Wu Ming.cat

L’any 1958, en unes condicions, no cal dir, ben i ben adverses, un petit aplec de treballadors del sector de l’estalvi, del metall, de la construcció, del tèxtil, principalment, però, de coll blanc, moguts per un intens delit social d’arrel cristiana i per sentiments nacionalistes, decideixen crear el primer sindicat nacional de la nostra història. Era la Solidaritat d’Obrers Cristians de Catalunya-SOCC (…)

Al front del grup hi ha un jove treballador de la Caixa de Barcelona, de poc menys de vint anys, en Xavier Casassas, llavors dirigent del partit Unió Democràtica de Catalunya, militància que compartia amb alguns altres membres d’aquesta aventura insospitada.

El projecte dels “solidaris” -que mirava amb gran interès realitats com la CFTC francesa, la CSC belga, i sobretot, l’ELA basca- rep un decisiu impuls, cap allà principis dels anys 60, gràcies a la incorporació d’un col·lectiu procedent de sectors de l’activisme cristià arraïmats a l’entorn de l’HOAC, amb forta presència a Barcelona i el seu cinturó industrial, els quals hi prendran part, fins i tot, en la fundació del moviment unitari de les comissions obreres. Aquesta incorporació durà, entre d’altres coses, a la pèrdua de la lletra “c” de cristià.

Gràcies a aquesta conjunció, el SOC creix de forma sostinguda i s’arrela, tot assolint, en el seu zenit, uns 700 militants i 700 simpatitzants durant la dècada dels 60, amb posicions sindicalment fortes a estalvi, banca, tèxtil, i nuclis actius en algunes grans factories metal·lúrgiques.

El debat, però, es radicalitza a finals dels anys 60, i dins del moviment obrer creixen les posicions d’esquerra revolucionària. És així com aquest sector del SOC postula la dissolució del sindicat dins del moviment unitari de les comissions d’obrers. El SOC es divideix en dos, i el sector partidari de la desaparició marxa col·lectivament, deixant l’organització força afeblida.

Val a dir que la vida d’aquest sindicat català transcórrer en solitud, políticament parlant, atesa la debilitat de l’esquerra nacionalista, ben ocupat l’espai per un gegant que esdevindrà hegemònic durant aquella època decisiva: parlem del Partit Socialista Unificat de Catalunya.

El SOC, segueix, doncs, el seu periple, amb un discurs socialment tou, nacionalment també tou, amb una base sindical dèbil, i una absència de complicitats esfereïdora. El moment essencial, clau, en la consolidació de les noves organitzacions –els anys 1973, 1974, 1975, i 1976- agafa els “solidaris” amb una mala col·locació en el mapa sindical.

El jove independentisme nascut a partir de 1968, amb la creació del PSAN, i el 1973, amb l’escissió dels provisionals, desenvolupa petits embrions sindicals –val a dir que els primers d’àmbit nacional complet- a través dels Col·lectius d’Obrers en Lluita-COLL, i dels Col·lectius de Treballadors-CC.TT. Ni els “solidaris” ni aquesta jovenalla no sabran assolir l’entesa, i perdran en disputes, en desacords, en distàncies, un temps valuós. El sindicalisme estatal, farà, mentrestant, considerable via. El PSUC, derrotada políticament l’esquerra revolucionària i l’esquerra nacionalista, i havent pres manu militari el control de l’aparell de les comissions obreres, dicta la seva llei hegemònica, deixant, únicament un espai per la ressuscitada i absent UGT.

Els anys 80, marcaran un capgirament, els sindicats nacionalistes esmentats i algun altre de sector i d’empresa, prenen consciència, un pèl tard, de llur insignificança, i del fet que el tren sindical es fa escàpol. I decideixen agrupar-se, abans, això no obstant, els procedents dels partits independentistes s’esmicolen per mor d’escissions i històries. D’altra banda, i a partir de l’any 1980, l’independentisme oblidarà, per sempre més, de moment, el tema sindical. Fet que no té gran transcendència si no és per la circumstància que no hi havia llavors més esquerra nacionalista d’obediència exclusivament catalana que aquesta.

Tornant a les circumstàncies determinants, s’engega un procés unitari que es plasma en la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya-CTSC, l’organització més madura, forta i cohesionada de les constituïdes en tota la història del sindicalisme nacionalista. Les dificultats de la marxa, la duresa del recorregut, els entrebancs que hi posen les grans confederacions sucursalistes i els seus partits respectius, fan que un sector majoritari de la direcció de la CSTC aposti per trobar una drecera. No havent captat les possibilitats d’una confluència amb els sindicats escindits de CCOO, SU i CSUT, i fracassat un intent de matrimoniar-se amb la USO, la Confederació assaja la via del soci polític i escull la coalició dretana Convergència i Unió, el preu a abonar serà, entre d’altres, la fusió amb el SQC, aparell sindical del partit de Jordi Pujol.

Aquest mal pas trenca la CSTC quan un sector que després crearà la COS marxa, i la pròpia CSTC s’autodissolt per constituir la CSC. Final de trajecte. Quant a les causes d’aquesta feblesa del sindicalisme propi, i per ordre d’importància, volem assenyalar les que segueixen:

-En primer lloc, el motor social de la construcció d’aquest nou sindicalisme arrelat en el país, és gent del sector de caixes d’estalvi, un col·lectiu amb molt baixa tradició de lluita, un pes numèric no gaire gran, i unes condicions de treball millors. Aquest fet determina la capacitat d’arrossegar altres sectors de la producció i dels serveis, així com la pròpia implicació del grup en aquesta tasca d’edificació del sindicat, oferint un resultat pobre i amb migrada possibilitat d’agregació (anotem que els sindicats estatals es recolzen en sectors que són justament el revers d’aquest que acabem d’esmentar, com seria el cas del metall, construcció, químiques (nombrosos, combatius, ben implantats arreu).

-Segonament, l’aposta per un model sindical, el del SOC dels anys 70, a la dreta socialment parlant de CCOO. i UGT, i autonomista, com aquestes, en termes nacionals. Un model que difícilment podia arrelar en una època de forta ideologització i on calia marcar diferències. Això, unit a la divisòria d’altres ofertes, conduïa el vaixell a empantanegar-se en una situació minoritària i perifèrica.

-En tercer lloc, perdut el primer tren, el dels anys 70, les presses, el contrasentit en termes de classe, i la ingenuïtat d’un tracte amb la dreta nacionalista, acabaran de matar el somni. El producte d’una llarga acumulació, el d’un actiu petit però suficient per incidir, es malbaraten tot provocant fuites i desercions, bo i deixant la terra erma i desolada sindicalment parlant.

-Finalment, la manca d’una esquerra nacionalista digna d’aquest nom, i amb incidència, tancaran el cercle i deixaran sense prou oxigen el sindicalisme català. Òbviament, aquesta absència política és en gran part deguda a la fortalesa d’un contrincant intel·ligent i savi, l’esmentat PSUC.

Així, doncs, la Nació Catalana, és avui, a nivell sindical, un territori sota hegemonia sindical francesa i espanyola. El sindicalisme català de classe es troba dispers i atomitzat, per bé que la suma d’organitzacions i de contingents superen, clarament, el dels millors moments dels anys 80. El futur, malgrat tot, és obert.

COS. Escola del sindicalisme català (Manresa –Bages/Països Catalans- 11 de novembre de 2000)

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!