vins que estimo (VqE)

La Bollidora va iniciar la producció de vins l’any 2005. El celler està situat als afores del poble, en unes instal·lacions renovades on anteriorment s’hi destil·laven alcohols i d’aquí pren el seu nom. Els seus vins provenen de cinc finques ubicades al mateix terme municipal, caracteritzades per sòls calcaris i d’argila, molt pobres en matèria orgànica i on s’hi practica una viticultura respectuosa amb el medi ambient. 

Seguint el patró dels vins negres de la Terra Alta – que, per cent, estan experimentant una millora molt rellevant de la seva qualitat els darrers temps, no sempre suficientment valorada per la crítica especialitzada-, el Saó es presenta com un vi de cos mig, sedós, amb una correcta acidesa, fruita madura, i un final càlid gràcies a un alcohol present però ben integrat. En aquest cas, s’hi ha de sumar marcades notes de fruita negra (móra, gerd) i vegetals (esbarzer) tant en nas com en boca. Un vi ferm, carnós, però alhora amb un pas ràpid en què quasi es fon a la boca, deixant una sensació final molt agradable.

Del mateix celler hem pogut tastar també el Naevus 2011, un altre vi excel·lent amb força similituds amb el Saó, però on hi excel·leix de manera encara més destacada el seu nervi i jovenesa i les notes de fruita vermella ben madura.

Nota de tast. Cirera picota intens. Aroma de gran intensitat. Fruita vermella i negra ben madura, plantes silvestres. De cos mitjà, es caracteritza per la seva frescor i carnositat, amb fruita i una certa amargor vegetal molt presents. Amable. Llaminer.

Data de tast: març 2013

Valoració Vins que Estimo: Excel·lent 9,25/10

El contrapunt. El mèrit d’una puntuació. Encara que sigui de manera col·lateral, val la pena destacar el gest de Neal Martín, -un xic audaç fins i tot-, de puntuar amb 90 un vi com el Saó. Perquè, procedent d’un celler de característiques més aviat modestes, el més còmode en aquests casos és ignorar aquells vins que no vénen precedits d’un reconeixement mediàtic previ. I, no obstant, tot i un contacte fugisser, Martin va ser capaç de copsar les seves característiques i de destacar-les amb una puntuació rellevant. Independentment de que hom pugui discrepar dels gustos i preferències del crític, aquesta manera de fer, on hi prima la curiositat i l’afany de descobrir, contrasta amb el capteniment de guies teòricament més properes, com és el cas de la “Guia Peñín”, que mostra evidents llacunes pel que fa a molts vins i cellers, com es pot apreciar en el cas mateix de La Bollidora. I no es tracta d’abonar teories conspiratòries contra ningú, la qual cosa seria tant injusta com absurda. Senzillament, els redactors necessitarien, en molts casos, modificar una visió excessivament perifèrica dels vins catalans, actualitzar (sobretot) i a fons les bases de dades amb què treballen, i, també, trencar amb prejudicis d’èpoques passades que no permeten assimilar la rapidíssima evolució experimentada els darrers anys per un gran nombre de vins.