Algú que ha tingut l’amabilitat d’afegirr un comentari al meu bloc, l’Enric Borràs, em diu que no és la reforma de l’Estatut allò que ens cal, sinó una declaració d’independència. D’acord, però com ho fem?
Moltes altres persones m’han fet comentaris per l’estil. Quan la independència que es proposa és la dels Països Catalans encara em costa més de trobar la manera d’aconseguir-ho, tenint en compte que és el PP qui governa al País Valencià i a les Illes. L’obtenció d’un Estat propi només és possible per les urnes. Jo en sóc partidari. Quan es faci un referèndum votaré afirmativament amb tranquil·litat i convicció, però per arribar allà caldrà haver traçat una estratègia que permeti posar el debat sobre la taula i que se’n vegi la necessitat i els avantatges. La feina a fer és molta i cal ser pacient i tenir mà esquerra. Ens cal el suport dels mitjans, i pocs estan per aquesta feina; ens cal una tasca de boca-orella que cadascú fa en la mesura que pot. Però també ens cal que els representants polítics assumeixin aquesta necessitat i l’expliquin amb serenitat. Ara mateix només ERC té aquest objectiu. Si ara proposa una reforma de l’Estatut no és perquè ho vulgui, sinó perquè és el que es pot fer. Si per al pacte del Tinell haguessin posat com a condició que es declarés la independència, ni PSC ni ICV l’haurien volgut signar. I si no és així, animo els militants de PSC i ICV partidaris de la independència a sortir a la llum i dirigir els respectius partits cap a aquest objectiu. Quant a CiU, simplement cal recordar que va tenir majoria absoluta. Els suposats independentistes que hi hagi a CiU no compten gens en el seu propi partit, cosa que també trobo trista.
Només voldria que l’independentisme crític amb ERC tingués el sentit d’estat necessari i dirigís els seus retrets per falta de sobiranisme a altres forces polítiques. Dividits no hi arribarem mai. SI US PLAU.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Votant, el que es diu votant en un "referéndum" d’aquells que la pregunta te la posa qui et vol seguir esclavitzant, no conec cap poble que hagi assolit arribar a constituir-se en un estat independent (sempre hi ha alguna excepció: potser Noruega, a les primeries del segle XX; no és el cas dels països sotmesos a la URSS que aconseguiren la independència: fou gràcies a un episodi de la desintegració de l’imperi soviètic).
Ara bé, provar-ho no costa gens, si et pregunten, per exemple, "oi que avui fa bon dia?" no ningú no t’impedeix de respondre "m’agrada el color de la taronja".
En aquest sentit alguns ens hem proposat d’aconseguir convertir el "referéndum" espanyol de l’estatutet de la vergonya en un plebiscit del poble català (si més no d’una part important) per la Independència de Catalunya, mitjançant el vot nul massiu i posant a les urnes un text que podria ser el següent:
tu ho has dit "el sentit d’estat necessari". Vist el panorama la pregunta és: de quin estat?, perquè no es pot tenir sentit d’allò que no és té. Aquesta és la gran fal·làcia: mentre perdem energies discutint sobre el sentit d’allò que no tenim, fem molt poc per tenir-ho, i "el sentit d’estat" que sura per activa i per passiva és el que té un estat al darrera, en aquest cas l’espanyol. Els catalans tenim una rara tendència a suicidar-nos amb la corda del possibilisme.
S’arriba a la Independència buscant complicitats a casa nostra no a Madrid o París, ni tampoc ajudant a l’opressor a que entengui l’Espanya plural