no s’hi posicionen en contra sinó més aviat
amb un silenci sense manifestar-se a favor. En termes de
“comunicació” i marqueting, doncs, l’independentisme
ha pujat molts punts aquests darrers anys. No vol pas dir que s’hagin
convertit en independentistes, però en un referèndum hi
hauria més votants aquí que no pas a Sarrià o
als despatxos de la Diagonal que tradicionalment voten a CiU.”
És evident que l’acord amb el
PSC no només ha permès consolidar la imatge d’Esquerra
com a partit de govern, sinó que ha desactivat una
animadversió considerable per part d’aquests perfils que
comentàvem. No sabem com haurien anat les coses si el 2003 o
el 2006 Esquerra hagués format govern amb CiU, però és
molt probable que tota aquesta població de l’àrea
metropolitana hagués estat molt més sensible al rebuig
tant del nacionalisme com de l’independentisme. Ara no hi ha aquest
rebuig visceral. L’independentisme ha pres carta de normalitat i és
una opció més. I aquest és un pas necessari.
Crec que seria un error treure
conclusions precipitades del rendiment que ha donat aquest acord de
govern. Potser no ens han comprat el producte massivament, però
ara ja no creuen que la marca sigui de mala qualitat i la seva
predisposició és més bona. El problema és
que els nostres comercials, cansats de no tenir vendes a la zona,
vulguin canviar d’estratègia quan encara no s’ha consolidat
aquesta. I perdoneu que continuï amb la metàfora del
màrqueting.
En tot cas, també voldria deixar
clar un cop més que aquesta estratègia té sentit
en la mesura que al Parlament de Catalunya encara no hi ha el nombre
de diputats necessari per impulsar un referèndum
independentista, perquè sabem que algunes persones de CiU hi
votarien a favor, però no tenim garantit el suport del partit.
El dia que això passi, evidentment caldrà fer un canvi
d’estratègia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavi defensar un pacte d’ERC amb el PSC és demagògic, un partit com ERC que el seu objectiu ha de ser l’independentisme no pot fer govern amb un partit antagònic que només contempla la possibilitat d’Espanya com a única formula valida.
ERC viu sota la manipulació socialista i es dona a la subiugació espanyola, i ja veiem com els hi va, no?
Si ERC i CiU no ens posem d’acord per fer un pacte hermètic de país no anirem bé i cada vegada l’espanyolisme del PSC dominarà més clarament al nostre país.
Una abraçada
David
L’objectiu del pacte amb el PSC és precisament facilitar la permeabilitat en els dos partits, eliminant el rebuig que ERC presenta en gran part de la població dels barris, que és la que decantarà la balança.
Es tracta d’un objectiu estratègic de gran importància, alhora incomprès per una part important dels electors d’ERC.
En aquestes eleccions la permeabilitat s’ha donat d’ERC en direcció al PSC. Però venen temps moguts de crisi econòmica. Si no es fa cap estrall, aquesta permeabilitat tan treballosament guanyada pot anar en sentit invers. En algun moment, a més el PP hi ajudarà.
Així que calma. Les coses no estan tan malament.
Crec que el problema d’ERC no és el pacte sinó com s’ha portat. Si més no el pacte escrit no és el problema. Ara, si a canvi veiem Carod i companyia convertits en xaiets o simples gestors d’unes conselleries, aleshores ja no tenim la ERC que ens havia il.lusionat.
Carod entén molt malament això de “governar seriosament” o “partit de govern”. A Carod li ha passat el que a molta gent que no controla les flamarades. La reacció a aquestes és emmudir per por de fotre la pota una altra vegada. Reaccionen anant a parar a l’extrem contrari del que senten al seu interior. No sap trobar el punt exacte. A més de governar bé han de treballar per a la independència de forma que es noti, es vegi, es palesi.
