Mascançà

A començament del segle vint, el poeta Joan Maragall apel·lava al diàleg entre el catalanisme d’ampli espectre i l’Espanya inepta, bufada, ineficient, funesta. El 2013, ja podem verificar que els ponts de diàleg i d’entesa s’han dinamitat completament. Com sempre, la pólvora l’ha posada l’Estat espanyol. A Catalunya, als Països Catalans, només ens queda refer-nos, de nou, talment l’au fènix, de les cendres. Com? Saltant el mur de la precària legalitat espanyola, mancada de credibilitat i legitimitat democràtiques, i acollint-nos a la internacional, que regula perfectament el dret a l’autodeterminació. És una via democràtica que l’Estat espanyol s’entesta a negar obcecadament i, com a resposta, es parapeta en l’escleròtica i desfasada Constitució, com si fos sagrada i intocable. En rigor, la via autodeterminista esdevé la ruptura democràtica més nítida respecte a l’herència franquista. A començament del segle vint, el poeta Joan Maragall ja es lamentava de la dèria centralitzadora de l’Espanya absolutista o despòtica (“al absolutismo de los reyes ha sucedido el despotismo de los parlamentos y de sus ministros”), mentre donava munició dialèctica al catalanisme més conservador. Portaveu incòmode de la burgesia catalana, Maragall es planyia de la incomprensible desproporció entre la gran força econòmica de Catalunya i la minsa força política dintre d’Espanya. L’aposta maragalliana es basava, tanmateix, a orientar el catalanisme cap a la intervenció en la “política general espanyola” a partir de “l’ideal federal”. Catalunya s’erigiria així en redemptora èpica d’Espanya, en motor d’un canvi d’arrel de la vida pública espanyola. Cambó n’era l’home providencial, però el fracàs va ser absolut. Pujol també hi va naufragar estrepitosament. El 2013, aquesta ruta ha topat amb el mur de la crua realitat: Catalunya no pot erigir-se en redemptora d’una Espanya que no té cap interès a redimir-se, ni a ser redimida per ningú. Malauradament, la ruptura democràtica que suposa la via autodeterminista té, si més no, entre molts d’altres d’externs, dos esculls interns considerables, encara que del tot superables a les urnes. D’una banda, l’eterna confusió de CiU entre els interessos del país i els del partit, massa deutor dels oligopolis economicofinancers que han fet i fan molt bon negoci amb la dependència política, a costa de les classes treballadores i mitjanes. De l’altra, la submissió del PSC a la política espanyola i al sucursalisme del PSOE, i també la seva incapacitat d’adonar-se que, ara més que mai, la qüestió social i la nacional van de bracet. CiU i PSC són dues forces polítiques importants, necessàries, que haurien d’escoltar més el clam de la ciutadania i deixar de defensar exclusivament interessos partidistes o espuris. No poden continuar amb una pirotècnia verbal ja decalada, extemporània que frena els anhels de futur. La inèrcia d’aquestes darreres dècades ha estat superada per bona part de la societat catalana, que exigeix un canvi en profunditat de polítiques, un canvi de model socioeconòmic. Sense un nou estat, sense una República catalana, autènticament democràtica, això és impossible. Ara i aquí, una majoria molt àmplia de la societat catalana ja ha atès la “independència intel·lectual” d’Espanya que detectava el Maragall més lúcid: “el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa”. Així i tot, no és trivial, en el context europeu, “lo demés”: cal oficialitzar, a dreta llei, aquesta independència intel·lectual. I cal fer-ho d’acord amb la legalitat internacional en matèria d’autodeterminació dels pobles, seguint uns paràmetres impecablement democràtics, per tal que, ben aviat, puguem ser un estat més del món.