El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Una altra dona assassinada. Degoteig incessant de mort i dolor, ferida que no s’acaba de guarir, oberta.
M’ha semblat oportú transcriure’l doncs dissortadament hi ha motiu novament d’enuig i dol:
ALLIBERAR-NOS DE L’ANDROCENTRISME
Les religions i la història han exhibit sense
vergonya un androcentrisme esfereïdor, s’han inventat els déus mascles, amb els
seus exèrcits mascles, l’eternitat mascle, i les dones comparses, premi o repòs
del guerrer. La negació d’allò femení a una societat i en un individu amaga una
perplexitat i per ventura una enveja de la creativitat, mal resoltes,
tergiversant la vida i la veritable complexitat
d’allò femení i allò masculí en un projecte indestriable, genuïnament humà.
La violència contra les dones reflecteix el
clarobscur de la nostra societat, les contradiccions i els límits del model
masclista, les dificultats de les relacions humanes, la temptació del poder
absolut sustentat en la por – aquell qui té por pretén que els altres en
tinguin. La llei del més fort evidencia que potser no és tan fort. Aquell qui expropia
els drets i els valors d’altri ho fa per mantenir-ne els propis, s’erigeix com
a únic propietari d’una persona o un territori. La necessitat malaltissa de
posseir-ho tot, la supremacia de la mort damunt de la vida s’esberla. Urgeix un canvi de paradigma.
La vida podria ser bonica enfora de la por a una
societat en equilibri , solidaria i creativa, respectuosa, on tots i totes, fóssim
usufructuaris de l’abundància de recursos que ens han estat lliurats, tal
vegada per atzar, en lloc de posseir-los i espoliar-los fins a l’esgotament i
la mort, fins a l’anihilació.
Oblidades de la història i de la religió, a les
dones se les ha mutilat els seus òrgans de goig, se les ha forçat a fer allò
que no volien, se les ha comprat i venut, se les ha tractat com a menors o
incapacitades jurídicament, prohibint i dificultant l’accés a l’ensenyament i
els llocs de decisió. A la punta de l’iceberg se les assassina quan gosen
enfrontar-se al model, o com a descàrrega de la impotència.
Ningú pertany a ningú. No ens pertany tampoc la
terra. Volem la benaurança dels qui posseiran la terra sense violència.
No ens
cal negar allò masculí, ni ho desitgem. Volem restablir l’equilibri i compartir,
denunciar la violència en general i la violència contra les dones en particular.
Aquest és el nostre compromís social i històric, de tots i totes, educar en
igualtat i no violència, respectar el món que ens ha estat lliurat.
Deia na M. Aurèlia
Capmany: No hi ha rebel·lió de la dona sense crisi de
poder ni crisi social i econòmica
Volem
la independència, la fi del segrest de la llibertat!
Imatge: Font ufana, de M.V.S.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Avui i encara, malauradament, molts demà.( La sensibilitat d’en Biel Mesquida és exemplar, un rar tresor). Una abraçada, estimada amiga.
que no valgui el què val, el seu pes en or. Encertat i amb la paraula justa.
Mira el correu, ninona, t’hi espera el meu colom missatger. Diga-li que torni demà. No vull que es perdi a mig cami de tornada. La foscor sempre l’ha espantat. Cuida-me’l. Sé que ho faràs. Per això te l’envio, peixet…
Petons de llibertat. La de totes les dones.
A part del celler (el cap de setmana) treballo de dilluns a divendres en una fàbrica (hem de sobreviure a aquests moments tant durs pels que tenim negoci propi; són temps difícils per molts). En aquell guantànamo on treballo estic rodejat “d’homes”. Rara avis entre ells, me’ls miro, els observo i certifico que l’arrel d’aquesta violència anida en la manca de cultura, d’educació i d’humanitat. Individus, clònics, modelats per una societat (aquesta) que prioritza el tenir enfront del ser. Així, perquè la nostra societat és de tot menys generosa, l’home, el mascle, acumula mancances (culturals, econòmiques, socials, sexuals) que dia a dia castra la seva supremacía, atribuïda d’antic, frustrant l’estereotip masculí. Aquesta és l’arrel: la impotència (subratllo aquesta paraula) i la frustraciò. La resta: manca de cultura, biologia.
Être et avoir. To have and have not. Mancances. El mascle castrat, impotent, que muta en fera deshumanitzada.
Has fet molt bé de reproduïr el teu article, clar, combatiu i ver. Sí, volem la independència, la fí d’aquest segrest de la llibertat.
He escoltat aquest matí uns comentaris i bones crítiques de l’obra de teatre en cartell al Poliorama, ‘Petit crims conjugals’, del dramaturg francès Eric-Emmanuel Schmitt i protagonitzada per en Ramón Madaula i na Laura Conejero.
Una frase d’aquesta obra : — L’home té amants per continuar amb la seva dona i la dona té amants per deixar-lo — .
Hi ha una sèrie protagonitzada per dones a TV3 ”Infidels”; sembla que dirigents homes, no els hi agrada i el dia 15 d’aquest mes passen l’últim capítol, malgrat les bones audiències ……
Bon dia !
Hem avançat molt en els darrers anys pel que fa al tema de la dona però encara queda molt camí per fer. En aquest aspecte cada dos per tres estam igual! És indignant i el pitjor la impotència de veure que res és suficient, del que se fa, per aturar aquests assassinats.
Cuida’t molt, Victòria! Una besada 🙂
Un article rodó, al qual poca cosa més es pot afegir. Tot i que el món seria molt millor si un text així no s’hagués d’escriure.