Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
En l’editorial es recorda tant “la dècada de les decepcions” passada com la progressiva configuració de Catalunya, gràcies a l’autogovern, com una societat “independent”. El sociolingüista Albert Fabà mostra la correlació entre llengua i opció per la independència. En l’entrevista del mes: Benet Casablancas, a hores d’ara el compositor català amb una més gran projecció internacional. jaume Sobrequés dóna a conèixer la seva ambiciosa proposta per reformular la missió del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Lluís Muntada ressenya “Les meues universitats” de J.B. Bezsonoff i Genís Barnosell les darreres publicacions sobre Jaume Vicens i Vives (…)
Editorial / Trenta-sis setembres. En els fenòmens socials, no hi ha mai una causalitat única, és clar).
Bitllets / Un viatge a la Barcelona de 1872: orígens de la Creu Roja a la ciutat. Joan Roca i Albert. Eren temps de debat polític trepidant, de confrontació entre velles i noves doctrines, amb divergències i retrobaments entre els ideals liberals, republicans, federalistes i catalanistes.
Bitllets / Llengua i independència. Albert Fabà. Entre els ciutadans de parla castellana, el NO triomfa a tot arreu… En definitiva, sembla ben clar que el futur del front interior, el d’augmentar i consolidar el suport de la població catalana a la independència del país, es juga entre els ciutadans de llengua castellana, els de la segona corona metropolitana, els de Santa Coloma de Gramenet, Cornellà, Nou Barris o els barris de Bonavista i Torreforta de Tarragona, per posar-ne alguns exemples.
Lo melic del món / L’esperit del camp. Joan Todó… Era l’emblema de l’esquadrilla 3.J/88 de la Legió Cóndor.
L’entrevista / Benet Casablancas, el compositor vitalista. Josep M. Muñoz. Vaig anar a Viena, amb una ajuda de la Fundació Congrés de Cultura Catalana: va ser el 1982, l’any que en Quim Monzó va anar a Nova York. Viena tenia una vida musical única i unes biblioteques meravelloses.
Focus
El Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Una proposta transversal del passat català . Jaume Sobrequés i Callicó. El CHCC obrirà les portes de bat a bat als historiadors catalans i a aquells que han estudiat el passat català, siguin d’on siguin, que puguin ajudar a trobar una bona respostaa la nostra gran pregunta.
Les revistes d’impacte i el nou ordre científic mundial. Josep Lluís Mateo Dieste. El valor de l’article en si ha estat substituït pel valor de canvi estipulat per les grans empreses que posseeixen de manera monopolista la capacitat d’atribuir valor a les revistes on es publica.
Mirador
Patrimoni / Rosario, la Barcelona argentina. Thomas S. Harrington, Jaume Subirana. En aquella ciutat van néixer Leo Messi i el “Che Guevara” i hi ha encara un Centre Català fundat en 1902. El modernisme hi té una important presència en la seva arquitectura. La ciutat és coneguda com “la Barcelona del Río de la Plata” o “la Barceloan argentina”.
Literatura / Parla, memòria!. Lluís Muntada. Les universitats de Bezsonoff intesifiquen el plural: universitats són la vida, els plans d’estudi, les lectures, els amics, els amorts, els desamors, els cinemes, les rigoroses puntuacions dels exàmens, els conserges que juguen a escacs, les felicitats fugaces, pòstumes en la bellesa de l’ordre cristal.litzat de l’escriptura.
Literatura / Quan l’èpica era possible. Vicenç Pagès Jordà. No es coneix cap altre escriptor que s’hagi servit de la seva cinquena llengua per escriure els millors llibres d’una de les literatures més poderoses del món. Sin arrodonim les xifres, obtenim la fórmula de la seva obra: vint anys per fer-se una educació, vint més per viatjar arreu del món i els trenta finals per convertir l’experiència en literatura (Joseph Conrad: Contes del neguit. Editorial Alpha)
Història / Les relacions perilloses: història i política en Jaume Vicens. Genís Barnosell. Alguns dels trets que Gatell i Soler assenyalen per a la conjuntura de 1952-54 semblen repetir-se al llarg de prou moments de la vida de Jaume Vicens, especialment la triple voluntat de forçar els límits de la tolerància oficial, de construir una historiografia científca, i de redreçar el país després de la catàstrofe de la Guerra Civil.
