Quadern de Terramar

Comença a ser no del tot rar que es dediquin simposis a poetes contemporanis. El 2004 se?n va dedicar un a Joan Vinyoli a Santa Coloma de Farners; aquests dies se n?ha celebrat un altre a Santa Coloma de Gramenet sobre Màrius Sampere. Tots dos esdeveniments tenen en comú la poesia com a objecte, la presència predominant de poetes en tant que subjectes doblement implicats en la lectura de Vinyoli i Sampere, respectivament i en la pròpia escriptura poètica, i la participació del medi acadèmic, habitualment tan refractari a enfrontar-se amb l?obra dels escriptors actuals.

Hem de celebrar, en aquest darrer cas, la decisiva participació de la UOC en l?organització del simposi i la participació de professorat vinculat a la UAB i a la Universitat de les Illes Balears en tant que escriptors i crítics. Bons averanys?

Màrius Sampere (1928) és un poeta que, davant dels clamorosos silencis de la crítica oficial de la segona meitat del segle vint, ha assolit la primera línia del prestigi de la literatura catalana i dels poetes contemporanis d?arreu gràcies a la modernitat extrema i potent de la seva obra. Divergent, però no tant, de la poètica de Joan Vinyoli (1914-1984), singular i magnètic, desinhibit i autocrític, cadascun dels seus versos és emoció, discurs i subjectivitat extrema en la recerca de la totalitat, que és la seva manera d?entendre la plenitud. No és una poesia plaent i amable. Els escenaris de Sampere són els del barraquisme vertical de la perifèria barcelonina; no en va David Castillo el defineix com el « Walt Withman de les avingudes de l?extrarradi ». La seva poesia s?ha de llegir per saber què passa al nostre temps, per assaborir la llibertat absoluta en el pensament i en la dicció, per percebre una veritat destrabada de les evidències. Una poesia amb moltes portes d?accés en la que el poeta parla des de la corda fluixa on el límit és talaia, segons Margalida Pons.

Sampere va obtenir el Premi Carles Riba (1968) amb L’home i els límits, títol premonitori d?un dels temes claus de la seva poesia, com és aquest vorejar els extrems que no condueixen al final sinó a una extensió novament infinita. Ha publicat una vintena d?obres, la major part de les quals a partir dels anys vuitanta. La lectura de qualsevulga dels seus poemaris ens fa entendre des de l?inici que el poeta creix i aprofundeix en cada llibre i deixa ben clar que encara no ho té tot dit. El, fins ara, darrer títol, Ens trobarem a fora (2006) n?és un enunciat ben explícit.

Màrius Sampere ha estat recuperat i valorat per a la literatura per part dels poetes de les darreres generacions nascuts dels anys cinquanta ençà. Àlex Susanna, poeta i editor, va apostar per la seva obra des de la prestigiosa col.lecció Àuria els anys vuitanta; el poeta Vicenç Llorca li va dedicar tota una monografia, L?obra poètica de Màrius Sampere (1989), i un grup variat i heterogeni de poetes ? Jordi Valls, David Castillo, David Jou, Cèlia Sànchez-Mústic, Sam Abrams, Joan-Elies Adell, fins els més joves Mireia Vidal-Compte o Joan Duran i Ferrer, juntament amb molts d?altres – n?hem fet bandera. David Castillo afirma que hem estat els poetes els que hem situat Màrius Sampere en primera línia, no han estat pas els crítics ni els acadèmics. Joan Duran i Ferrer és contundent: la seva aposta en favor de Màrius Sampere és l?aposta a favor de l?avantguarda, de l?exigència, del rigor, de l?excel.lència, del treball, del fer bandera des del coneixement i des de l?estudi, per fulminar el sectarisme i l?almoina política.

Per tot plegat m?ha sembla extremament interessant aquesta projecció de Màrius Sampere al segle XXI, en la que han incidit Jordi Valls, Pere Joan Martorell i Margalida Pons, juntament amb Castillo i Duran. És una resituació, una reivindicació fundacional, més que generacional de les que posen en qüestió, una vegada més, el discurs del sistema literari català i la imperiosa necessitat de replantejar-ne el contingut i els límits. El simposi Màrius Sampere ha tingut, entre altres, aquests dos resultats principals: el de la necessitat de llegir el poeta, que és com la necessitat de la poesia, i la de refer el corpus explicatiu, per a l?estudi i el coneixement, de la literatura catalana contemporània. Màrius Sampere escriu que ?a la fi sabrem quin era el benefici?. Ara per ara, la seva poesia és el millor guany.

‘