Els setanta anys acomplerts per Max Cahner han donat per a molt. Tant és així que un grup d?amics i col.laboradors li ha dedicat una miscel.lània que, amb el títol programàtic de Servir Catalunya (Publicacions de l?Abadia de Montserrat, 2007) un grup de personalitats autoritzades pel seu tracte i coneixença amb el personatge hi han dit la seva.
‘ No es tracta pas d?un aplec de pensament únic, sinó més aviat de tot el contrari: ho desmenteix la varietat del nomeclàtor formada per Roger Alier, Heribert Barrera, Oriol Bohigas, Jordi Carbonell, Salvador Cardús, Josep Ma. Castellet, Eliseu Climent, Lluís de Carreras, Roser Domingo, Carles Duarte, Joaquim Egea, Josep Fontana, Francesc Fontbona, Joan Llobet, Albert Manent, Josep Massot, Ramon Miravall, Joaquim Montclús, Josep Murgades, Oriol Pi de Cabanyes, Antoni Pladevall, Jordi Pujol, Francesc Sanuy, Miquel Sellarès, Joan Triadú, Francesc Vallverdú, Pere Verdaguer, Miquel Vilar, Vicenç Villatoro i Antoni Vives. La miscel.lània es va presentar a la Fonda Espanya, un dels locals barcelonins més resistentment emblemàtics pel que fa a la decoració modernista dels menjadors, en un acte organitzat per la Fundació Trias Fargas.
Més enllà dels records, les evocacions i les lloances, l?homenatge a Cahner porta implícita la reivindicació del personatge que va exercir la responsabilitat de la reconstrucció cultural del país en el primer govern autonòmic. Els quatre anys del Conseller Cahner no van ser ni una bassa d?oli ni un oasi. Cahner tenia una visió, diem-ne, constructivista de la cultura i va dedicar tots els esforços, fins on li va ser possible, a la creació dels fonaments d?un sistema cultural d?abast nacional propi de qualsevol país modern amb sentit d?estat ben per damunt de les immediateses i les urgències de la política de cada dia. La mentalitat de Cahner era la d?aquell que creu en la perdurabilitat de les institucions culturals més enllà dels avatars i les fluctuacions de la política; la mateixa que a França havia preconitzat un André Malraux en el seu moment, o la que caracteritza els sistemes culturals més sòlids i amb més credilitat de l?Europa continental.
El 1980 Cahner partia de zero. Més ben dit: partia de dèficits endèmics, d?institucions hipotecades en la seva missió i deficitàries en instal.lacions i recursos de tot tipus; de carències generalitzades en tot el territori català; de condicionaments jurídics i admninistratius infranquejables (les diputacions, per exemple). Comptava amb credibilitat que li va fer merèixer la confiança del President Pujol, amb la il.lusió col.lectiva de l?arrencada del primer autogovern de la Catalunya democràtica, amb la complicitat i l?esperança de molts. Va comptar, també, i des del primer moment, amb el recel d?una part de la classe intel.lectual i amb l?oposició acarnissada del sectarisme més característic que ha campat i que campa per aquest país des de 1980 ençà, que el va atacar per activa i per passiva tant des dels escons del Parlament de Catalunya com des d’algunes institucions de l?administració local. L?administració de l?Estat en va malfiar des del primer moment i va posar bastants pals a les rodes.
Totterreny per caràcter i aiguabarreig d?activista cultural i de polític convicte, Cahner va construir l?estructura del sistema cultural català que es va consoliar més enllà dels quatre anys estrictes que va ser conseller. Posteriorment, els altres titulars de la Conselleria de Cultura van marcar les seves polítiques i van fer les corresponents aportacions, però no es van desdir del disseny general que Max Cahner havia establert entre 1980 i 1984.
Val a dir que aquesta és una apreciació general i sense ànim d?incidir en medis concrets. Però em sembla just i oportú reivindicar els quatre anys del Conseller Cahner perquè, de vegades, sembla que el país s?hagi construït sol i per inèrcia, i no és així. Sense la visió, la tenacitat i la convicció de Cahner, sense el seu compromís amb el catalanisme polític i amb els Països Catalans i la cultura pròpia, no hauríem arribat al canvi de segle amb una estructura cultural consolidada, per més que els dos darrers governs s?hagin entestat en esborrar la memòria, que també és històrica, dels vint-i-cinc anys anteriors.
En un homenatge com el de Max Cahner hi compten tant les presències com les absències. La premsa impresa i electrònica i alguns blogs de la xarxa hi han dit la seva i n’han donat compte. Del que estic convençuda és que a l?homenatge a en Max Cahner a la Fonda Espanya, a més d?assistir-hi els amics, els col.laboradors i els que s?hi van voler afegir, n?hi havia molts d?altres que presencialment no ens hi vam poder sumar. Aquest article respon a la voluntat de deixar-ne constància. Gràcies, Max.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5.V.2007′
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!