El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Avui fa un any que em manques, mumare. També em manca l’aire.
Sento el nus a la gola, aquell nus amb gust de moc que una s’empassa per no plorar. Veig el somriure que em regalaves – que encara em regales – quan arribava, fos l’hora que fos, com si em descobrissis cada vegada. Se’m clava la mirada evanescent dels darrers dies.
Les orenetes, els teus ocells preferits, em parlen ara de tu, de tot el que som perquè tu hi eres i de l’àvia i del riu.
Les traces d’allò que vas fer de mi m’acompanyen: els gests imperceptibles, les cames rectes i llargues, el vertígen a les escales i als penya-segats, massa alts, l’amor per les coses petites, el mal d’esquena, la lleialtat a la família i als amics, les paraules estimades, la fortalesa als propòsits, una certa fragilitat…
Així et mantinc viva i et som lleial, mare, lligada a tu sense corda, sabent-te.
Imatge: Baules M.V.S.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ha vingut una oreneta i s’ha quedat al balconet. Viu en un passatge encisador molt a prop d’ací. M’ha parlat, molt contenta, dels seus fills. Una mica amoïnada
per no saber si havía donat tot el seu amor als fills. Jo sé que sí.
La mirada de la mare és tan important i amorosa i encara més el seu somriure.
Bon diumenge estimada amiga!
Persistent endins teu i dels teus. Jutiperis ?
🙂
Ho és enguany i tots els anys, però un any, sense saber per què, el nus a la gola s’ha desfet i se sent una pau immensa, plena de felicitat i amor. Una abraçada, estimada Victòria amiga.
Va deixar escrit en Ciceró que la vida dels morts perdura en la memòria dels vius. Això es fa evident quan parlem de la Xesca Ensenyat, d’en Xirinacs, i de tants d’altres que ens han precedit… però molt més en la mare. Lligada a tu sense corda, immortal i eterna, amb tota la teva força i empenta i amb molts anys per endavant perquè segueixi present, ja te n’encarregues tu de dir-nos que no ha mort. Perquè efectivament t’ha deixat, però no ha mort. I no en tinguis cap dubte, quan vas néixer se’n va sentir molt orgullosa i avui encara li dura. Ànim i endavant, que és així com ella t’estima.
“Que sovint el cel és tirant a fred per als teus somnis d’infant
i cal escalfar l’àvid pensament amb calderes roents…” (Ll. Llach)
Amiga Victòria, m’acost cap a tu i t’agaf la mà dreta i l’acost als llavis perquè tots dos ens poguem sentir en contacte.
Les oronelles volen sobre el jardí.
una besada.
Biel
Record, memòria, mort… VIDA
I tu, sempre fidel…
Sí Victòria els dinous de juny, seran una data de record i de reflexió, el temps difumirà el fet i el lligam, fins el nostre pas particular cap a no sé on.
Jo també t’agafo la mà i l’estreny ben fort.