per Jaume Lloveras. Dr. Enginyer Agrònom, Catedràtic de Producció Vegetal.
Director de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària.
Universitat de Lleida.
En els darrers dies, en relació al polèmic transvasament d’aigües del Segre cap a Barcelona, hem llegit comentaris en mitjans de comunicació sobre l’ús de l’aigua de l’agricultura de Ponent. Des la Universitat de Lleida i com a coneixedor del territori, de la seva agricultura i des d’una perspectiva científica i tècnica vull fer els comentaris següents:
Si investiguem als avantpassats àrabs de Lleida, Múrcia i València, entre altres, i el tipus d’agricultura que feien a les seves hortes veurem que l’agricultura Mediterrània és fonamentalment una agricultura de regadiu.
Els tècnics que ens dediquem a l’agricultura tenim molt clar que sense aigua no hi ha agricultura, ni ramaderia, ni per extensió aliments per als humans; que el cultiu que no consumeix aigua no existeix i per tant l’agricultura que permet viure a la gent i assentar-la al territori ha estat principalment la de regadiu. Només cal veure el que passa a les zones de secà tradicional de Catalunya, que no poden mantenir a la població, que són les menys poblades i les més empobrides.
Així ho van entendre fa més de 150 anys els avantpassats de Lleida i els governs corresponents quan es van atrevir a endegar el Canal d’Urgell, i la resta de canals i sistemes de reg a Catalunya i Aragó.
Caldria destacar el desconeixement del paper de l’aigua en l’agricultura per part de la societat urbana.
La societat retreu a l’agricultura, sense una anàlisi profunda, que
utilitza massa aigua (més del 70% del total), que és ineficient en el
seu ús, que els agricultors no la paguen pràcticament, i que les
pràctiques agrícoles associades al reg generen una alta contaminació
ambiental. Aquesta mateixa societat hauria de saber que per produir
fruita o panís, és necessiten un mínim de 4.000 a 6.000 m3 d’aigua/ha i
pel blat uns 2.000 – 3.000 m3/ha. Que per produir un kg de gra de blat
es necessita un mínim de 1.000 litres d’aigua (de pluja o de reg) i per
un Kg de carn de porc més de 3.000 litres.
També hauríem de saber que periòdicament alguns sòls necessiten un
excés d’aigua (de pluja o de reg) per rentar les sals de les capes
superficials, i evitar així la seva salinització i que esdevinguin amb
el temps terres ermes.
La recerca agrària ha demostrat, des de fa anys, que és possible
estalviar el 20-30 % dels cabals de reg, sense minvar els rendiments,
modernitzant i canviant els sistemes de reg i de producció. Però, per
modernitzar els sistemes, té un cost, cal una inversió mínima d’uns
9.000 a 12.000 € per ha, que caldria veure qui l’ha d’assumir.
Creiem que és per aquí on hauria d’anar la discussió, el raonament i
les accions de les administracions, a afavorir i si cal obligar, a
canviar i a modernitzar els sistemes de reg per estalviar aigua, però
no a treure-la sense avisar, planificar i consensuar amb el territori.
Però sense aigua no hi ha agricultura, i ara que ens queixem de la
pujada del preu dels aliments, cal recordar que la seva producció és un
element estratègic de cada país. Es pot discutir si s’ha d’ésser
autosuficient, que probablement no cal ser-ho, o produir un 20 % o un
80 % de les necessitats, però creiem que hem de produir aliments i no
confiar-ho tot a les importacions foranes, sense discutir la qualitat
dels productes.
Mentre que a l’agricultura ja fa anys que es treballa en l’estalvi de
l’aigua -de fet els nous regadius ja fan servir sistemes de reg més
eficients -com l’aspersió o el degoteig- a les grans ciutats, en
canvi, han començat molt tard i molt tímidament a estalviar-la.
Creiem en la solidaritat interterritorial, però aquestes paraules
impliquen bidireccionalitat. Així, els productors agraris han de poder
modernitzar els seus sistemes de reg i estalviar aigua per altres usos,
i les terres i les persones que fan el sacrifici de cedir els seus
recursos han de rebre les compensacions adients. Però aquesta
solidaritat demana prèviament haver fet els propis deures. A part del
més que discutible procediment de com s’ha informat a la opinió pública
d’aquesta decisió del govern, cal una explicació de moltes qüestions
prèvies: per què no es dedica la inversió del transvasament a reparar
la xarxa de distribució quan s’ha reconegut que més del 20% d’aigua es
perd en la distribució? O per que no s’aprofita l’aigua de pluja de la
zona litoral que té un règim de pluviositat molt superior al de la
regió central o del ponent de Catalunya construint una xarxa de petits
estanys? Es reutilitza suficientment l’aigua de l’àrea metropolitana?,
per què l’aigua de la macrodepuradora del Llobregat es vessa
directament al mar en comptes de reutilitzarla? No caldria en primer
lloc reparar allò que no funciona en una conca abans d’anar-ho a buscar
en una altra?,
Aquesta discussió ens porta finalment a reflexionar sobre el model de
país que volem. Un model de país centralitzat i macrocefàlic que
consumeix tots els recursos del territori i que impedeix el
desenvolupament de la resta és un model de territori insostenible i
insolidari.
És important redistribuir els recursos a tot el territori, però és
especialment important que aquesta redistribució respecti les zones
rurals que tenen el seu desenvolupament lligat als recursos naturals..
S’ha publicat repetidament que es vol especialitzar Lleida i els
territoris de Ponent en temes agroalimentaris de manera que siguin un
referent a nivell Europeu. Però, a la vegada, la majoria dels nous
centres de recerca agrària del Departament d’Agricultura, Alimentació i
Acció Rural, s’han instal·lat al voltant de Barcelona, (Centre
Agroforestal a Caldes de Montbui, Centre d’Economia Agrària a
Castelldefels, Centres de Residus, també agraris, a Mollet del Vallès,
Genòmica Agrària a Barcelona, Agroalimentació a Mercabarna). Em costa
veure la sensibilitat i la solidaritat del Govern Català vers els
territoris que tenen en l’agricultura i en la ramaderia la seva
principal font de riquesa.
Un altre punt molt qüestionable són les declaracions que afirmen que el
transvasament es farà a partir del mes d’octubre quan ja ha acabat la
temporada de regs, sense tenir en compte que les aigües de la tardor i
de l’hivern són essencials pels regadius de l’estiu següent, a l’ésser
necessaris per omplir els embassaments de la propera campanya de regs.
També es desconeix que els canals abasteixen d’aigua de boca a moltes
poblacions de la Catalunya interior.
Espero que aquest escrit en ajudi a tots a reflexionar sobre els
regadius, i la seva modernització, i que tots (incloent els nostres
governs) valorem el paper dels regadius com elements imprescindibles
pel desenvolupament i per l’equilibri territorial. Pensem que els
agricultors de Ponent amb el seu esforç i iniciativa van ésser pioners
en l’ús racional de l’aigua, ara fa uns 150 anys en endegar el canal
d’Urgell.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!