Wu Ming.cat

Fa uns pocs anys (…)

el Port de Barcelona va adquirir els terrenys on hi havia el barri de Can Tunis, una de les darreres manifestacions barraquistes de la ciutat de Barcelona, bé, ara n’hi ha de noves, mutants i nòmades.

Can Tunis, el documental, ens mostra, sense els artificis de la veu en off, la vida del barri en boca, amb la imatge, dels seus protagonistes.

L’eix principal és una família de pare i mare –la dona roman empresonada per un assumpte relacionat amb els estupefaents- i amb nou fills.

Veiem … petites i ganàpies, circulant en motos i cotxes, a poca o a gran velocitat, pel barri i entorns. Gent xutant-se. Altres anant a nodrir-se de droga –Can Tunis és un barri que jugava un rol important en matèria de tràfic-. La família sopant, veient la televisió. Una cerimònia de petició de mà o inici de prometatge. Ritus gitanos –a Can Tunis, els gitanos n’eren el grup ètnic principal-. Controls d’entrada al barri, amb gent amb bastons i fent patrulles. Manifestacions tot demanant pisos, no indemnitzacions, per marxar del barri. El plany per un barri on s’hi estava bé: “porque hacíamos lo que nos salía de los cojones”. Una noia mulata que “me dicen que además de negra soy catalana… ya te vale”, aparellada amb un negre africà drogaaddicte.

Veus i mots. Imatges. D’una Barcelona que encara no dóna la talla en qualitat de vida i en solidaritat amb els més febles. Una Barcelona i una Catalunya que han trigat massa, que estan trigant massa, en eradicar situacions d’injustícia fragant, abjectes, socialment, com les de Can Tunis.

“Cantunis” directe, gràfic, explícit, sensible, múltiple.

Una gran pel·lícula.

. Cantunis. Dir. Paco Toledo. Documental. Guió: Paco Toledo. Catalunya. 2007.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!