Música / Un ball a Kalo Xorio. Joaquim Rabaseda.
Art / Expressar i combatre el dolor. Susanna Portell. Si cal comprendre que la vida és dolor, a fi de trobar els camins de la seva superació, a pocs mesos de la seva mort afirmava (Antoni Tàpies) la necessitat de compensar el dolor amb l’amor. De dolor, d’amor, de crits, de tendresa, d’abraçades, de ferides, de silencis, de creus, de matèria i esperit, de fragilitats, de plaers solitaris, de cossos que s’enllacen, d’esperes i desitjos, de fruïcions i patiments ens parlen aquests darrers treballs de la seva vida.
L’aparador / Los que tienen y los que no tienen . Branko Milanovic
L’aparador / Josep Tarradellas . Joan Esculies
L’aparador / Diez diálogos para la calidad democrática . Autors diversos
L’aparador / Els banys de mar a Catalunya . Mercè Tatjer
L’aparador / Carrer dels oblidats . Stefanie Kremser
L’aparador / Res no s’oposa a la nit . Delphine de Vigan
L’aparador / Ciutat oberta . Teju Cole
L’aparador / Una qüestió personal . Kenzaburô Ôe
A l’última / Demolition Derby. Jordi Puntí. Han passat uns quants anys, però recordo bé la mena de públic que omplia el derbi perquè em va fer pensar en dues sèries de televisió americanes: “El Simpson” i “Roseanne”. Hi havia moltes famílies juntes, pares i fills i amics, que menjaven patates fregides, hot dogs i bevien grans quantitats de coca-cola i cervesa. Duien samarretes del seu equip de beisbol, i gorres de beisbol.
. L’Avenç. Número 383. Setembre. 2012. 5’95 euros. 72 planes. Edita L’Avenç SL. Barcelona.
http://twitter.com/perermerono
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
1er) La promesa de cooficialitat no augmentaria l’independentisme. Qui està contra la independència perquè és hispanòfon hi està, bàsicament, per nacionalisme espanyol, i generalment també s’oposa a la normalització del català, per la mateixa raó. En aquest no el convenceràs pas que es faci independentista oferint-li això o allò. A banda que això és colonialisme, i el colonialisme no és legítim. El que passa és que pressuposar que la immensa majoria dels hispanòfons del Principat són uns colons és pressuposar molt i insultar-los bastant.
2on) La cooficialitat de l’espanyol no és la solució, així mateix, perquè és incompatible amb la normalitat del català. En efecte, per a avançar en la normalització del català l’oficialitat única i exclusiva és condició impescindible (però, compte, no suficient!) Renunciar-hi significa renunciar a la normalització lingüística del català, és a dir, continuar com fins ara, o sigui, condemnar a mort el català, a la mitjana o a la llarga. En definitiva, és volar la línia de flotació de la nació catalana i renunciar al motiu número 1 per a la independència de Catalunya. Per a autoadministrar el procés de suïcidi sociolingüístic no val la pena la independència; ja ho fan prou bé Espanya i França.
Fins aquí els motius. Acabaria dient que hom vol la independència no pas perquè sí, sinó per a determinades coses. Si hem de renunciar d’antuvi a les més bàsiques, per a què la independència? Per a muntar una Agència Tributària Pròpia i tenir representació directa al festival de l’OTI?
Aclarim-nos: el català, ¿té o no té dret a tenir el mateix nivell de normalitat que té l’espanyol a Toledo? Si la resposta és sí, la conseqüència és que l’espanyol no ha de ser cooficial al Principat independent, perquè això és incomptible amb l’objectiu que afirmes.
Ho saps molt bé: al Principat hi ha molta gent, molta, que parla amazic; no hi renuncien (fora dels que es passen a l’espanyol), ni tenen per què. Però això no els duu a pretendre que l’amazic sigui llengua cooficial al Principat independent. Saben que no hi tenen dret. No són colons. Com no ho són, penso, la majoria d’hispanòfons. Els que ho són, ja tenen partits que els representen: PP, Ciudadanos, UPyD, en part el PSOE. No necessiten l’independentisme, en general, ni el senyor Junqueras, en particular.