Ara fa quatre anys, l’Estat espanyol va
viure un moviment de rebuig contra l’intent de manipulació
informativa perpetrat pel govern del PP. Aquell moviment es va poder
articular perquè una gran majoria de persones veien en una
alternança de govern una sortida al problema. En qüestió
d’hores, una onada d’indignació va mobilitzar la ciutadania
en clau de rebuig, i la celeritat d’aquell procés va
esdevenir notícia. El proper 9 de març torna a haver-hi
eleccions. Els qui aleshores van promoure la mobilització o
els qui no van dubtar a afegir-s’hi, ara no senten cap necessitat de
fer res. En tot cas, i per inèrcia, es fomenta el record
d’aquella situació per advertir del gran perill que seria que
el PP recuperés el poder. Aquests, però, passen de
puntetes sobre tot allò que ha passat i està passant a
l’Estat espanyol durant la legislatura del PSOE. Per què?
Doncs únicament perquè creuen que criticar el PSOE pot
beneficiar el PP. I abans que assumir aquest risc, prefereixen
envilir-se amb el silenci còmplice.
Quatre anys després d’aquells
fets, és sota el govern de Zapatero que s’estan violant els
drets humans més fonamentals al País Basc i a
Catalunya, jutjant persones per suposades vinculacions amb el
terrorisme o per suposades injúries al rei o per qualsevol
altra cosa que cap democràcia europea del segle XXI hauria de
permetre. La persistència d’aquestes actituds abusives ha
arribat a extrems intolerables que deslegitimen absolutament l’Estat.
I els qui ho haurien de denunciar, els progressistes que ara fa
quatre anys ens mobilitzaven contra aquells conservadors tan dolents,
no ho fan perquè no veuen cap alternativa, perquè es
resisteixen a reconèixer una situació de crisi, de
carreró sense sortida.
Mentre una part de l’electorat segueix
aquest comportament de mal menor i ja té decidit que tornarà
a votar PSOE el 9 de març únicament perquè no
governi el PP, i no pas perquè estigui entusiasmat amb el
balanç de la legislatura, per primer cop es percep de manera
claríssima que la ciutadania busca comportaments electorals
alternatius per canalitzar aquest malestar, i d’aquí el debat
sobre el vot en blanc. A un mes de la data dels comicis, moltes
persones estan fartes de la política a l’Estat i no pensen
seguir la solució del mal menor. El fet que l’expresident
Maragall promogui el vot en blanc n’és un símptoma més.
S’està articulant la
desobediència a l’Estat espanyol. Ja no és desafecció,
sinó desobediència, rebuig frontal a determinats abusos
comparables als que en el seu moment van cometre els governants del
PP. Encara no se sap, però, com s’articularà
definitivament. Perquè la solució més fàcil
és la que es va donar al 2004: que un partit vehiculés
aquell malestar. I això, ara i des de Catalunya o els Països
Catalans, no és fàcil. Algunes persones votaran en
blanc, i això sempre serà millor que no pas quedar-se a
casa des del meu punt de vista, però també som
conscients que si el vot recalcitrant del PP es mobilitza (com és
habitual) i el vot acrític i còmplice del PSOE es
mobilitza (com el discurs de la por al PP fa preveure), el resultat
serà una reducció de la representativitat al parlament
espanyol d’aquelles formacions que en podrien assegurar la
diversitat i trencar el bipartidisme.
Quina lectura ha de tenir això?
Evidentment, a alguns els faltarà temps per assegurar que els
nacionalismes perifèrics van a la baixa, però és
ben clar que el missatge va més enllà d’això. La
ciutadania està dient a alguns d’aquests partits que no vol
que segueixin practicant aquest joc, que volen trencar aquesta
dinàmica miserable. Els demanen que comenci la desobediència,
que l’articulin. I potser aquests partits no estan preparats per
articular aquest moviment a curt termini, abans del 9 de març,
però algú pot negar que s’està obrint una crisi
política que tard o d’hora comportarà canvis? Algú
pot dubtar que, tard o d’hora, aquesta desobediència trobarà
la manera d’articular-se i fins i tot d’institucionalitzar-se?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amic Xavier, aquestes eleccions la tria està claríssima. El vot en blanc. El vot de la revolta, el de la desobediència és el vot en blanc.
Amb això del vot en blanc ens pot passar com amb el referèndum de l’Estatut: aquesta mena d’empatx virtual sobre la gran quantitat de gent que votarà en blanc o s’abstindrà. Quan arribi el recompte veurem que som/són/sou els de sempre i, com sempre els grans gaunyadors per aquesta opció són els tres partits majoritaris: Psoe, Pp i Ciu. La opció fortament polititzada i crítica com mai sempre es situa en el llindar. I això tornarà a passar.
Mentre només amb un 15 % del total del cens electoral n’hi hagi prou per treure les majories que es treuen, no val la pena fer aquest rebombori. segur que aquells que apostem/aposten/aposteu pel bot en blanc o abstenció sou els mateixos que encavat acabareu votant a alguns d’aquests tres partits majoritaris: els gran beneficiats!
Si algú dels fans d’aquestes propostes tant estrafolàries (votar en blanc, vot nul), inutils, i absurdes, en la meva opinió, tingués dades concretes d’alguna elecció important en algun pais europeu occidental, els darrers 30 anys, on s’hagi proposat una opció massiva de vot en blanc o vot nul, i el resultat aconseguit, ho agrairia. Pais, tipus d’eleccions, any, i resultats concrets, i la font, naturalment.