La militància està molt acomodada, potser com els manaires. La campanya era freda. La manca de recursos no ha estat substituïda per treball i suor de la militància. A Tarragona, per exemple, no es van posar pancartes al meu barri fins dimarts de la darrera setmana. Sobre l’ AP7 estaven col.locades a l’interior del pont de forma que els barrots la feien il.legible, etc.
sobretot del que dius al final, perqué en el supòsit que el primer pacte del tripartit realment si que va fer obrir el independentisme cap els guetos socialistes de les àrees metropolitanes, el que s’ha fet després només ha servit per desnaturalitzar i desprestigiar el catalanisme sobiranista a nivell politic.
Com t´hem dit altres companys i jo mateix en resposta al teu darrer article sobre respecte el que en Carretero diu que s’ha d’entrar al Baix Llobregat amb l’estelada i Lluis Llach, als fills dels immigrants espanyols només es tornaran independentistes si l’alternativa que els hi oferim és autèntica i no una barreja entre la nostra i la de els seus pares. Si detectes que el que et donen per alternativa és una amalgama de conceptes poc sòlids fet nomès per intentar quedar be amb tu, automàticament saps que el que et volen vendre és falç.
I així ens ha anat, al Baix Llobregat i en l’area metropolitana és aon ERC ha tingut més mals resultats!.
Cal donar sempre credibilitat amb el que tu creus, el que tu dius i sobretot amb el que tu fas!.
Respecte si hauria estat millor pactar amb CiU, la resposta Xavier és que l’alternativa no passa necessàriament en pactar amb CiU, sobretot si és amb les mateixes condicions que s’ha fet amb el PSC-PSOE. Perquè aixó ja va passar amb el Barrera i tothom sap el que va passar.
ERC si vol arribar a ser el partit que lidera el cada dia més gran moviment per la independència, cal que marqui el seu propi full de ruta, amb els objectius ben definits i pactar amb qui calgui i quan calgui, sempre que els objectius siguin assumits. Si no, doncs a l’oposició que moltés vegades és millor que estar en un mal govern en minoria com ens passa ara. Mireu el que ha passat a Escòcia, fins que el partit independentista escocès no ha tingut majoria no ha entrat al govern.
Per acabar, com sempre m’agrada barrejar altres situacions per trobar analogies, crec que el que tu diusa mb aquest article i el que han dit fins ara en Carod, que continuen sense reconèixer que l’estratègia de la “pluja fina” de pactar a qualsevol preu amb el PSC-PSOE per aconseguir convençer els fills dels immigrats de l’àrea metropolitana, es podria semblar a l’autoengany que sent aquell noi o noia que no vol reconèixer que la seva parella l’hi esta fotent el salt. Sempre serà el últim d’adonar-se perquè està tant enamorat i convençut que ha encertat amb la seva parella, que no farà cas de les evidències fins que un dia es trobarà que l’hi ha pres els quartos i es trobarà al carrer més sol que mai.
Compte que si ERC continua cegament sense fer cas a les evidències de que el pacte amb el PSC no l’hi convè i que a més a més no és lleial amb ERC sinò que ho és només al PSOE, al final un dia és trobarà al carrer amb només una fulla al davant i una altre al darrera.
Jo crec que el pacte amb el PSC no és el problema en si. Entre altres coses, perquè l’alternativa de pacte (CiU) no és massa millor ni pitjor, són 2 formes de regionalisme. Ara bé, un pacte s’ha de fer bé, i a més, s’ha de donar la sensació que avui pacten amb uns i demà amb els altres, en funció d’ERC i del progrés cap a l’independència. ERC té un projecte propi i diferent, i pot decidir, a cada moment, amb qui pactar. I ara, en canvi, només es discuteix si s’enganxa amb uns o amb uns altres. Mentre segueixi així, ni els pactes amb el PSC ni els pactes amb CiU aniran bé.
Benvolgut Xavier,
M’agrada l’anàlisi que fas en aquest apunt. Crec que és hora de reflexions serenes, que no vol dir evitar l’autocrítica. El que segur que cal evitar és la lluita fratricida dins el partit, i que per interessos personals, per l’afany, legítim d’accedir a la seva direcció alguns magnifiqun tant els èxit com els fracassos.
No crec que el pacte de govern amb el PSC hagi estat dolent per al país. I dic per al país, perquè Esquerra només m’importa en funció d’això, mai per ella mateixa.
