El pèndol de petites oscil·lacions

El cel era d’un blau encès, ahir . El somriure prim i lluminós del creixent de la lluna il·luminava les cases de Ciutat d’una tonalitat obscena com de neó del Mustang Ranch. Ben innocent si ho  comparam amb la dansa de la mort que madame Christine Lagarde executava impúdicament al dictat inversemblant de la cobdícia amb una manca d’interès  per a  la vida, el patrimoni més preuat de la humanitat.

Què es pot esperar si no hem sabut tenir ni un 0,7% de solidaritat? si mai en vaques grosses ningú ha fet vaga de fam ni vaga general per aconseguir-ho? A la república de Buthan creien que era possible parlar del producte de Felicitat Interior  Brut i algunes persones del cantó d’aquí també ho creiem. Vanes esperances. Malauradament no ha quallat el concepte. 

A ca nostra si et dius Matas i vas ser un governant corrupte,  el Banc de València et salva el teu Palau i la cara, malgrat siguis un insolvent a qui li han caigut 6 anys de presó.  Si et dius Martínez o Segura, fins i tot  Clar o Burguera, si no pagues perquè has perdut la feina, ja ets un pària et lleven el mòbil i la bateria de cuina, la casa, els punts i l’estora i esdevens un trist morós que et moriràs de gana i acabaràs dormint aixoplugat al caixer de l’entitat bancària que t’ha desnonat, deshonrat, enfonsat a la misèria, venut per 30 monedes,  amb  premeditació i propaganda enganyosa.  Ah! i a sobre hauràs de sofrir que et diguin que tot ha estat perquè has estirat més el braç que la màniga o perquè deus ser un bufa.

Si no fos pel cel blau i l’olor neta de flor de taronger us dic que l’aire que es respira seria del tot enverinat i grataria el cel amb un filferro rovellat.

Imatge: Al Carnatge, gratar el cel, de MVS