Quadern de Terramar

Amb tanta proliferació de ciment i de totxo i la notòria pèrdua d?identitat visual i estètica per mor de les edificacions que homologuen l?entorn de la Vila amb el Baix Llobregat, el blanc de Sitges acaba essent tan testimonial com les vinyes i els garrofers.

Serà encara més testimonial i exòtic perquè d?aquí a pocs anys la Blanca Subur ja haurà esdevigut un tòpic només recordar. Haurem passat d?una realitat destruïda des dels anys vuitanta i noranta a la idealització compensatòria i agraïda de les fotografies antigues i dels quadres de l?Escola Luminista. Primen el color de totxo i de teula en el millor dels casos, i la gamma que va del multicolori a la tonalitat de gos quan fuig en la majoria de construccions noves o renovades. Els que intervenen en l?urbanisme, la construcció i l?estètica urbana es van carregant implacablement el gran valor del paisatge local que era el blanc de Sitges en base a una injustificable al.lèrgia al color que ens ha atorgat identitat paisatgística, cultural i turística. Els uns ens ho mirem sense poder fer-hi gaire més que deixar-ne queixa pública i constància, mentre que els que hi haurien d?intervenir, l?equip de govern municipal en primera instància, se?n desdiuen guaitant cap a una altra banda mentre que el perfil de Sitges s?acaba de degradar.

Ho anoto aquesta primera setmana d?agost, a les envistes de la festa del Vinyet. Fa dies que, davant del santuari que des de fa poc compta amb ermitans nous, repasso els topants d?aquest indret entranyable i emblemàtic. Les raons són diverses perquè cada sitgetà té les seves, siguin d?índole espiritual o cultural, paisatgística o antropològica, degut a la força del veïnatge, de les devocions, les tradicions o del simple fet d?existir des de temps immemorials.

El Vinyet compta, i molt, en tant que valor múltiple on cadascú hi pot trobar alguna raó de vivències, arrels o costums. Enclavat en un indret de remota ascendència romana com testimonia el sarcòfag del Racó de la Calma, o en el devocionari popular de tota la vida, en el calendari de tradicions sitgetanes i en la biografia de cadascú, és un lloc que quan s?hi passa no sempre es deu a la casualitat.

El Vinyet és un entorn blanc, el darrer que ens resta gairebé íntegrament junt amb Maricel i les restes de l?antic barri de Sant Joan. És un blanc lluminós de dia, pintat per Rusiñol en diverses ocasions i immortalitzat en el retrat del senyor Joan Bofill assegut al porxo; és un quadre que, com pocs, constitueix el referent d?alguns dels elements característics de l?imaginari sitgetà (*).

De nit és un blanc nocturnal i silenciós. Embolcalla l?entorn del santuari aïllant-lo gairebé simbòlicament, atorgant-li un aire encara més quiet, una calma insòlita en els dies que vivim. És un blanc que enalteix tots els elements que envolta: les moreres antigues i renovades, la pedra menuda que denota les passes del vianant, el porxo, el banc, els portals tancats però mai inhòspits, l?era, el pinar i el mur que tanca l?hort ombrejat per quatre xiprers alts i solemnes, d?una verdor fosca i tan antiga com el pas de l?hora.

És l?embolcall blanc per a un interior que d?aquí poc acollirà les celebracions del dia del Vinyet instaurades per la tradició religiosa popular, que perduren des de l?imaginari col.lectiu i es mantenen i creixen gràcies a la participació i les vinculacions individuals de tota mena. És un blanc de nit que el cinc d?agost guarda els darrers acords dels Goigs mentre acull l?ombra de les palmeres dels focs artificials i la il.lusió d?una festivitat acomplerta.