Per una banda, el procés de redacció del nou Estatut, amb un PSC a la contra, podria haver generat una real fractura del país. En canvi, tots hem de reconèixer que amb aquesta estratègia s’ha aconseguit un PSC moderadament més catalanista, que com a mínim ha hagut d’acceptar i també afirmar la injustícia de la situació catalana en aspectes com el finançament, el dèficit fiscal i les infrastructures. També destacaria la seva posició clara i ferma pel que fa a la immersió lingüística a les escoles. Vull dir que l’accés del PSC al govern de la Generalitat, amb la necessitat de demostrar capacitat de fer avançar el país l’ha obligat a enfrontar-se amb contradiccions profundes derivades de la seva federació (crec que amb excessiva submissió) al PSOE i amb la realitat tan poc federalista i poc oberta a una Espanya plurinacional que es pot reconèixer en aquets partit. Per bé que cal ser just, i, malgrat els paral·lelismes, considero totalment demagògic dir que, avui, el PP i el PSOE són iguals per a Catalunya. Això seria així si el PP fos una dreta equiparable a la dreta europea (no a la ultradreta) i no una romanalla nostàlgica del franquisme, tant pel fons com per les formes.
Pel que fa al “desastre” electoral d’ERC, jo crec que s’exagera. No indica que hi hagi menys votants potencials d’ERC en un futur. Pensem que els vuit diputats es van obtenir en unes circumstàncies molt especials. El llinxament mediàtic de Carod, l’èczema irritant produït per quatre anys d’aznarisme desbocat, no s’esperava el triomf socialista i per tant no hi havia lloc al vot útil, inexistència encara del desgast de governar que ara sí té ERC, la il·lusió col·lectiva pel desenvolupament de l’Estatut, l’emprenyamenta per les mentides de l’11M, van alliberar un vot més sincer, menys condicionat a estratègies, fet amb el ventre i el cor, i no a partir la por al PP o el càlcul. I abans d’això, a la legislatura immediatament anterior ERC tenia un diputat, ara en té 3, de manera que el balanç, mirat amb perspectiva, no és tan dolent
En tot cas, dono per bons aquests diputats perduts (segur que si es treballa bé es recuperaran posicions a les autonòmiques), pel servei prestat al país.
Continuant amb el pacte, amb el tripartit, jo no retrec tant aquesta estratègia d’aliances (no sóc un purista que cregui en l’autoaïllament en ghettos polítics de les opcions sobiranistes) com la gestió que s’ha fet de les inevitables contradiccions que s’han trobat en el camí, contradiccions —de diferent naturalesa, segons el cas— que tot governant s’ha de trobar necessàriament.
Per exemple, quan es va presentar l’Estatut a Madrid i va començar la passada del ribot, els primers que van “baixar del ruc”, que van acceptar les retallades van ser, llògicament, el PSC. Després, va venir la maniobra infantil de CiU amb aquella mena de pacte amb en Zapatero, una rucada feta només per l’absurda necessitat de demostrar que es té alguna influència i per l’estupidesa de fer això per les vies equivocades.
La reacció d’ERC va ser acusar CiU d’haver venut l’Estatut, de no resistir prou, d’haver cedit a les propostes socialistes massa aviat… però continuar al govern amb uns (el PSC) que s’havien rendit molt abans i sense fer-los un retret… i això no és un bon servei al projecte sobiranista, perquè crea confusió i desunió. Ni es bo per ERC, perquè es mostren incoherents i demagògics, i desconcerten els votants.
No dic que necessàriament haguéssin de trencar el govern. Només dic que haurien d’haver estat sincers i valents i no resoldre el seu pànic infantil amb cortines de fum i excuses de mal pagador. Hi havia dues opcions: continuar al govern i explicar-ne els motius, evidenciar que estem en un carrera de fons, perservarar en l’estratègia i fer-la entendre, o bé trencar el govern i forçar noves eleccions. Però no es podia nedar amb el PSC i desar la roba carregant els neulers a uns que al capdevall estaven a l’oposició, i per tant, molt menys obligats a res que els seus propis socis.
