Quadern de Terramar

O, amb paraules dels experts, l?exposició que sobre ?Picasso i el Circ? han coproduït la Fundació Giannada (Martigny, Suïssa) i el Museu Picasso de Barcelona, i que mostra més de tres-
centes peces que procedeixen de les col.leccions públiques i privades nordamericanes, alemanyes, franceses i suïsses, entre altres.

M?ha produït una especial satisfacció veure-hi obres de Picasso procedents del Museu Réattu, d?Arles, que per a mi és el reclam que fa de contrast amb la pedra blanca i treballada de la ciutat romana. El museu barceloní hi aporta algunes de les peces més emblemàtiques, com la ?Barraca de fira? (1900), la ?Nana? (1901), ?L?àpat frugal? (1904) o ?Arlequí? (1917), mentre que el Museu Picasso de París n?hi aporta d?altres imprescindibles, com ?Retrat d?adolescent vestit de Pierrot? (1922) o ?El circ foraster?(1922).

La mostra s?estableix com una construcció paralel.la a la totalitat de la producció de l?artista, entre 1894 i 1970, de la que s?extreu tot el que fa referència a la vida del circ. És una tria de marges molt amplis, perquè dona cabuda a els aspectes coincidents o col.laterals que integren l?atractiu i la màgia de l?espectacle: pierrots, arlequins, saltimbanquis, acròbates, equilibristes, ballarines, escenes de teatre, vida precària i ambulant, disfresses, màscares, caracteritzacions.

Picasso tracta la temàtica del circ des dels seus inicis modernistes, a la Barcelona dels Quatre Gats, quan pinta i dibuixa amb la voluntat de plantar cara al gran artista del retrat que és Ramon Casas; al París de vida tan bohèmia, miserable i entranyable de l?època blava; des de Montmartre a Montparnasse, passant per la Rive Gauche on viu Gertrude Stein, a l?època rosa. El cubisme picassià tracta, igualment, arlequins i ballarins, i als anys del ?rétour à l?ordre? i de l?època clàssica sorgeixen obres tan arquetípiques com l??Arlequí? (1917) i ?El circ foraster? (1922). Els anys d?entreguerres Picasso continua pintant els arlequins i les escenes de circ, i, posteriorment proliferen les màscares i els rostres grotescs que omplen teles i prenen forma en les peces de ceràmica o realitzacions sobre paper fins ben entrats els anys seixanta. El circ constitueix, doncs, una constant temàtica en l?obra picassiana i es troba present en totes i cadascuna de les recerques de noves formes i nous llenguatges que l?artista experimenta.

Una dels motius que més m?atreu de l?exposició és el cicle dedicat als saltimbanquis, que Picasso treballa en diversos moments de l?època rosa incorporant-hi retrats i evocacions dels amics parisencs, els integrants de la mítica ?bande a Picasso? ? Max Jacob, André Salmon i Apollinaire, entre altres segons les identificacions de Theodore Reff, Roland Penrose i William S.Liebermann. Apollinaire i el mateix artista són els integrants identificats d?una de les obres picassianes que ha tingut més ressò literari, com és ?La família de saltimbanquis? (1905, National Gallery of Art, Washington). El quadre pertanyia a la poeta alemanya Herta Koenig, que el tenia al seu apartament de Munich, on l?estiu de 1915 s?hi va hostatjar per un temps el poeta R.M.Rilke, enmig dels tràngols de la Gran Guerra. Havia estat el mateix Rilke qui havia aconsellat Herta Koenig d?adquirir el quadre, i l?atzar va fer que per uns mesos Rilke s?erigís en custodi del quadre mentre la seva propietària era de viatge. Un altre quadre de Picasso, ?La mort d?Arlequí? (1906) constitueix una fita en la reflexió rilkeana sobre l?art i sobre la representació artística:

?S?ha fet l?obra amb la mirada
ara fes l?obra amb el cor?.

La convivència amb els saltimbanquis picassians els dies de Munich i la reflexió del poeta arran d?aquesta obra sobre l?essència humana i el pas per la vida, simbolitzada en la vida errant i precària, sovint miserable, dels personatges de circ és l?origen de la cinquena de les Elegies de Duino, iniciada el 1915 i finalitzada el 1922 al castell de Muzot:

?Però, ¿qui són aquests, diga?m, aquests una mica
encara més fugaços que nosaltres a qui, estalonant-los des de ben aviat
retorça ? en ofrena a qui, a qui-
una voluntat no satisfeta mai?…?

Contemplo l?esbòs de ?La família de saltimbanquis?, un modest guaix sobre cartró procedent del Museu Puixkin de Moscú, on hi ha condensada tota la malenconia de la vida errant, la precarietat del grup humà que s?esguarda, aïllada, amb aire interrogant, malgrat el rerefons habitat per les pinzellades magistrals que representen acròbates i públic. L?alegria passa per a uns mentre que els altres segueixen la vida errant,que és la de la solitud de l?artista.