Wu Ming.cat
A l'esquerra, la CUP
El dia a dia polític i social ofereix tota mena d’oportunitats a l’abast dels que hi tinguin visió i voluntat. (…)
Poques vegades, com ara, l’esquerra oficial –PSC-PSOE/ICV-EUiA- i el pseudoindependentisme –ERC-, s’hi havien mostrat més despullats de roba i lleugers d’equipatge.
D’una banda, governant plegats en clau lliberal, de l’altre, practicant un catalanisme descafeïnat i seguidista amb en Zapatero i el seu executiu de centre i neocentralista. Prou que s’hi estan lluint els tripartidistes.
La dreta -molt bé, gràcies- de CiU candidant el dirigent més de dretes i més pròxim al PP. Tot ressuscitant un “roquisme” sense en Roca quan ens volen fer creure que són “sobiranistes” –un nou terme que no vol dir res i que s’estira i s’arronsa com el xiclet-..
No cal dir que les expectatives de cara a les eleccions de març són bastant decebedores. Per no dir negres.
En el cas d’anar a votar, ¿amb qui hi comptem que vulgui representar els interessos populars, les polítiques d’esquerres, i un camí de superació de l’actual marc juridicopolític en clau de llibertat nacional?.
Deixeu-nos que ho diguem clar i català: a ningú. No-hi-ha-nin-gú. Ni a l’esquerra. Ni en el camp independentista. Ningú. Zero. Res. Niente. Rien de rien.
Bé, sí…, és cert, n’hi ha les CUP.
Però, què volen les CUP?. Més important, encara: què volen ser, de grans?.
Per ara, queda clar, es tracta d’agrupaments locals per concórrer a les eleccions municipals. Però, quan n’hi hagin d’autonòmiques, d’europees, d’espanyoles… què farà, què hi podem esperar, de les CUP?
Ens fa l’efecte que el buit a esquerra i en clau d’alliberament nacional ha de ser ocupat per algú. I el candidat, únic, per cert, són les CUP.
Però, què hi diuen, de tot això, les Candidatures d’Unitat Popular?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Coincideixo molt amb les vostres reflexions sobre les possibilitats de les CUP, i el fet de que no aprofitin el forat negre que ha engolit els partits instalats en la democràcia tutelada, penso que es pot valorar de dues maneres.
La primera hipòtesi és que més enllà de propostes municipals i d’un eslògan com "de dret a la independència", (penso recordar que a la manifestació independentista del desembre repartien octavetes amb aquest títol), el conjunt de la bona gent de la CUP no saben per on començar, com la majoria de crítics que no es proposen canviar els partits des de dins, i acabaran al seu torn engolits per la proposta de l’abstenció o el vot nul que afavoreixen els que no es planten davant dels fraus democràtics de l’Estat hostil que ens aixoplugue a la força.
La segona explicació és que tal vegada per primer cop ens trobem davant de gent que s’ho planteja a fons el tema de l’independentisme, és a dir no com una tàctica electoral, i que per tant no pensen improvisar un programa oportunista aprofitant els errors i les divisions del conjunt de partits en crisi de lideratge i d’estratègia. Una proposta forta, i per tant guanyadora, no s’improvisa. No es veu però cap debat prou localitzat en aquests col·lectius que permeti ésser optimista en aquest sentit, i intueixo que quan comencin cauran en estèrils discursos sobre el sistema socialista i anti-liberal més propis de la meva joventut que del moment actual. Voldran la independència revolucionària o res, i per tant serà res.
Tant de bo m’equivoqui i tingueu raó quan postuleu que aquesta gent de les CUP que fan propostes renovadores i possibles en l’àmbit municipal, facin un pas cap a la plenitud col·lectiva i ocupin el buit de l’esquerra tant en clau d’alliberament nacional, com en clau de trencament democràtic.
Crec que el problema de les CUP és, per una banda, de greus mancances estructurals i organitzatives, donat que l’estructura nacional és molt feble i està pendent dels interessos de grupets que immobilitzen més que dinamitzen. Per altra banda, aquests mateixos grupets, MDT i Endavant, sobretot, necessiten la precarietat per ser importants. El seu sectarisme els porta a no voler arriscar ni cinc davant la possibilitat de perdre el control.
Jo crec que és el moment de la CUP, de proposar una campanya contra les eleccions del març i de començar a estructurar un fort moviment que ràpidament es menjaria el sectarisme i la inoperància dels grups abans esmentats.