Quadern de Terramar

M’he recordat de la Maria de la Luz Uribe, la jove col.laboradora del President Allende, muller del jove Fernando Krahn, i dels seus tres nens petits que van haver de fugir del Xile de Pinochet i van arribar a Sitges exiliats del seu país. Un país que Maria de la Luz estimava i sabia que havia de tardar molts anys a tornar-hi. I que, potser, les seves criatures arrelarien en altres indrets, com així ha estat. Fernando Krahn és avui un sitgetà d’adopció estimat i respectat. Maria de Luz ens va deixar fa uns anys, prematurament, com totes les morts de la gent que t’estimes. D’ella vaig aprendre què era la pena d’un exili. La relativitat amb què observava els moviments de la política internacional respecte la realitat xilena. La confiança en un retorn tant incert com desitjat de la democràcia al seu país. La incertesa, sobretot primerenca, del futur de la seva família, dels seus petits. Els onzes de setembre ens preguntàvem quan també brindaríem per la fi de la dictadura a Xile. També vaig aprendre’n la passió per l’escriptura. Vaig admirar el respecte amb què la tractaven altres iberoamericans que en aquells moments vivien a Sitges, i la distància amb què la tractava l’escriptor xilè José Donoso, i anys més tard he entès per què. Ens vam fer amigues, tant com les ocupacions i preocupacions de totes dues ens van permetre, i per damunt de diferències de parer, que de vegades també n’hi havia, ens teníem una gran estimació. Ella va celebrar l’aparició de meu primer llibre de poemes. Vinculada al medi teatral i coneixedora dels recursos dels actors m’aconsellava que, per a recitar-los, procurés entonar: "has de sacar la voz des lo más adentro", em repetia en un consell de doble metàfora. Ella deia que jo havia estat la primera persona que l’havia donada a conèixer al públic d’aquí amb una entrevista que li havia fet per a L’Eco de Sitges un temps després de la seva arribada a Sitges, quan la vida de la família Krahn-Uribe s’estabilitzava des de la casa de la vila que té les buganvíglies més boniques i florides. La realitat és que ja s’havia obert camí amb el bagatge dels seus coneixements i experiències literària i cultural. Els darrers anys caminava amunt i avall del passeig, vora la mar, a les tardes. Com si s’acomiadés de mica en mica del paisatge que l’havia acollit els seus anys de plenitud i d’exili. Se’n va anar molt d’hora. Per això, aquest vespre, quan els webs donaven la notícia de la mort del dictador de Xile, més que de l’Amanda m’he recordat de la Maria de la Luz, dels seus darrers dies, dels passeigs vora mar, que eren com un comiat. I per això he decidit que escriuria aquest trocet de memòria en forma de blog, a manera d’una una gran abraçada.