Abans de votar, penseu en els quatre anys (falten 24 dies)

Moltes persones aniran a votar el 28 de novembre mirant més enrere que no pas endavant. Serà més un vot d’estómac que no pas de cap, i cada cop que hem fet això ens hem equivocat. N’hi ha que faran un vot de càstig a Esquerra per haver fet president José Montilla. Seria normal després de tants mesos sentint ressonar la lletania aquesta que encara avui fan servir persones com Joana Ortega. N’hi ha que faran vot de càstig a l’independentisme per no haver-se unit en una única candidatura. El vot de càstig és un vot que mira enrere. És com deixar-se portar per l’odi. Racionalitzem-lo, però no deixem que ens domini perquè aleshores deixem de ser nosaltres.

No és perquè sí que dic que quan votem amb l’estómac hi sortim perdent. Penseu en el referèndum de l’estatut del 2006. Racionalment sabíem que calia votar que no i dir prou a les retallades i a les preses de pèl, però per por o pel que sigui hi vam donar el vistiplau. Penseu en aquell “si tu no hi vas, ells tornen” que va fer que molta gent votés PSOE pel rebuig visceral al PP; ja em direu què n’hem tret, d’aquells vint-i-cinc diputats socialistes que no han defensat per res Catalunya al Congrés dels Diputats espanyol.

Als qui tenen intenció de votar CiU per castigar la suposada fragmentació del bloc independentista format per Esquerra, Reagrupament i Solidaritat, els faria dues observacions. La primera, si realment creuen que la coalició CiU és un bloc unitari vist allò que pensen persones com Duran i Lleida o Joana Ortega del concert econòmic o del dret de decidir “sense límits” –i sense data i sense mètode, per desgràcia–. La segona, si serien capaços de fer un vot espanyolista a PSOE, PP o Ciutadans només per expressar decepció i ressentiment envers els qui sempre ha votat. Pensem això i ens adonarem que el vot d’estómac no té sentit i se’ns gira en contra.

Per això, abans d’anar a votar val la pena que deixem tranquil l’estómac i que reflexionem amb el cap fred, mirant endavant amb serenitat i no pas enrere. No proposo pas oblidar-ho tot, sinó prendre una decisió equilibrada en què el passat tingui pes, però sense que sigui un llast.

Artur Mas té com a full de ruta esperar a les eleccions espanyoles de 2012 per plantejar al nou govern el concert econòmic “si té una majoria suficient“. Diumenge La Vanguardia publicava una enquesta en què s’albirava una majoria absoluta del PP. Fins al 2012, doncs, tocarà aguantar indefensos totes les envestides derivades de la sentència del TC i de les quals ja n’hem anat obtenint tastets. Les explicava molt clarament el president Pujol en persona el passat 29 d’octubre a Catalunya Ràdio, però la seva recepta contra tots aquests mals es reduïa a un demencial “parlar sempre en català”. I a partir del 2012, si finalment hi ha majoria absoluta del PP, algú es pensa que s’avindran a renegociar el finançament i que si ho fan ens sortirà gratis?

Això és el que decidim el proper 28 de novembre. Pensem si és per aquí que volem que vagi el país i l’agenda política.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *