Quadern de Terramar

No són les Tres sorores de l’Espriu, ni les protagonistes de Fra done sole de Pavese, per bé que són tres, dones i que els agrada trobar temps per reunir-se de tant en tant. 

Normalment són dues vegades a l’any, perquè l’hivern i l’estiu són dues temporades que marquen calendari. Tenen en comú la militància de la condició femenina. La van incorporar fa temps a la vida personal i quotidiana amb tanta convicció com discreció, sense renunciar a res. En parlen poc però l’exerceixen en tots els àmbits amb voluntat i tanta eficàcia com poden. La conciliació de la vida familiar i professional, la igualtat d’oportunitats i l’exercici dels drets aconseguits a nivell privat són temes que ja fa temps que porten a la pràctica sense  escarafalls ni demagògia, aplicant les estratègies adequades a cada moment. I se’n surten.

Si vivíssim als anys vint podrien ser  models del pintor Agust Macke, d’aquelles que miren embadalides els aparadors de barrets, que transiten pels carrers de les ciutats europees vorejades d’automòbils i tramvies. Passa breu amb pressa lleu, botines ajustades, faldilles sota genoll i cabells que aviat passen pel tall de moda “a la garçon”. Al segle vintiú es vesteixen amb la llibertat que la moda eclèctica els facilita. Cap de les tres és anorèxica; trien el que els ve de gust i saben que els escau, siguin unes ulleres de montura bicolor (un marró-blau que combina amb el blau cel de pantaló i brusa), una faldilla llarga amb estampat menut i samarreta marró a la mida justa, o un pantaló combinat amb la sahariana que emmarca un escot.

Me les mirava des d’un angle proper al mateix restaurant on han celebrat, amb cava, l’arribada de l’estiu i de les vacances imminents, així com les circumstàncies més positives de la vida de cadascuna.  Donen per a molt. Felices de disposar del vespre, l’estona del sopar se’ls ha fet tan curta que han allargat la sobretaula, amb cava, fins que als del restaurant els ha arribat l’hora de plegar. 

Són dones de lletres. Totes tres han publicat obres de creació i d’estudi amb fortuna similar i en llengua catalana. Tenen en comú la passió per la literatura i per l’art des dels diversos vessants de les professions i les vocacions. Al llarg de l’any coincideixen als actes literaris i en esdeveniments culturals sense programar-se prèviament, perquè saben que per inclinació natural s’hi trobaran. Parlen i comenten sense grans presses perquè saben que el sopar semestral és la gran ocasió de la conversa, les preguntes, els comentaris, els projectes.

Aquest vespre reien, brindaven i conservaven el sentit de l’humor fins i tot comentant les dificultats dels escriptors – i escriptores – en llengua catalana perquè a hores d’ara ni les institucions del govern ni les associacions  han fet el salt qualitatiu que el panorama actual de la creació, la recerca i l’edició exigeixen. Els criteris selectius de la llista d’escriptors que ha prendre part a les activitats programades pel govern de Catalunya a la Fira del Llibre de Frankfurt, les fórmules d’ajuts a la creació i a la recerca dins i fora del medi universitari, la perpetuació de monopolis temàtics i institucionals, l’escassa convicció cultural i literària del medi editorial, o els condicionants que intervenen en les commemoracions presents i futures  (l’Any Rusiñol oficialment tancat, l’Any Rodoreda tot just presentat) han estat, en tant que qüestions d’actualitat, alguns dels temes de conversa crítica.

El que més m’ha agradat, però, han estat les seves conclusions i la força que se’n deriva.  Perquè, al capdavall, elles se saben mestresses de l’únic que posseeixen, que és del seu compte de resultats intel.lectual, la seva capacitat de treball i la voluntat de portar a terme els seus projectes. La il.lusió i les dificultats amb que han esdevingut dones de lletres les ha dotades d’un esperit crític refinat i precís que les ajuda a contemplar el temporal de cara. Treballen  independentment de la sort o la dissort, del vent que bufa, de les circumstàncies del moment. Són corredores de fons que defugen la immediatesa, potser perquè han llegit Tolstoi quan posa en boca del general Kutusov que no hi ha millor soldat que el temps i la paciència.  Però tot això ho consideren normal, com una part integrant de la seva vida de dones de lletres.

Confesso que he passat un vespre impagable vora a la seva taula. Naturalment,  he brindat amb elles.  Aquest és un cava que no s’obliden.

 Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, juliol de 2007

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!