No calibrem els resultats d’una estratègia per uns resultats electorals circumstancials, que depenen de molts factors difícils d’analitzar en conjunt. Calibrem l’executòria del partit pel seu servei al país. Perquè la funció d’ERC és servir Catalunya.
Al capdavall, no sempre el frontisme nacionalista (CiU + ERC) assegura més avenços per al país. Pot resultar, segons les circumstàncies, fins i tot contraproduent, satisfactori només per als convençuts, és a dir, sense possibilitats d’engruixir la massa social oberta al sobiranisme.
El que és important és que, siguin quines siguin les circumstancials aliances de govern, sota la tasca dels partits sobiranistes hi hagi un corrent de lleialtat, àmbits transversals en què es deixin de banda les diferències per a treballar en allò que es comparteix. Els líders dels partits han de deixar de fomentar un sectarisme messiànic que ens llança els uns contra els altres, i renunciar a titulars, a màrqueting electoral, a intentar assegurar lleialtats de vot a base de demagògia i actituds que en comptes de sumar, fraccionen, divideixen i debiliten.
Crec que l’estancament a la baixa de CiU i el teòric retrocés d’ERC (més que retrocés la pèrdua de l’oportunitat de consolidar part d’uns vots que no li tocaven) s’han d’analitzar des d’aquest punt de vista més ampli i menys partidista si volem progressar cap a una situació millor per a Catalunya, i no en termes d’estratègies limitades a un hortizó de quatre anys, o dos anys si atenem que les eleccions espanyoles i les catalanes s’alternen.
Voldria acabar dient que, després de molts anys, després de moltes eleccions, en aquestes darreres jo he estat a punt de no votar a ERC per primera vegada. La presència de Duran m’impedeix ni considerar el vot a CiU (a veure quan es trenca aquesta Federació i CDC arriba a ser el que en potència pot arribar a ser).
El meu vot era blanc. Per castigar aquestes dues forces que em són més properes.
Ja n’hi ha prou. Catalunya i el catalanisme ja en tenen prou de tantes excuses per a guanyar temps, per a justificar allò injustificable, per a aguantar un pacte contra natura. Cada dia em recordes més aquells “hooligans” que defensaven el pacte CiU-PP quan a ulls de tothom era una aberració que ja havia perdut qualsevol raó de ser.
L’aposta d’ERC per penetrar en aquests cinturons vermells s’ha demostrat com un fracàs (o bé com una mentida), i em faig creus que algú com tu encara ho defensi. Això del catalanisme del PSC és una ficció política que s’acabarà menjant ERC i, de retruc, tot el catalanisme en general.
Dius que no hi ha alternativa mentre CiU no “surti de l’armari”: tan poc creieu en la vostra pròpia capacitat per a forçar pactes que us semblin satisfactoris amb CiU? Per què a CiU se li exigeix ser independentista i a Montilla se li perdona ser espanyolista? Ja no us creu ningú, i jo estic a punt d’abandonar per sempre la XBS de tan partidista que em sembla el teu blog. I quan dic partidista no em refereixo a ERC, sinó a la seva acomodatícia direcció.
En el teu anàlisi estic convençut que hi ha un punt de raó.
Ara bé, no el fas complet.
La part que et saltes és aquella en què s’han d’analitzar els efectes dels canvis que s’han fet en el producte per tal d’adaptar-lo a nous consumidors potencials, en els consumidors de tota la vida.
I aquest anàlisi hauria de dir que els efectes han estat negatius. Una part molt important dels consumidors de sempre han deixat de comprar, i aquesta part no ha estat substituïda per nous consumidors. El resultat ha estat, doncs, una baixada de vendes.
