Quadern de Terramar

– És en Pavarotti?!
– Els molesta? va demanar el taxista, perplex
– No, de cap manera, al contrari. Canta tant bé?
– Ah! és un déu? Ara potser ja no tant, però és que quan era una mica més jove?Escoltin-lo…

Baixàvem en taxi per la carretera que porta d?Anacapri al petit port de l?illa. Allà, la cerimònia on cada dia hi embarquen i desembarquen un allau de passavolants que, per unes quantes hores, transiten pels carrers convertits en conductes d?una marea humana que recala als cafès, restaurants, botigues i tota mena de receptacles per a turistes, per refinats que siguin. Per unes hores vam formar part d?aquesta gernació mig pacífica mig aborregada. Com alguns, vam emprendre l?ascens al capdamunt del turó de l?illa on es conserva la casa de l?escriptor Axel Munthe. El medi de locomoció va ser un cotxe de línia atestat fins a la bandera que sumava milers de quilòmetres dels viatges amunt i avall per un camí de carro i de revolts enquitranat. L?ascens va ser de pel.lícula italiana en el benentès que la realitat, com sempre, superava en escreix la ficció. El descens estava condicionat per l?hora de l?embarcació de sortida de l?illa, de manera que un de la mitja dotzena de taxistes apuntalats al lloc més estratègic ens va asseverar que no perdríem l?embarcació per tornar al continent.

Carretera avall la vista era bellísima. Un capvespre esplendorós del mes de juny, clar i il.luminat entre dos blaus, el golf de Nàpols al davant i el Vesubi al fons. Miràvem finestra enfora fins que ens en va distreure una entonadíssima ?Gelida manina? que, per més que l?evocava, no ens trasportava a les golfes parisenques de Rodolfo i Mimí, però era una veu que omplia el paisatge i la vista, una dicció poètica que cantava a cor què vols amb una passió que s?emcomanava.

– És en Pavarotti?!
– Els molesta? va demanar el taxista, perplex
– No, de cap manera, al contrari. Canta tant bé?
– Ah! és un déu? Ara potser ja no tant, però és que quan era una mica més jove?Escoltin-lo?

I va engegar més el volum d?una caset que ja devia tenir uns quants anys i que en aquell context va fer que fos una davallada inoblidable. Tant, que anys més tard recordem la baixada d?Anacapri com un dels moments més màgics de les vacances italianes. Després, la veu de Pavarotti ens ha acompanyat per molts de quilòmetres per carreteres de qualsevol lloc d?Europa i en les hores de llegir, d?escriure, d?habitar els interiors de les estances.

Per aquest motiu, quan dimecres a la nit vaig es va saber llegir que Luciano Pavarotti es trobava en estat crític em vaig entristir com si, de sobte, el record d?aquella baixada de Capri s?enfosquís mentre s?apagava aquella veu. Vaig escoltar la ?Gelida manina? gairebé amb devoció, i tot seguit, una altra de les àries més belles de l?òpera universal, ?E lucevan le stelle?. I, sí: la lluna transitava mig de cantó i hi havia estels com aquells que contemplava el pobre Cavaradossi, enyorat de l?amor i sentint la basarda de la mort propera. Quina basarda glaçada, la de la mort d?un condemnat a l?afusellament o a la malaltia! Però la veu càlida de tenor em distreia, fins i tot, d?aquesta pena, i l?ària dels estels des del castell de Santàngelo va deixar lloc al triomf de la llum i de l?alba del ?Nessun dorma?. Aquesta, que és una peça que tant des dels videos del YouTube com des dels enregistraments finalitza amb l?aclamació del públic entusiasta era la cançó que, en aquell moment, donava el ple sentit del que és la vivència de l?art. ?A l?alba vincerò?.

Pavarotti ens ha deixat de matinada, però ens queda una veu extraordinària, apassionada, una veu que feia viure i vibrar la música d?una manera irrepetible. Des de la baixada de Capri o des de la quietud d?una nit amb la lluna retirant cap a ponent l?amor i la mort formen part d?una mateixa claredat.