Em sembla que no hi ha gaire que aportar. I això hauria de fer pensar.
Però, sobretot, quin precedent a una democràcia europea consolidada s’ha donat abans?
El cas de Batasuna no compta.
O esteu inventant la sopa sense caldo?
Es veritat que Esquerra s’hauria de presentar a Madrid per darrera vegada. Què collons hi anem a fer a Madrid ? Res. Anar a Madrid és perdre el temps. Tothom ho tindria que tenir clar això. No aconsseguirem res allà ja que el PPSOE controlen la situació. Al menys res important, res de pes, res per sentirn-nos orgullosos.
Anar a votar aquestes eleccions és reforçar la hegemonia PPSOE i el malhaurat "Estado de las Autonomias" amb la conseqüent provincianització dels Països Catalans. Votar en blanc és un parida i dones entendre que no t’agrada ningú però que voldríes implicar-te. Vaja, que et sens espanyol. No, companys, el millor és portar a terme allò de la desafecció, allò de la desconexió amb Espanya demostrant que Espanya no ens interessa. Només ens interessa l’Estat Català. Per això cal que ningú que se senti català vagi a votar aquestes elecccions. Al menys això és el que jo recomano a tothom.
Practiquem, doncs, l’abstenció activa !!!
Aquests
dies, durant les entrevistes, trobades i reunions que fem arreu del
territori per explicar a aquells que ens ho demanen quin és el projecte
polític del Partit Republicà Català, ens trobem algunes persones que,
de bona fe, ens demanen quin és el nostre programa per a les eleccions
espanyoles, i que es queden una mica astorades quan els responem que
per a Espanya no tenim cap programa, ni ara ni mai. Com ja vaig dir en
un article anterior, nosaltres no volem gestionar Espanya, no és el
nostre país i, per tant, no ens preocupa quina política cultural han de
tenir tenir els ciutadans espanyols, ni el seu programa de medi
ambient, ni com han d’administrar ni la seva policia ni els seus
exèrcits, ni els seus jutges. Són els seus i, per tant, ja s’ho faran.
Tampoc no ens interessa transformar aquest Estat, que no és el nostre, perquè sigui més còmode per als catalans:
•
No volem que a les casernes de la Guàrdia Civil en territori català hi
onegi la senyera, perquè el que volem és que aquest cos no català marxi
del nostre país
• No ens treu la son que al Congrés i al Senat
espanyols s’hi pugui parlar en català, perquè el que volem és que més
aviat que tard, amb l’assoliment de la nostra sobirania, ja no sigui
necessari que els nostres representants electes hagin d’anar a les
Corts espanyoles a perdre-hi el temps.
• No ens fa cap falta
tenir diputats i senadors catalans que dediquin un minut de la seva
feina a votar si l’exèrcit espanyol ha de ser present al Líban, a
l’Afganistan o a l’altra punta de món, perquè ja ens donarem per
satisfets si, senzillament, les tropes espanyoles abandonen Catalunya.
•
No ens cal participar en debats eterns sobre els trens, les autovies o
les autopistes de Lleó, Burgos, Langreo o la Rioja, perquè ens
conformarem si arriba el dia que els catalans haguem de deixar de pagar
autopistes a casa nostra per anar a la cantonada, o puguem agafar trens
que no s’espatllin perquè l’administració espanyola no hi inverteix ni
un euro des de fa anys, o tenim la possibilitat d’agafar un avió per
fer un vol intercontinental sense haver de fer escala obligatòriament a
Madrid per imposició d’AENA.
És a dir, ni volem gestionar
l’Estat dels espanyols, ni ens és necesari que els espanyols ens
entenguin ni ens acceptin ni ens comprenguin ni ens estimin. Tan sols
aspirem a tenir-hi una relació entre iguals i perquè això sigui
possible només hi ha una manera: que ells tinguin el seu Estat i que
nosaltres tinguem el nostre. O sigui, que el 50% de la feina ja està
feta; ara ens toca a nosaltres enllestir l’altre 50%. Mentrestant,
l’objectiu del Partit Republicà Català en aquestes eleccions espanyoles
és possibilitar que tots aquells catalans que no vulguin quedar-se a
casa el 9 de març perquè no volen facilitar amb la seva abstenció o el
seu vot en blanc que els espanyols continuïn decidint per nosaltres, i
tots aquells altres que no vulguin tornar a votar aquelles formacions
polítiques que a l’hora de la veritat, quan han començat a tocar poder,
s’han acomodat al sistema juridicopolític autonòmic espanyol tinguin la
possibilitat d’optar per un vot rupturista i trencador: el vot a les
candidatures de RC.
Quin programa tenim per a l’Estat espanyol en aquests comicis? És molt senzill i fàcil de memoritzar, només té onze lletres: Adéu Espanya!
Carles Bonaventura
Secretari General del Partit Republicà Català
Xavier, has agafat una bandera que em sembla que pesa molt, i el cami per recorrer és molt llarg. Et felicito peró no et seguire, votare ERC és la opció més clara que veig ara mateix.
Ara bé, quan arribi la sentencia del TC la societat haura d’estar preparada per sortit al carrer i totes les forces hauran de recolzar el mateix, Catalunya.
Les forces polítiques, el vot blanc, el vot nul i la societat tindrà l’obligació de dir el que vol, dir-ho clar i fer-se respectar