Quadern de Terramar

Dedicar un dia universal als museus és estar a favor d?una bona causa. No és que la preocupació pel canvi climàtic o la lluita contra el càncer no en siguin, però en estar al cantó positiu de la vida, els museus tenen un no sé què d?agraït i de participatiu que hauria de fer d?aquesta commemoració una de les més lluïdes de l?any. En bona part, ja ho és.

Això no vol dir que la vida dels museus no transcorri entre tantes incidències com la vida dels humans o la del planeta terra. La biografia d?algunes institucions museuístiques és un devessall de negligències i de despropòsits per la incúria i la desídia del sector públic (sempre amb noms propis al darrere), però afortunadament existeixen múltiples excepcions.

La vida dels museus és cíclica. Ni ha que han passat per vicissituds etapes de tota mena, com el Museu Nacional d?Art de Catalunya. A l?altre plat de la balança hi ha els que han nascut amb estrella ? el Guggenheim de Bilbao- i els que han nascut estrellats, com el MACBA, amb una consolidació que ha estat molt més difícil del que l?eufòria i la indefinició inicials feien esperar. Aquests exemples són útils per entendre dos exponents de la realitat actual, però n?hi ha d?altres: el Museu del Prado i el MNCARS, en expansió i creixement; el Picasso de Barcelona, amb creixement anunciat però sense els Picassos que l?Estat presta perquè el MNAC se?ls queda per lluir (¿on queda la política de racionalització de col.leccions i el prestigi del Museu Picasso de Barcelona??)

Celebrar el Dia dels Museus és una ocasió esplèndida per anar passant per les jornades de portes obertes, guaitar aquí, entrar allà, passejar amunt i avall i disfrutar de les activitats de formació i de difusió que s?hi organitzen. És un dia de badoqueria agraïda. Per a una part important de la ciutadania significa descobrir o redescobrir aquell museu on mai hi ha hagut el moment d?entrar o el que han remodelat fa temps i encara no hi ha hagut ocasió de veure. O vol dir fer-se l?itinerari per veure totes les exposicions possibles a cost zero. O aconseguir contemplar aquella peça que ha passat anys inaccessible per restauracions i préstecs d?exposicions i finalment reposa al seu pany de paret o a la seva instal.lació de sala. És un dia de descoberta, de visites, d?aventura i de participació. El públic respon i la participació augmenta any rere any. L?endemà els diaris reporten el rànquing de museus més visitats, que no vol dir ben bé els més interessants; la denominació de museu va més enllà de la institució artística convencional i la mobilització del dia els abasta tots.

Un altre vessant que ofereix la commemoració és la reflexió sobre la funció i la situació actual dels museus. El fet de formar part del sector públic condiciona les institucions museuístiques en el seu finançament, funcionament i, sobretot, en les perspectives de futur. Són perspectives que van des de programes de difusió fins a projectes de renovació, ampliació i creixement, des de la convicció que els museus són elements de progrés com ho és la cultura. En aquests moments en què el debat cultural no ofereix l?interès polític i mediàtic d?altres temporades, sembla que la reflexió sobre les institucions culturals hagi deixat de ser d?utilitat perquè ja hi ha qui des de dalt s?ha d?ocupar de tot. Fins i tot sembla que els mateixos sectors professionals de la cultura hagin renunciat a la reflexió i al debat deixant-ho en mans dels que decideixen únicament amb criteris polítics, sovint d?oportunitat i amb una visió de la cultura només instrumental, una situació ha estat qualificada de despotisme il.lustrat del més estricte. És un bon dia, el dels Museus, per reflexionar sobre la realitat museuística del país, la del poble, la del futur museuístic que volem.

Pel que fa a Sitges, enguany la commemoració s?esdevé en plena campanya electoral municipal, de manera que tot el que podríem dir dels museus sitgetans semblaria tenyit d?immediatesa. Per tant, només dues reflexions que no són pas noves. Una, en el terreny cultural i turístic els museus són la nostra assignatura pendent. Dues, l?Any Rusiñol ha estat un detonant positiu per al Museu del Cau Ferrat, entre altres motius perquè molts dels que hi hem donat suport ho hem fet amb la vista posada al Cau Ferrat perquè és el que tenim i el que quedarà, i perquè, al seu torn, el Cau Ferrat ha posat en valor definitivament i irreversiblement les col.leccions rusiñolianes des d?àmbits i perspectives fins ara inèdites. Davant d?aquestes realitats i més enllà de les immediateses electorals, la reflexió i el debat sobre els museus de Sitges ens hauria d?ajudar a configurar un model museuístic propi, eficaç en les seves finalitats i funcions i d?alta rendabilitat cultural i turística. I no és una utopia.

(Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 19 de maig de 2007)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!