Quadern de Terramar

El verb ludar i la llengua pròpia com a equivalent de la casa de l?ànima, segons la definició de Heidegger, són els dos leitmotiv que han planat amb motiu del lliurament del Premi d?Honor de les Lletres Catalanes a l?escriptor Baltasar Porcel.

L?escriptor n?ha parlat al seu discurs, un breu i emocionat parlament davant del públic que ha reconegut i aplaudit el seu compromís amb el català i les lletres a través de la cinquantena llarga d?obres literàries escrites íntegrament en llengua catalana. Obres, a més, que han obtingut els més importants premis del sistema literari català, des de Els condemnats que va obtenir el Ciutat de Palma, el 1958, fins el Ramon Llull 2002 per L’Emperador, o l’ull del vent, o guardons d?àmbit internacional, com l?Internazionale Mediterraneo 1977 o el Bocaccio Europa 1999, entre altres. De fa temps Porcel és valorat per crítics com Harold Bloom, pensadors com Edgard Morin, periodistes com Jean Daniel, i és objecte d?un ampli i intens seguiment per part de la crítica vinculada o no al sector acadèmic i de la nova narrativa, en la que exerceix un mestratge que ha estat reconegut públicament per Emili Rosales, Pere Antoni Pons, Sebastià Alzamora, Julià de Jòdar o Antoni Puigverd, entre altres.
Porcel va afirmar rotundament ell és la seva obra, el que ha escrit, des de l?experiència de la vida d?escriptor, que no té res de fàcil, i des de la importància cabdal que tenen per a ell els llibres. Viure, llegir i escriure forma part d?aquest tot, que és l?existència de Baltasar Porcel, fins el punt que, els mesos en què ha batallat i guanyat al càncer, no ha deixat de treballar perquè s?adonava que ?jo sóc aquell qui treballa, que escriu i que pensa, i si m?he de salvar, m?he de salvar amb tot això.?

L?escriptor va manifestar que la seva vinculació amb la llengua prové de molt lluny, dels primers moments en què els seus avantpassats provençals desembarcaven a Mallorca poc després de la conquesta de Jaume I. La seva és una llengua antiga, aplegada per Ramon Llull en la seva magnitud abassegadora, construïda a través dels segles en el dia a dia des d?una vall aïllada, on els gossos ludaven de nits i la mare de Porcel, en sentir els udols, feia tancar portes i finestres pel temor al pas de la mort que el ludar dels cans anunciava. Una llengua que ell va descobrir per a l?escriptura gràcies al miracle del capellà d?Andratx, que li va regalar tres llibres que han esdevingut la seva ensenya: L’Hostal de la Bolla, de Miquel dels Sans Oliver, Flor de card, de Salvador Galmés, i Tres viatges en calma per l’illa de la calma, de Gabriel Fuster ?Gafim?. Es va adonar, també, que el que contaven Gògol, Pavese o Faulkner ell ho podia explicar a través d?Andratx i de la seva gent. La relació de Porcel amb la llengua pròpia, amb la casa de l?ànima, li atorga el caràcter tel.lúric omnipresent en la seva obra literària des de l?inicis. Ha construït un corpus literari amb una vocació i una ambició rotundes, amb un català vigorós, sense fronteres de gèneres, amb tots els registres de l?expressivitat i des de la més absoluta llibertat creativa.

Dempeus, cofat amb un barret de senyor a joc amb trajo blaumarí – ¿o gris?-, mirant el públic del Palau de la Música amb agraïment, sense ocultar l?emoció que sentia i que li va trencar la veu per uns segons quan evocava la seva mare, Porcel va reblar el compromís amb la llengua i amb la literatura amb entusiasme, amb vitalitat, amb una sinceritat tan primària com corprenedora. Sí, Porcel és la seva obra. Un dels llegats literaris més potents i prestigiosos de les lletres catalanes que viu la seva plenitud.

(Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 9 de juny de 2007)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!