Xavier, m’he permès de contestar el teu punt de vista (erroni, en la meva opinió) en un apunt al meu bloc:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/85888
L’independentisme ja no és vist amb animadversió pels votants socialistes. De fet, és vist amb carinyo i afecte. Entre altres coses perquè ens haviem passat la vida sense trobar la manera d’esgarrapar-li vots a Convergència per arribar a la Generalitat, i Esquerra ens ho ha posat fàcil. A més, com que allà on ens aliem amb ells ens els mengem amb patatones, encara els tenim més carinyo, fan poca nosa. I per si fos poc, han tingut el detall de fer-nos la campanya amb la por al PP, o sigui que ja no es pot demanar més. I prudència, sobretot, molta prudència, que això d’acabar amb el tripartit és una cosa que s’ha de pensar molt i molt bé. Aguanteu una mica més i aviat ja no caldrà que trenqueu tripartits perquè desapareixereu del mapa. Tens tota la raó, noi, si Esquerra s’hagués aliat amb Convergència ens haguessin caigut d’allò més gordus. Cordialment, José Zaragoza.
Xavier,
D’acord en diversos punts excepte un: “El problema és que els nostres comercials, cansats de no tenir vendes a la zona, vulguin canviar d’estratègia quan encara no s’ha consolidat aquesta.” Si això vol dir que s’ha de persistir en el pacte amb el PSC, crec que no necessàriament. L’estratègia potser no s’ha consolidat del tot, però això que l’independentisme ja no sigui vist com “el papu” a certs sectors de la societat catalana ja s’ha aconseguit prou. A partir d’ara, i com a norma, Esquerra hauria de negociar tenint en compte coincidències programàtiques, i sí, també, com indiques en aquest article, possibles efectes socials dels pactes.
Molts dels beneficis socials del pacte amb el PSC, des del meu punt de vista, ja estan aconseguits. Un que no esmentes és el de fer Montilla president: es va desactivar de forma contundent el mite del “català racista”, aplicat especialment als independentistes, que consistia a dir que només famílies amb cognoms catalans podien tenir accés a la Presidència. No ho hem sentit més, oi? És clar, perquè seria absurd dir-ho ara. Ha quedat clar que dir-se José Montilla i ser nascut a Iznájar no és cap impediment per ser president del nostre país, i això quedarà en la ment del que sovint anomeno “la Catalunya espanyola” (o simplement la castellanoparlant, que no és exactament el mateix); ara bé, és evident que aquesta no és raó suficient per pactar amb algú, tot i que un cop s’ha fet cal no perdre de vista els efectes positius que això té, com tu indiques.
En el seu moment em va semblar bé que el Carod digués que no li agradava allò de CiU + ERC = Catalunya, en primer lloc perquè no és veritat i en segon lloc perquè el pacta amb el PSC desactivava la formació de dos blocs (catalanista vs. espanyolista) a l’estil del País Basc en l’època del Pla Ibarretxe. Ara bé, això no vol dir que Esquerra hagi de persistir tant sí com no en aquesta estartègia. Això seria limitar-se com ho ha fet fins ara Iniciativa. El bloc espanyolista a Catalunya pot estar entenent la idea (o absorvint-la de mica en mica) que en una Catalunya independent podran sentir-se tan espanyols com vulguin, però que com a catalans el negoci que Espanya els ofereix els és tant ruïnós com als que ens sentim només catalans.
Tal com vaig dir en comentaris anteriors, al pacte amb el PSC en sí no li veig un problema, sinó al canvi d’actitud d’Esquerra, a la pèrdua de perfil, de claredat en les premisses de què es parteix. Partint de la claredat dels propis plantejaments, a negociar amb qui faci falta, i continuaré votant Esquerra si mantenen el perfil propi i molt clars els objectius finals, igual que votaria CiU si m’oferissin un projecte amb cara i ulls que creiés que ens portarà a la independència abans que qualsevol altre. Sóc optimista i crec que venen temps millors tan per a un partit com per a l’altre. Em nego a creure que siguem tan curts de vista com hem estat fins ara.
Xavier, penso que t’equivoques de mig a mig. T’he respost en un post al bloc: “Avantatges? (a en Xavier Mir, amb desesperació)”
Salut.
Crec que el canvi d’animadversió cap a silenci es deu més avit a un canvi generacional i que no tés res a veure amb el pacte amb el PSC. En tot cas les possibles noves complicitats van molt lligades al nou eix dreta-esquerra que s’ha establert sobretot des del segon tripartit i que té, ara per ara, un rendiment negatiu. Penso també que no es hora de ficar-se medalles precisament.
