El pèndol de petites oscil·lacions

Una estela d’aigua, talment la coa d’un cetaci gegantí, segueix el vaixell continuadament per la popa des que hem deixat el port. Tunísia ha anat fent-se petita fins a desaparèixer. La coa gegantina arriba a l’horitzó, tot aigua i boires, i des d’allí s’aferra al vaixell, com un lligam que no vol rompre’s, com els amors de Dido s’aferren al seu cor.

El sol alt en el cel escampa bimbolles argentades, missatges de llum palpitants, xifrats, que m’entretenia en esbrinar, bocins de veritat que enlluernen. El sol va fent camí cap a la mar, per acotxar-s’hi, cau vertical. Les espurnes s’ajunten i teixeixen una estora, també gegantina, una llengua d’acer que cerca dir paraules sàvies, un palmell obert contenint la reserva de la llum, tota la llum.

El sol es pon, la mar es regira per uns moments per tornar en calma tot seguit. El color gris es menja la resta de la festa de ponent, els fruits malves i rojos, com un sangtraït i em ve una pau hipnòtica que no em deixa partir i m’agombola les ànsies.

Un petit balcó amb barana metàl·lica em separa d’un salt mortal que potser feria, enlluernada per la veu de la mar, com n’Ulisses atret per les sirenes pot estarse’n de llençar-se, ben lligat, i així no renunciar al seu cant.

I em ve del cel un cobriment de fosca i se m’endú. La mar a babord i a estribord, pertot, m’envolta i em contorba, la mar immensa que es desplega com un vestit de núvia i es mostra tota i es desfà en blancals com boques assajant un somriure fonedís i em torna a temptar i ja som líquida.

Quan tot és aigua, hi veus més clar, escoltes el teu cor i et saps humil i petita i alhora capaç d’adonar-te’n i gaudir-ho i tot ho veus relatiu. En aquest goig sublim et buides de restes i de llast i et sents lleugera i et ve la son més lenta i més segura. Veure la mar des de la mar i esbrinar-ne el codi és un plaer recomanable.