Quadern de Terramar

Gradskavana, el cafè de la ciutat. És l?hora en què la sobretaula s?allarga: del cappucino a la birra. Fa un sol que estavella. La riuada de turistes ha minvat a l?hora de dinar. He vist com s?entaforaven carrerons endins buscant aixopluc i manduca, una estona de calma deixant reposar les guies de viatges i les càmares digitals. La dèria inflaccionista de retratar-ho tot és indiscriminada. Al port tampoc no paren.

Compto fins a vint barcasses que reembarquen els turistes de creuer, aquesta epidèmia de grans paquiderms que infesta les aigües de la Mediterrània. Les macrociutats flotants són la perversió del viatge marítim.

Dubrovnik s?ha tornat un parc temàtic per rebre turistes d?arreu del món a l?empara de les banderoles que la proclamen patrimoni de la humanitat. Una distinció compensatòria de la ineficàcia i de la cobardia de la Unió Europea fa poc més de deu anys, quan assistia impassible a la destrucció de la ciutat i del país per part dels serbis. Els turons omnipresents des de qualsevol indret eren els punts forts del dit exèrcit federal, és a dir, l?exèrcit serbi, que disparava a pler tant vers els que feien la cua del pa o del mercat com per destruir els emblemes més característics de l?antiga ciutat monumental, la que havia encarnat un dels paradigmes de la llibertat d?èpoques tan pretèrites com idealitzades. Disparaven precisament per això, perquè la destrucció dels símbols és una manera de destruir un poble.

Fa una estona que he visitat l?únic vestigi del que va ser la guerra dels Balcans en aquesta ciutat. És un memorial, la major part en suport audiovisual i fotogràfic, que reviu els bombardeigs i recorda els que hi van morir en defensa de la ciutat i de la vida pròpia. Instal.lat a l?antic palau ducal, una filigrana en pedra blanca, mostra amb aquella objectivitat incontstable el port incendiat, la plaça metrallada, els hotels en flames, els desastres de la guerra d?ahir mateix a tothom que tingui ulls i enteniment per veure-la.

El museu de la ciutat, al mateix palau, m?ha sorprès per dues meravelles. L?una, la pintura de Pietro Liberi representant ?La Venus del corall?. Mai una figura femenina ha pres amb tanta delicadesa una branqueta de corall vermell. L?altra, una arqueta napolitana del segle XVII, emparentada pel record amb les dues arquetes de don Joan Josep d?Àustria a can Falç. La de Dubrovnik és una miniatura de retaule mitològic que em reconcilia definitivament amb una determinada pintura de gènere: pintura per als somnis…

El Gradskavana és el cafè de la ciutat d?una banda, i per l?interior comunica amb les antigues drassanes, avui també restaurant, que donen al port vell. Al costat de les taules del cafè un gran portal dóna accés al teatre. És el mateix on el 1933 J.V.Foix va escoltar com els delegats del congrés del PEN club internacional es posicionaven enfront del totalitarismes europeus de Berlin i de Moscú, entre altres Romain Rolland i Ernst Töller. En plena època d?entreguerres i de replantejament federal als països balcànics, Dubrovnik apostava per ser una ciutat cultural des d?on es reivindicava el federalisme enfront de l?unitarisme serbi. Foix, que ho va viure a consciència, en va deixar el lúcid testimoni dels seus articles i textos. Durant els anys vint i trenta el Gradskavana va ser el cafè on recalaven viatgers i escriptors, sovint conversant o escoltant els habitants de la ciutat. Hi van passar Josep Pla, Margueritte Yourcenar, Ernst Junger, Rebbeca West. Tots hi han deixat empremta i literatura. En un dels Contes orientals de Yourcenar els personatges comenten la realitat del país i n?evoquen una bellíssima legenda, mentre les muntanyes d?Herzegovina mantenen la ciutat ?sota el foc dels miralls ardents?.

Mitja tarda. Sento udolar les sirenes dels vaixells que van partint. M?agrada tant badar com escriure en aquesta terrassa de cafè. Sota les flames dels miralls ardents, pedra i baladres.