Fòrum Narcís Monturiol

Contràriament al que molts poden pensar, en el seu inici, el Lerrouxisme tingué diversos aspectes positius per a la classe obrera. Certament, aquest corrent ideològic acabà malament perquè el seu dirigent principal, Alejandro Lerroux, va esdevenir un polític corrupte que es va aliar amb tot tipus de gent que afavorís el seu moviment i a ell personalment. Però en el seu inici el Lerrouxisme defensà els sindicats i militants d’esquerres que es veien perseguits per una campanya duríssima que es desenvolupà entre finals del segle XIX i primers del segle XX, que es coneix com els fets de Montjuïc (pel lloc on n’empresonaren i afusellaren). Tots aquests fets foren anteriors a la Setmana Tràgica, que ningú es confongui.

Alejandro Lerroux era un dirigent de grups d’extrema esquerra de Madrid sense gaire suport popular. Era un revolucionari. Antimonàrquic i anticlerical. Veié el que passava a Barcelona i es desplaça a Catalunya per donar suport als obrers i sindicalistes perseguits. Ell era espanyol. Era andalús fill d’una família que s’havia anat desplaçant per Espanya diverses vegades, atribuir algunes coses que va fer a un possible caràcter andalús és un error. Quan treballà a Catalunya identificà la cultura catalana com quelcom estranger, una nosa. En canvi molts treballadors eren nascuts fora de Catalunya, no tots òbviament, i els defensà com si fossin a terra estrangera.

Obtingué una gran popularitat i el seu partit guanyà les eleccions a l’ajuntament de Barcelona diverses vegades. Lamentablement, cada cop més es deixà influir per personatges que li oferiren intercanviar favors. Ja durant la setmana tràgica el paper del seu partit fou molt estrany. Mentre ell animava els obrers a fer la revolució, diversos militants clau del seu partit desviaren l’acció d’aquests mateixos obrers cap a objectius trivials. Per exemple, els assalts als convents, que no permetien consolidar l’acció revolucionària i desprestigiaven l’acció dels revolucionaris. Durant aquests fets ell era de viatge. Sorprenentment, després de la Setmana Tràgica, els monàrquics decidiren que l’intel·lectual culpable de tot era el Ferrer i Guàrdia i no l’Alejandro Lerroux. Com és sabut el primer fou afusellat. Cal esmentar els grans esforços que féu Joan Maragall, el poeta, per evitar-ho.

És evident que hi ha certs paral·lelismes entre l’actitud política de Pablo Iglesias i l’Alejandro Lerroux de la primera època. Dins de l’esquema de canvi revolucionari que Podemos vol portar a terme a Espanya (almenys en teoria), el que passa a la nació catalana no encaixa. No ho entén o no ho vol entendre. Que surtin al carrer més d’un milió de manifestants l’11 de setembre tot demanant la independència de Catalunya no li fa ni fred ni calor. Més aviat n’és contrari. Si no és la seva revolució, no li interessa.

La seva petició als catalans d’origen extremeny o andalús que no s’avergonyeixin dels seus orígens és perfectament coherent amb el que pensa. En canvi, no es dirigeix als catalans nascuts a Catalunya perquè no els considera espanyols. No té missatge per a ells. Malgrat això, creu que pot exercir una influència a Catalunya a través dels “espanyols adormits” que hi viuen. Com que el Pablo Iglesias només s’ha mogut en cercles d’esquerres de Madrid ignora la realitat de l’emigració a Catalunya. Hauria pogut llegit “Els altres catalans” del Paco Candel per començar a entendre-la però si no ho ha fet o no ha entès el llibre ja es tard per explicar-li.

En canvi, podria llegir un altre llibre, més personal, “Un home que se’n va”, del Vicenç Villatoro. Aquest explica la història del seu avi que als 60 anys deixa el poble de Castro (província de Córdoba) per anar a Terrassa malgrat desconèixer aquesta ciutat i Catalunya. L’avi del Vicenç havia estat condemnat a mort pels franquistes i va sortir de la presó al cap d’uns 8 anys després de la guerra civil. Dins de tot se’n va sortir prou bé malgrat l’enorme esglai de passar-se dos anys i mig amb una sentència de mort a l’esquena que es podia complir qualsevol dia o nit que ell estava tancat. Però el problema és que quan tornà a Castro era un vençut. No podia tenir feina. Li oferien feinetes quasi per misericòrdia i així anar passant la vida.

A Catalunya vingueren molts emigrants de diversos llocs d’Espanya. Hi vingueren perquè hi havia feina. Però també molts dels que vingueren era perquè eren del grup dels vençuts a la guerra. I van anar a un país que també havia perdut la guerra. No només perquè havia guanyat una dictadura militar. Havia perdut la guerra com a país, era un país vençut. En un país així ben poca gent et podia retreure que fossis tu, personalment, un vençut. I per tant era molt més fàcil viure-hi i fer-s’hi un lloc. Això queda clar en el llibre del Vicenç Villatoro. Molts de catalans que han nascut o son fills de gent nascuda fora de Catalunya saben el pa que s’hi dóna a Espanya i no fan cas de declaracions com les del Pablo Iglesias. A més, la independència no és un projecte de passat sinó de futur. Ningú no demana la independència per arreglar una cosa que passà fa 300 anys a la història sinó per tenir un país millor organitzat per nosaltres mateixos on tothom tingui oportunitats d’esser molt més feliç.

En aquest context, no s’entén que catalans com el cap de llista de “Catalunya si que es pot”, Lluís Rabell, digui que utilitzaran la població que viu en el cinturó de Barcelona per aturar la força de les candidatures que volen la independència, particularment “Junts pel Si”. Tampoc s’entén que se’n vagi a un dels municipis amb percentatge més alt de gent contrària a la independència a proclamar als quatre vents la corrupció de l’Artur Mas (encara per demostrar) i s’oblidi, per exemple, que el polític que ha acumulat una fortuna personal més impressionant durant el seu mandat és Felipe Gonzalez i que a més va anar a acompanyar el seu ministre d’interior a la presó acusat i condemnat per organitzar els Gal. Això és exactament la política que feia el Sr. Lerroux a Catalunya, que com he dit abans també va tenir coses positives.

L’ultima reflexió és pels d’Iniciativa per Catalunya. Si aquesta organització es reivindica hereva del PSUC no s’entén que hagin organitzat aquesta candidatura amb Podemos. Si hi va haver una cosa contra la que va lluitar el PSUC tot el temps que va esser un gran partit a Catalunya va ésser contra el lerrouxisme. El PSUC sempre va unir les reivindicacions obreres i nacionals catalanes. Els dirigents del PSUC sempre van ésser molt amatents que no hi hagués escletxes per on es pogués reorganitzar el lerrouxisme perquè va esser terriblement perjudicial per la classe obrera i per Catalunya. Ara n’hi ha uns quants de “Catalunya si que es pot” que s’hi aferren. He de dir que els darrers mesos m’han parlat diversos antics militants del PSUC, alguns d’ells van estar molt a prop dels dirigents principals i no entenen què passa ni volen saber res de “Catalunya si que es pot”.

Toni mig dimoni.

Les opinions que s’expressen -i les opcions que es defensen- en els articles reflecteixen exclusivament les dels autors, que el Fòrum, com a grup d’opinió, exposa per fomentar el debat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!