Per Francesc Foguet i Boreu
1. La notícia més bona d’aquestes eleccions és l’alta participació (69,56%). Pot considerar-se un símptoma excel·lent de la maduresa democràtica de la societat catalana. Un augment de gairebé un deu per cent de participació respecte a les eleccions del 2010 esdevé una prova palmària de l’interès de la ciutadania per la cosa pública, en una conjuntura tan difícil com l’actual, i també ens ofereix una radiografia més ajustada de la societat catalana.
Al Pla d’Urgell, en concret, la participació encara ha estat més alta que la mitjana (73,25%), gairebé un vuit per cent més que en les eleccions del 2010, un fet que cal considerar molt positiu.
3. Els resultats de les eleccions a Catalunya permeten d’adonar-se, a primer cop d’ull, que dos partits han pujat substancialment: ERC (10 diputats el 2010 i 21 el 2012) i ICV (10 el 2010 i 13 el 2012), mentre que les dues forces polítiques hegemòniques fins ara han patit una davallada molt important: CiU (62 el 2010 i 50 el 2012) i PSC (28 el 2010 i 20 el 2012). La irrupció de la CUP amb 3 diputats (126.219 vots) és també un bon senyal per a la regeneració democràtica, mentre que és altament preocupant que un partit com Ciudadanos obtingui 9 diputats (dels 3 del 2010).
Al Pla d’Urgell, en canvi, CiU ha resistit molt millor (50,70% el 2010 i 50,03% el 2012), ERC ha duplicat els vots (9,68% el 2010 i 19,17% el 2012), PSC ha baixat força (12,91 el 2010 i 7,74% el 2012), PP ha pujat més d’un punt (6,85 el 2010 i 8.16% el 2012), ICV ha augmentat també una mica (3,05% el 2010 i 4,13% el 2012) i, en el seu debut en unes eleccions autonòmiques, la CUP ha obtingut un resultat testimonial (2,65%).
4. El tacticisme de CiU no ha convençut. En aquestes eleccions, CiU no ha aconseguit la majoria absoluta, ans al contrari: ha perdut molts vots i ha rebut el càstig electoral per una política econòmica dretana, de retallades severes que afectaven el sector públic i les classes populars, d’una banda, i, de l’altra, pels pactes amb el PP, que eren contradictoris amb les retòriques nacionalistes que, amb les ambigüitats i indefinicions consubstancials, esbombaven als quatre vents. Podríem dir que CiU ha tingut dos tendons d’Aquil·les: per un costat, un tacticisme excessiu que no hi havia cap garantia que es convertís en una estratègia creïble; i, per l’altre, un cavall de Troia al revés, Unió Democràtica de Catalunya, que en boca de Josep Antoni Duran i Lleida contradeia els discursos de Mas.
5. La suma de les forces polítiques partidàries, en principi, d’un referèndum per la independència sumaria grosso modo 87 diputats, mentre que la resta, o sigui 48, hi presentarien, amb tots els matisos que calgui, reticències (20), o s’hi negarien en rodó (28). La conclusió que en podríem deduir és que ni el federalisme plural (PSC), ni l’espanyolisme novofranquista (PP), ni el lerrouxisme pseudoprogre (Ciudadanos) no tenen majoria al Parlament. En canvi, l’electorat majoritari ha donat la seva confiança democràtica als partits sobiranistes de dreta (CiU) i d’esquerres (ERC, ICV, CUP).
6. El repte d’ERC és molt important, perquè, sempre que ha tingut responsabilitats de govern, n’ha pagat una factura molt alta. És cert que generalment la població i alguns mitjans són molt més exigents amb els partits d’esquerres que no pas amb els de dretes… Si sap fer-ho bé, si sap actuar amb intel·ligència, sense caure en els paranys de CiU, es pot convertir en una alternativa de govern. Si torna a cometre els errors del passat, pot recular de nou a l’espai marginal d’antany. A més a més, ho ha de fer aportant, si més no, un projecte de transformació social, de base republicana i d’esquerres, que acompanyi el procés d’independència i, sobretot, una deontologia política impecable.
7. Al Pla d’Urgell, l’hegemonia de CiU, tan aclaparadora, és l’expressió de la voluntat popular; per tant, res a dir-hi. O sí. Democràticament no és un bon indici. Tot fa pensar que els polítics locals de CiU no s’han caracteritzat, en termes generals, per la seva gosadia a l’hora de valorar les potencialitats d’aquesta terra i d’impulsar polítiques valentes per reactivar-la en tots els sectors. No hi ha gaires idees i molt de populisme i mediocritat en la política local. Culturalment, per exemple, CiU al Pla d’Urgell és un zero a l’esquerra. No els interessa gens, encara que facin veure el contrari.
Una majoria àmplia de la societat catalana –i sembla que al Pla d’Urgell encara amb més obstinació– s’ha acostumat a acceptar la gestualitat retòrica com a veritat, grans paraules que amaguen grans enganys. CiU ha estat una astuta constructora de realitats a força de miratges i fal·làcies. Bona venedora de fum i ambigüitats. I això, a la llarga, cau pel seu propi pes. Tanmateix, també podria ser –entengui’s com a hipòtesis de treball– que no hi hagi una oposició que sàpiga bastir una alternativa possible, molt més sòlida, ètica i competent; o que, en conjunt, la societat d’aquesta plana tingui por als canvis, es recreï en la inèrcia o no vulgui arriscar el futur.
8. El resultat global de les eleccions al Parlament de Catalunya no deixa de ser històric. Primera, per l’altíssima participació. Segona, per l’ascens d’ERC i ICV. Tercera, per la davallada de CiU i PSC. Quarta, per la irrupció de la CUP. És molt preocupant, en contrapartida, la pujada del PP i de la seva marca blanca, Ciudadanos. Un panorama complex, en definitiva, per a una societat complexa.
I ara què farem? Ens hem mogut gaire d’allà on érem en aquesta nova marrada inútil en el camí de l’emancipació col·lectiva? Bastant, perquè la política catalana ha fet un gir cap a l’esquerra, la democràcia s’ha fet més polifònica i el procés cap a la independència sembla més ben encarat que mai. Ara ens toca avançar cap endavant.
En un context d’involució democràtica, de pèrdua galopant dels drets socials, una situació en què CiU ha contribuït –sense cap mena de vergonya– pactant de nou amb el PP, es fa més urgent que mai de disposar d’una societat civil forta, ben cohesionada, que tibi les maquinàries lentes i subjectes a interessos –de vegades espuris– dels partits polítics. Després de l’11S, després de les eleccions “autonòmiques”, torna a ser l’hora de la política. Però també, tutelant el procés, el de la societat civil, que haurà de fer un esforç encara més gran per convèncer els escèptics, els reticents o els contraris a la independència del fet que, al cap i a la fi, l’atzucac en què ens trobem només admet el camí d’entrada a un nou estat d’Europa. Això sí: de fonaments republicans i socialdemòcrates.