Fòrum Narcís Monturiol
Grup d'opinió
Sí, ho heu llegit bé. No és ni una errada tipogràfica, ni una manera incorrecta d’anomenar Georg Simon Ohm, aquell físic que va enunciar la relació inversa entre la resistència d’un material i la intensitat del corrent que hi circula, segons la diferència de potencial elèctric a què està sotmès, tal com es mostra a la figura.
La Llei d’Hom a què ens referim és una obra col·lectiva, fruit de l’evolució de la nostra llengua, que ha permès durant segles poder parlar de manera general i alhora impersonal d’un grup d’individus de la nostra espècie, sense haver de precisar-ne el sexe. Amb la nostra llengua podem dir, hom proposa…, hom parla…, etc, de manera general, indicant l’existència d’un col·lectiu humà que proposa o parla, tot mantenint una forma impersonal. Algunes llengües de forasters, com ara el francès, també han creat expressions similars, molt vives en llur territori, per altra banda. A casa nostra però, la Llei d’Hom encara permet anar més enllà quan s’enllaça amb “tot” per formar “tothom”. Aquí trobem el resultat més espectacular de la Llei d’Hom, que és, gosaria dir, únic en el nostre entorn. Amb “tothom” podem delimitar clarament el grup de persones a qui ens referim tot mantenint la irrellevància del sexe de cadascun dels integrants del grup.
Malauradament, la situació d’inferioritat en què han fet caure la nostra llengua fa que sovint s’oblidi de com parlaven els nostres pares i avis, i el calc de formes forasteres s’hagi introduït de manera progressiva i difícilment reversible en el llenguatge quotidià. Potser no està tot perdut però. Les noves maneres d’expressió que pretenen disfressar els trets masclistes de la nostra societat mitjançant un lleguatge políticament correcte, podrien ser una oportunitat per reviscolar la Llei d’Hom.
En general, en l’evolució de les llengües d’origen llatí, els noms comuns tenen gènere masculí o femení, tant si es tracta d’entitats amb sexe com si no. Llengües d’altres orígens limiten aquests gèneres als qui tenen sexe i, per la resta, llevat d’algunes excepcions, fan servir el gènere neutre. En tot cas, això fa que en cap d’aquestes llengües, sigui difícil referir-nos de manera impersonal, a un col·lectiu heterogeni d’éssers humans sense descartar els d’un sexe o l’altre. L’alternativa que darrerament s’ha obert camí amb molta força, és haver de recórrer a duplicar l’expressió per uns i altres, d’acord amb un discurs políticament correcte que no fereixi sensibilitats excloent ningú. Amb el català però, no cal, si fem servir bé la Llei d’Hom.
Caldria, doncs, que fóssim capaços d’incloure en la nostra parla quotidiana, els recursos lingüístics propis enlloc de manllevar estructures formades en llengua de forasters.
Explotem la Llei d’Hom!
Jordi Salat
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
2) L’existència d”hom’ no és ni de bon tros un tret exclusiu del català; moltes llengües tenen recursos anàlegs; sense anar més lluny, ‘on’ en francès.
3) Per a veitar les distincions de gènere gramatical, hi ha, a més dels recursos lèxics, els recursos sintàctics; en el cas del català – com a d’altres llengües romàniques – l’anomenada passiva reflexa: ‘es pensa’, ‘es diu’ …, que conviu amb ‘hom’.
4) És positiu de mirar de reviscolar l’ús d”hom’, com de tants altres mots mig perduts pel pendent que ens duu al catanyol.
5) Però fer servir ‘hom’ només per evitar els doblets masculí/femení és totalment injustificat, perquè parteix d’una premissa falsa, basada en la confusió entre fets gramaticals i fets ideològics o sociològics (masclisme/feminisme).
6) El tractament del gènere en les diverses llengües és molt dferent. Per començar, i vist a escala mundial, les llengües amb gènere són minoria: les indoeuropees i poca cosa més. I dins de les indoeuropees hi ha el notable cas de l’anglès, on la distinció de gènere es redueix als pronoms personals ‘he’/’she’. El més normal és el recurs a distincions lèxiques (bou/vaca) quan cal; entre les llengües geogràficament properes ignoren el gènere el basc, l’hongarès, el finès i el turc.
7) De les llengües amb gènere, n’hi ha de tres tipus: masculí/femení/neutre (alemany, rus…), comú/neutre (suec, neerlanès) i masculí/femení (llengües romàniques).
8) En les llengües amb gènere – siguin dos o tres – l’adcripció d’un nom a un gènere és arbitrària. Diverses generacions de lingüistes n’han intentat escatir l’origen històric, però una cosa seria l’explicació del com i el perquè i una altra de ben diferent la funcionalitat semàntica actual. A nivell sincrònic, ‘pedra’ és femení i ‘roc’ és masculí ‘perquè sí’.
9) En la càrrega semàntica aportada pel gènere també conflueixen diversos factors. Si fa 125 anys quan es deia ‘la metgessa’ hom entenia ‘la dona del metge’, aquesta forma de parlar ha esdevingut obsoleta, fruit de l’evolució social i no pas resultat de cap mesura d’enginyeria lingüística.
10) Si atenem a l’ús contemporani espontani, el masculí és, més que un masculí, una forma no marcada. I això no és nou: quan Terradelles va pronunciar el seu famós ‘Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí’, a ningú li va passar pel cap que només s’adrecés als homes. I d’exemples semblants en podem rastrejar de tan antics com vulgueu.
11) La reiteració ‘amics i amigues’, ‘veïns i veïnes’ és absolutament innecessària i a més fa cacofònic i pesadissim el discurs. I dut a l’extrem porta a barrabassades com la de dir, en castellà, ‘jóvenes y jóvenas’ (i no és cap acudit).
12) Finalment, és gratuït de pensar que aquests doblets masculí/femení siguin inclusius; també es poden interpretar com discriminatoris. No hi ha cap motiu per no interpretar que ‘ciutadans i ciutadanes’ vulgui dir en realitat ‘ciutadans i fèmines-a-qui-en-mala-hora-hom-us-va-donar-el-vot’. Tanta insistència és sospitosa.
la notabivers