Quadern de Terramar

Matinal a l’Arxiu Maragall
Compleixo amb el que vaig dir a l’Arxiu Maragall dijous al matí: que inauguraria el meu bloc parlant del poemari “Enllà”. Com que en Vicent Alonso va comentar que el text que portava escrit formava part dels seus dietaris, vaig pensar que el meu comentari bé podia inaugurar aquest bloc, que, de fet, és una altra mena de dietari.Em va agradar el retorn a l’Arxiu Maragall, ni que fos per referir-me a un poeta que mai no he tingut ni a la capçalera ni a la tauleta de nit. En canvi, per atzars de la vida me’n vaig haver d’ocupar durant els quatre anys justos que vaig dirigir la Biblioteca de Catalunya, i a fe que m’hi vaig dedicar. Dijous, quan tornava creuar aquella porta de vidre i ferramenta i vaig veure la calaixera gran de l’entrada m’hi vaig tornar a retrobar. És el que tenen les cases dels poetes, els tallers dels artistes, els “espais escrits”, com diuen els meus colegues que s’ocupen dels arxius literaris i artístics. El menjador té la mida justa per esdevenir el format ideal per a la mena d’actes com el de dijous: la jornada que sobre “Enllà” ha organitzat la Institució de les Lletres Catalanes dins del programa “1906 Lletres”, dirigit pel tracte i savoir faire de seda de Francesc Parcerisas. Des de sempre l’he admirat com a poeta, però d’un temps ençà la meva admiració és encara més il.limitada per la manera com brega amb l’administració cultural del govern, tenint com a divisa la primacia de la literatura i la interrelació dels escriptors. Ha construït un programa sòlid i consistent al voltant dels valors literaris del 1906 que, de sobte, ens hem trobat com el gran paradigma cronològic de la modernitat. Segurament. Amb moltes, amb totes les contradiccions.Com la d’ “Enllà”. El poemari maragallià va ser qualificat pel mateix Xènius com una anormalitat sublim. El conjunt de l’obra reflecteix totes les tensions d’aquell any de desencaix, en què la literatura i les idees estètiques es debatien entre els darrers estertors del Modernisme i la força imparable del Noucentisme emergent. El llibre no se n’allibera, de les tensions, sinó que les mostra amb la tota la seva cruesa. Compaginant el tractat de plenairisme amb què el poeta, bon panteista, s’esplaia en el seu constant soliloqui amb la natura, a voltes mostra les fugides vers una nova estètica descriptiva per al paisatge, i d’altres es referma en el conflicte com a la vera font de la poesia. El poema “Vistes al mar” és un exemple de cohabitació entre què fóra un correlat poètic dels quadres modernistes de Joaquim Mir o de les visions noucentistes d’un Joaquim Sunyer. El diàleg entre el poeta i Adelaisa, als versos finals de l’ “Escòlium”, mostra fins a quin punt la poesia neix del neguit i del conflicte interior, per bé que esdevé el cant que sorgeix del compàs d’espera del silenci. Confesso que aquell vers afortunat on Maragall afirma que “la poesia tot just ha començat” em reconcilia amb el poeta, i que la relectura de les “Vistes al mar” m’ha descobert una aproximació entre la poesia i la pintura en ple any del desencaix que el fa esdevenir més complexe i, per tant, més ric i suggerent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!