Quadern de Terramar

Tot arriba, de vegades amb preludis. El de l?obertura de la Fira de Frankfurt on la convidada d?enguany és la cultura catalana va tenir un dels preludis més interessants en el monogràfic ?Viaje a la cultura catalana? publicat a Babelia , el suplement cultural de El País el passat dissabte. El contingut és atractiu i recomanable, útil per a explicar urbi et orbe què és la cultura catalana, especialment pel que fa a la literatura en llengua catalana.

Hi pot haver opinions discutibles perquè hi ha gustos per a tot. Hi trobo a faltar dones escriptores d?una banda i poetes d?altra. Però el contingut de Babèlia és un reflex fidel, molt fidel, de la realitat del sistema literari català i de la seva recepció, i si hi falten dones escriptores i els poetes són escassos és perquè la realitat del sistema literari que construeixen a parts més o menys iguals els acadèmics, les editorials i els que exerceixen de crítics literaris és la que és.

Altrament, la visió monogràfica d?obres cabdals de tots els temps segons el judici crític d?escriptors actuals, o les ?Gotas de historia? de Francesc Parcerisas, juntament amb l?entrevista de Rosa Mora a Josep M.Castellet, el rànquing establert a manera de cànon o les opinions del crític nordamericà Harold Bloom sobre Espriu i Porcel són del tot recomanables. Com també ho és l?article sobre la llengua catalana d?Ester Franquesa, una de les més brillants expertes sobre el tema i actualment exdirectora de l?àrea de llengua de l?Institut Ramon Llull.

Després dels preludis, ha arribat el plat fort de l?obertura. El discurs de Quim Monzó és un exercici literari propi de l?autor que, fidel al seu estil, amb to displicent, raonable escepticisme i ironia corrossiva ha deixat anar veritats i evidències sota la forma agraïda del conte-ficció. Monzó ha posat els punt sobre les ís de la seva condició d?escriptor professionalitzat acceptant el repte l?oportunitat del discurs d?obertura i ha deixat anar la seva lliure i convicta opinió sobre la literatura catalana: ?Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort.(?) sorprèn que un muntatge com aquest ?la Fira de Frankfurt, dedicada a lagran glòria de la indústria editorial? hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n?hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors de butà) (?)Tot i que ?com s?ha dit? als catalans els avatars polítics ens han anat d?una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d?aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada (?)?

Altres referents de Monzó han estat les reticències de l?Estat francès amb el Nobel concedit a Frederic Mistral, per allò de somniar amb un Nobel en llengua catalana: en un altre muntatge literari ?més nòrdic i bastant més pompós?, ara fa poc més d?un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix ?no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop? sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (?Soyez propre, parlez français!?) que ?mai més a la vida? cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.?

El discurs de Monzó, que ha estat una fita de resituació, és accesible des del moment de la seva lectura a Frankfurt en diversos webs, com ara el de l?Institut Ramon Llull. No ho és, encara, a hores de la redacció d?aquest article, el discurs del president de la Generalitat. Com si els ciutadans de Catalunya no tinguéssim dret a llegir-lo i valorar-lo per nosaltres mateixos i no a través dels resums periodístics.

L?espectacle sobre vuitcents anys de cultura catalana ha estat el darrer plat fort de la inaugural. Vist en directe pel 33 ha tingut moments francament emocionants, com l?arrencada amb el cant de les Homilies d?Organyà i dels poemes dels trobadors, a càrrec d?Antoni Rossell o el final amb Sisa cantant ?Qualsevol nit pot sortir el sol? i l?actuació a dos de Sol Picó i Carles Santos. En dues hores de durada hi ha hagut moments de tot. Una fragmentació, de vegades excessiva, dels textos d?escriptors catalans, i un valor de conjunt sòlid i compactat com les pedres de les catedrals. Amb concessions que no juguen a favor del sistema literari, o amb el desaprofitament del potencial d?alguns dels artistes participants ? hi ha un cant més emocinat que el de Maria del Mar Bonet interpetant ?El Pi de Formentor? de Costa i Llobera o els ?Cants d?Abelone?? O, ¿no estava prou bé que fos Mercè Rodoreda que expliqués els dies grisos i tràgics de la postguerra? Què poca, què poca Rodoreda! I quina tendresa, la de Paco Ibáñéz cantant Apel.les Mestres!

Tot arriba. Hem passat el primer capítol de la cultura catalana convidada d?honor de la Fira del Llibre de Frankfurt. Hem arribat a la fita de l?oportunitat de projecció internacional de la llengua i cultura catalanes, per fer conèixer el valor del capital de què disposem, per fer créixer l?autoestima literària, cultural i nacional. Els resultats i el balanç els apamarem a mig i llarg termini.