Quadern de Terramar

?Imaginem un poeta italià de la mitjania. Ha escrit alguna cosa, ha publicat. Se suposa que encara escriurà i publicarà. Habitualment rep alguna invitació per a lectures dels seus versos, per intervenir en algun festival lierari dins o fora del país. Les ocasions augmenten a mida que s?apropa l?estiu i, sobretot, davant de l?eventualitat de la sortida d?algun nou llibre seu. Estadísticament això succeeix cada quatre o sis anys (en cas de dubte, cotejar amb la bibliografia i extreure?n la mitjana) (?) Però tot canvia per un dia el 21 de març.”

“El poeta italià de la mitjania al matí haurà d?anar a llegir a alguna escola i intentar interssar els estudiants. Al migdia haurà de fer alguna intervenció radiofònica, a la tarda serà en una biblioteca de barri i a les nou del vespre es presentarà a la sala de qualsevol palauet del centre de la ciutat (?) Devessall de compromisos, desplaçaments. Rera la taula, micròfons, lectures, textos publicats i inèdits (?) El vespre anterior el poeta de la mitjania havia estat convidat a una altra lectura. I l?endemà (serem al 22 de març) s?haurà de preparar per a una altra trobada. Després, la llista de trucades anirà baixant (?) Perquè el 21 de març no només és el dia de Sant Benet i de l?equinocci de primavera, sinó també (i per a alguns, especialment) el Dia Mundial de la Poesia (?)?

L?article que Mario Santagostini ha publicat a Il Giornale el 21 de març situa la jornada poètica en l?agenda d?un poeta italià tractat amb la ironia de l?agredolç i el punt de sarcasme vers els agents i programadors culturals per als que la poesia és un esdeveniment més per a omplenar calendaris, passar dies i empènyer l?any.

El poeta de la mitjania no és un crac ni un figura. La seva dimensió és, justament, la de la mitjana correcta literàriament i poèticament; un ésser amb ofici. En termes noucentistes seria un Josep M. López-Picó, posem per cas, i en termes actuals, un dels molts, o moltes, que escriuen al dictat del cor i amb voluntat literària ? potser amb un predomini del dictat del cor, per allò de l?herència perpètua dels partidaris de l?espontaneitat i de la paraula viva. Amb dignitat per damunt de tot. Fins aquí la comparació dels perfils poètics d?italians i catalans és correlativa, simètrica.

El que no ho és, és el calatge públic de la celebració. Hi ha diades i diades. En favor de les lletres, de la literatura, de la poesia en general i de la poesia catalana en lloc preferent, la celebració a Catalunya del Dia Mundial de la Poesia, a Catalunya, ha estat testimonial, per no dir irrellevant. Val a dir que la Institució de les Lletres Catalanes ha programat activitats institucionals en vuit ciutats catalanes, on a les set de la tarda es van celebrar diverses lectures poètiques. Però una flor no fa estiu. Als efectes poètics, el 21 de març ha passat per alt als editors, els llibreters, les associacions d?escriptors, les biblioteques, els casals i la major part dels col.lectius implicats d?una manera o altra en la poesia. I no diguem pels mitjans de comunicació. Fins i tot vaig esperar algun reportatge a l?hora del tancament del telenotícies nit, santa innocència, però res; vaig afegir la mancança a l?acumulatiu de dèficits d?informació de TV3. Se?m dirà que la commemorció encara no gaudeix de prou pedigrí cronològic perquè data (només!) de 1999, però per a un fet literari i cultural tan antic com la humanitat, l?oficialització per part de la UNESCO d?un tema com aquest hauria hagut de gaudir de totes les prioritats.

L?articulista italià expressa els seus temors que aquest esdeveniment tan altament meritori comporti la celebració d?una poesia ?decorativa, consolatòria, salvífica i desprovista de dramatisme. En suma, una poesia d?opereta?. Perquè la poesia no sempre és plàcida i bonista, com el poeta de la mitjania, sinó que crea inquietud i, tal volta, neguit. Per això aquesta jornada no ha d?acabar essent un esdeveniment feliç i acomodatici. ?Millor, molt millor si fa pensar. Si mostra algun vessant fosc de les coses?. La poesia es configura en diferents clarobscurs de llums i ombres i cadascú, poetes i lectors, es decanten vers on més els plau.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!