A mi, personalment, m’agrada allò de “Autoritza la Generalitat a entrar en negociacions amb l’Estat amb la finalitat de…? ” Podem fer servir aquesta eina per sortir de la crisi institucional que haurà provocat el TC. Podem fer-la servir per enviar un mandat col·lectiu als nostres representants polítics.
Un cop aprovada la llei, es pot proposar una consulta per acord de govern. Difícilment el PSOE-C, que ha retardat tant com ha pogut aquesta llei perquè sap que li portarà molts problemes (això de la democràcia els comença a ser problemàtic quan no s’adiu amb el que volen) aprovarà segons quines preguntes. Però és que també ho poden fer una cinquena part dels diputats del Parlament (27) o dos grups parlamentaris (ERC, CiU i ICV?; llàstima que la CUP encara no hi sigui). També s’haurà d’admetre si ho proposen un 10 % dels municipis (94) que representin un 10 % de la població total o si ho fa la ciutadania a través de 150.000 signatures.
Les peticions sorgides de qualsevol d’aquests àmbits hauran de ser aprovades per la majoria absoluta (68 escons) del Parlament de Catalunya. Per això, com que aquesta llei perviurà més enllà d’aquesta legislatura, és imprescindible que a les properes eleccions donem als partits sobiranistes la màxima presència possible al Parlament. Ara mateix, però, ja seria possible si Esquerra, CiU i ICV es posessin d’acord.
Si sabem fer una pregunta prou hàbil i sabem trobar els suports que calen, la demanda d’autorització a l’Estat pot ser una estocada de primera. Després de la sentència del TC, si no optem per una ruptura absoluta, aquest serà el camí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El futur pertany a la CiU sobiranista que s’está implantant i a la ERC que sorgirá después de la necessaria debacle electoral a les properes eleccions al Parlament que obligará a fer net de “ganduls, trepes i frikis”…i PSOEcialistes.
I finalment, veurem al PSOE-NE al lloc que sempre l’he volgut veure…fora de totes les institucions politiques de Catalunya, i aixó inclou l’ajuntament del Cap i Casal i de les diputacions, el millor futur de les quals és el de desapareixre.
De veritat, Xavier, que admiro el vostre obtimisme. Sento molt, no compartirlo.
Ahir vaig anar a un dinar familiar amb 18 persones. Totes d’aquí, de sempre. Resulta que, quan vaig dir “jo no soc espanyol” clar, català i sense embuts, la histèria hispànica, la hispanoadicció i l’autoodi més furibund, intransigent i fanàtic es va llançar sobre mi com una marabunta. Eren set o vuit a l’hora, a saco. Va ser brutal, molt agressiu, intolerant de totes totes. Era allò de “tu ets espanyol per collons, perque ho dic jo. ” Es d’aquelles coses que et va pensar que, l’espanyol, per definició, és sinònim de fatxa. Impossible de parlar res amb ells. Son uns fatxes. Impossible de fer cap pacte, cap acord amb espanyols. Impossible. Son uns fatxes i no es pot parlar de res amb ells.
El pitjor de tot és que aquesta gent no és a Madrid, o a Almeria o a Cuenca. Es aquí, a Catalunya. I eren tots contra mi. O sigui que no eren només dos capullos i prou. Tots contra mí. I tu penses: si aquest és el país que tenim, no ens en sortirem de cap manera.
Per això, Xavier, jo admiro el teu obtimisme i t’animo a continuar endavant.