El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Ahir, dilluns 23 de maig, va morir, als 97 anys, Elisabeth Eidenbenz, Zuric 1913 – Zuric 2011, fundadora i responsable de la maternitat d’Elna durant els anys 1939 a 1945.
Afortunadament, gràcies a diverses persones, entre elles Guy Eckestein, que la va cercar per a fer-la reviure de nou el lloc, i la historiadora catalana Assumpta Montellà, que va investigar i divulgar recentment la seva història, ha sorgit de l’oblit Elna i Elisabeth. Fins aleshores, però, era viva al cor de les mares a les que va procurar un part en condicions i al dels infants protagonistes de la força de la vida en temps d’odi i guerra.
Per a Elisabeth, era el seu deure, la seva vocació, ella no creia que fos res extraordinari, ho feia posible entre mig de l’horror de la guerra i les persecucions. Per a quasi 600 infants nascuts a Elna, ella va ser la vida.
Agraesc el seu coratge, la tendresa, la determinació, els anys d’Elna, l’abnegació, els 97 anys viscuts, la grandesa de cor, els 20-30 naixements mensuals, elegir la vida i no la mort, el goig del risc i no el victimisme o el cofoïsme.
Elisabeth als 24 anys, voluntaria del Servei Civil Internacional de Suïssa va fundar la maternitat d’Elna, al castell de Bardou, primer per a les refugiades republicanes catalanes i espanyoles a França, que fugien del franquisme i vivien en condicions precaries i de patiment físic i psíquic, als camps, després per a diverses dones jueves i gitanes, perseguides pels nazis.
Vagi també el meu agraïment a les persones voluntaries que practiquen l’altruïsme del més alt nivell, dedicant la vida als altres, precisament per amor a la vida. Què faríem sense elles?
Imatges: A la xarxa, web indicada, i 3cat24
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Va ser una d’aquestes dones anònimes, valentes i que no vam saber de la seva existència fins no fa gaires anys.
Amor a la vida, defensant als infants, ala gent que havia fugit del seu país i no sabíen si mai podrien tornar.
Aquestes són les negacions i els oblits de la transició ….. La memòria històrica no es pot perdre mai i dones com Elisabeth Eidenbenz ha de continuar viva en els nostres pensaments.
Sí, hi ha persones que, amb la seva generositat, eficàcia i coratge, són decidides benefactores de la Humanitat. El seu exemple ens omple d’esperança…
que comparteixo amb alegria. Que no ens manquin les persones que troben el sentit de viure en fer possible la vida dels altres. A reveure!
Que una noia de vint-i-tants anys plantés cara a la Gestapo demostra que era d’una altra pasta i, després de tot el que va passar arribà a gairebé centenària.
Què no hagués arribat a fet en temps de pau!
Quan conec aquests herois més o menys anònims que fan coses així durant anys i sense demanar cap reconeixement penso en que a la nostra època sovint ens queixem per ximpleries. No els arribem ni a la sola de la sabata.