M’agrada aquest silenci que permet
sentir la gravetat del viatge
de la fulla rebutjada per l’arbre,
el frec intermitent amb les companyes
i a la fi, lliure i abatuda,
la caiguda sobre la terra mare,
mesclada amb d’altres fulles,
també mortes i oblidades,
talment el lliurament d’un cos a un altre.
No importa quantes fulles han caigut
una tardor rera una altra,
importa que hi ha arbres
i mirades
i, en silenci, comprendre
que la vida perdura
més enllà de nosaltres.
Una hipnòtica pau t’arriba, de bon matí, quan els renous són pocs, quasi el silenci encara, i et prens un cafè sota el nisprer i les buguenvíl·lies, llegint el diari de paper, perquè és dissabte i et ve de gust i te n’adones que sens caure les fulles i no t’ho pots creure, et sents a prop, formant-hi part, un cicle que et transcendeix
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
com sempre un bellíssim apunt. Gràcies! . Bona nit i feliç diumenge !. Carme-Laura.
comuniques pau i harmonia.
bufa el vent suau,
les fulles dansarines
llueixen colors.
Gràcies.
Bona manera d’endinsar-se en un dissabte de matí. Enmig de la natura de la que en som part. Sentir caure les fulles i comprendre. Sembla que n’has de sortir ben sencer i complet.