Poc abans de l’obertura de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 l’Ada Castells em va enviar un breu qüestionari sobre les expectatives que n’esperava. Vaig fer tard perquè quan li vaig trametre la resposta ja tenia l’espai de l’Avui ple, però em vaig guardar les quatre idees que havia escrit per a una altra ocasió.
Les recupero ara, quan els fastos de l’esdeveniment són aigua passada i quan s’han establert tota mena de balanços, la major part en positiu. El meu també ho és, perquè si de debò la Fira va anar bé, si de debò els editors, els escriptors i els agents literaris d’arreu tenen una idea més clara sobre la literatura catalana de la qualitat dels seus grans escriptors, clàssics i contemporanis, haurem avançat molt, i pel bé de tothom. Per a resultats concrets, calen més temps i paciència. En general hi ha consens al voltant de la idea que Frankfurt 2007 ha anat bé, que s’ha complert i que el futur ens ha de ser més favorable. Fins aquí el balanç a gran escala.
Baixant a la lletra menuda, per la resta haurem d’esperar si el volum de contractació de literatura catalana per ser traduïda en altres llengües és el que se n’esperava, és a dir, superior al d’edicions anteriors, i si a mig termini s’aconsegueix situar un nombre més gran i més variat d’escriptors i de gèneres en llengües estrangeres. Un altre símptoma de guany serà el de la inclusió d’escriptors en català als diversos cànons acadèmics i literaris, als programes d’estudis, als manuals de literatura comparada, a les programacions i als projectes transfronters, als seminaris, als col.loquis. Veure més escriptors catalans a les universitats –i, sobretot, a les d’aquí, Països Catalans i Estat espanyol. Veure més estudis, tesis, monografies sobre les seves obres. El medi acadèmic és un dels més interessants paràmetres per amidar la repercussió i la incidència a llarg termini del que s’ha estat exportant, i és el que consolida els cànons i la transimissió del coneixement. El medi editorial, en tant que indústria pura i dura, té interessos ben diferents, per bé que de vegades són coincidents i s’interrelacionen. Quedem, doncs, en encesa espera, que diu el poeta.
Els meus desigs per a l’endemà de l’esdeveniment anaven, si fa no fa, en aquesta direcció. Hi afegia, a més, dos altres aspectes no gens negligibles. L’un és la necessitat que, des d’aquí, de Catalunya i dels Països Catalans estant, es cregui més en la literatura. Que s’hi doni més importància, tota la que té en tant que manifestació creativa i humanística. Que hi creguin els lectors. Que no tot passi pel sedàs del món de l’edició, perquè l’edició és, sobretot, indústria, i la indústria de vegades no mira prim. Al reportatge on l’Ada Castells publicava les respostes al seu qüestionari, una escriptora manifestava com a desig gairebé únic que no es trinxessin més llibres. La resposta no és baladí, perquè aquest estiu un important grup editorial que publica en llengua catalana anunciava a diversos autors que havia pres la decisió de convertir bona part dels estocs dels seus llibres en pasta de paper, alguns dels quals no tenien ni cinc anys des de la data de publicació. Si els editors, en general, i amb més que honroses i honorables excepcions, no valoren la literatura més que en xifres de vendes fan un mal favor a la cultura. Sovint han estat escriptors de gran calatge que s’han rebelat en contra de l’equiparació malèvola de xifres de vendes i qualitat. Els meus desigs per a l’endemà de Frankfurt van també en aquesta direcció.
Que des d’aquí es cregui més en la literatura, i, en concret, en la literatura catalana, que és la que s’escriu en llengua catalana des d’arreu d’on sigui del planeta configurant el sistema literari català. Que els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals, començant per les televisions públiques de Catalunya, la tractin amb l’autoestima que mereix i amb l’atenció que requereix, i que deixi d’ocupar espais massa sovint discretament marginals, perquè el dèficit acumulat és, senzillament, clamorós. Qualitat, amplitud, visibilitat, internacionalització, autoestima, continuïtat, projecció… No ens ho acabaríem. Per això Frankfurt 2007 no pot ser un punt i final, sinó una oportunitat que cal saber administrar i potenciar.
Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, octubre de 2007
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!