L’únic partit que s’ha beneficiat d’aquest pacte, ha estat el PSOEC, ja que ha aconseguit frenar en sec l’ascens d’ERC, i ha provocat el descens continuat aquests darrers cinc anys. Per tant felicito en els estreteges del PSOEC. Si ERC hagués fet acte de contricciò en aquesta legislatura Montillesca, i haguès passat a l’oposiciò, segur que els resultats de les generals haguessin estat totalment diferents.
a)- Per a la Direcció actual d’ERC?
b)- Per a ERC, com a partit inequivocament sobiranista, sense dependències externes?
c)- Per al pais, per a Catalunya?
El pais, Catalunya, està millor o pitjor, ara, el 2008, que el 2003?
a)- econòmicament
b)- dependència creixent o no de Madrid?
c)- tenim més o menys empreses catalanes importants?
d)- tenim més o menys industria que fa 5 anys?
e)- la llengua, el català, es perla més o menys, socialment, que fa 5 anys?
f)- els diaris, les revistes: augmenta o disminueix la proporció de ls publicades en català, i comprades per la ciutadania?
g)- radio i televisió en català o en espanyol: qui guanya a qui? en relació al 2003, qui ha avançat i qui s’ha endarrerit?
h)- infrastructures: s’ha avançat molt més el periode 2003/2008 que el periode 1998/2003? O a l’inrevès.
-autovies – rodalies – peatges – aeroports – ports
-residus – carreteres -problema aigua -gas arreu pais
-energia electrica -energia eòlica
-Més o menys dependents d’energia rebuda altres zones no catalanes?
-interconnexió de xarxes amb l’exterior o tancament àmbit espanyol
i)- llistes d’espera a la sanitat publica per a operacions “petites”. Mes o menys?
j)- Temps d’atenció a malalts als CAP? 10 minuts, 3 minuts?
k)-Més o menys funcionaris de la Generalitat? Quants més?
l)- sector públic català i sector privat català. Importància.
m)-Deute Public de la Generalitat. Més o menys que el 2003?
n)- barracons a l’ensenyament public. Més o menys?
o)- Nivell assolit en acabar l’ESO. Notes tall . Pitjor o millor que el 2003?
p)- Universitats catalanes publiques: Més o menys, de noves, el periode 2003/2008 que el periode 1998/2003?
q)- més seguretat ciutadana o més inseguretat ciutadana?
r)- Nombre policies treballant a Catalunya. Més o menys que el 2003?
s)- Pobresa – Nivell de probresa. Més o menys població catalana que el 2003?
t)- Noves estacions i km. de metro: més o menys que en el 1998-2003?
u)- Víctimes d’accidents de transit. Mes o menys que el 1998-2003?
v)- Nous llocs de treball al sector privat consolidats: (indefinits). Més o menys que el quinquenni anterior.
w)- Prestigi i lideratge de Catalunya i del seu President als països europeus. Més o menys?
x)-Prestigi, respecte a Catalunya i al seu President, a l’estat espanyol? Mes o menys.
y)- Expulsió dels joves de les grans ciutats, pel problema de l’habitatge, no assolible. Més o menys que el quinquenni anterior?
z)-Sobreexplotació de sectors marginals o nouvinguts(immigrants en pisos/cases patera, ..) Més o menys
aa)- Ciutats i pobles m´s nets i endreçats o més bruts i caòtics?
ab)..
No val la pena seguir.
Entenc que en parlar d’avantatges nomes ens haurien d’importar els avantatges per al conjunt de Catalunya, per a la població catalana, per a Catalunya com a nació institucionalizada, per al benestar, per al progrés, i per a la riquesa dels ciutadans catalans.
A mi, els avantages per als membres de la Direcció d’ERC, o per a uns quants professionalitzats de la política, no compten. Només hauria de comptar, crec, el benestar i progrès, o no, de la població. I la consolidació de la reconstrucció nacional catalana.
Hem anat millor o pitjor que els cinc anys anteriors?
Per a mí, clarament, pitjor.
I és l’únic que em preocupa i, en la mesura dels possibles, ocupa.
Sóc en Miquel,i em sembla que he provocat una baralla que considero enormement positiva. Positiva perquè es debaten idees i estratègies (amb més o menys encert) i estic SEGUR que de tot això en sorgirà una nova onada de força independentista.
Certament, jo comentava l’aspecte positiu que m’havia semblat en el meu entorn el pacte amb el PSC, i se m’ha contestat potser encertadament que era simplement pel canvi generacional. Es possible,però en quaslevol cas la percepció d’ERC ha millorat lleugerament en el global malgrat que la demonització de l’independentisme és encara prou vigent,i ERC és comença a veure com a partit d’esquerres a l’estil dels socialistes.
Això no vol pas dir que hagi defensat que el pacte amb el PSC sigui de sang. No. Això ja està fet. I ha anat com anat.
Defenso l’estratègia d’ERC d’haver fet President a Maragall amb l’objectiu de l’Estatut. Defenso l’estratègia d’ERC d’haver fet President a Montilla per evitar l’ús demagògic del cinturó de Barcelona i que mediàticament potser ens hagués esclafat.
I ?
Doncs que ha anat bé,i ara toca passar pàgina.
I passar pàgina vol dir NOVA DIRECCIÓ i NOU IMPULS.
Carod ha estat genial per ERC i l’independentisme. Puigcercós ha treballat de valent….però Carod ja està completament “cremat” (l’han cremat i no hi podem fer res), i Puigcercós mai tindrà el nivell intel.lectual que la gent d’ERC exigim per créixer i guanyar. Nosaltres no som el PSC.
Carod i Puigcercós ,espero, haurien d’incorporar la seva experiència i la seva visió estratègica (que és parcialment fracassada,però que no es pot despatxar sense valorar-la i prendre’n nota de les virtuts),en el marc d’un nou lideratge i noves estratègies.
L’estratègia independentista ha de ser clara i retornada a l’eix nacional un cop ja hem demostrat que podem pactar amb la resta de les esquerres i que no pactarem amb CiU (amb qui exclusivament podem arribar a acords en els temes de país,nacionals).
Un nou lideratge i un projecte clar: ERC anirà a la oposició el 2010, es presentarà amb l’objectiu d’un referèndum pel 2014, i deixarà que governin CiU i el PSC.
Des de l’oposició, no només es podran guanyar els votants independentistes que pugui tenir CiU,sinó també els d’esquerres davant la inutilitat de ICV….
En fi,tot són hipòtesis,ganes o somnis.
Però en qualsevol cas, jo no sóc militant d’ERC, segueixo amb interès l’actual “crisi”,i estic segur que el 2010 podrem gaudir tots plegats de veure una remuntada d’ERC que ens acosti més a allò que ens és comú : l’independentisme, amb un discurs de canvi que vagi més enllà de nosaltres mateixos i s’eixampli també a Europa. Europa és, per a mi, la deficiència més gran que tenim avui. Volem ser un Estat a Europa, però no hem preparat un model nou d’Estat Europeu al Món (si és que volem que la UE sigui una nova casa de veritat).
Que hi hagi debat,sisplau! Que corrin les idees! I que ningú abandoni el vaixell per no saber perdre ! Aquesta vegada ERC hauria de donar una lliçó de democràcia i ampliar i ampliar la pinya que ens ha de dur a on volem anar tots plegats.
( Nota: les crítiques no podrien ser una mica més amables per part de tots plegats? Si hi han hagut errors es poden indicar amb més normalitat democràtica i sense insults? Si els que s’han o ens hem equivocat no podem ser més modestos i participar en les noves orientacions?…)
Anims a tots plegats, que al Juny tenim una nova oportunitat.
… sóc membre de la classe treballadora i em relaciono amb força gent a diverses entitats de la població on resideixo, no he vist per enlloc que Esquerra no provoqui rebuig entre la gent on abans el provocava ERC.