L’arribada a Catalunya, aquests últims anys, d’un important nombre de persones estrangeres ha canviat les forces estructurants de la nostra societat, el color , el mateix paisatge social i també el llenguatge anomenat "políticament correcte".
Ara les persones estrangeres vingudes a la recerca de treball i futur benestant són "els immigrants", l’estatus socioeconòmic de la població receptora ha donat aquest nom homogeneïtzador al color fosc de la pell i al gris de la pobresa. Els mots són significants i significats: "l’immigrant "és el treballador itinerant, en trànsit permanent, el nòmada transeünt que cerca futur però no un nou origen . No és l’immigrat, aquell que migrà d’un país i d’un passat als quals no tornarà.
(Molts catalans són migrats d’ahir d’altres terres de l’Estat espanyol.)
El socialisme català, d’identitat política i intel·lectual espanyola, propugna des de fa anys que la societat catalana és una societat sincrètica, catalanoespanyola , formulada així per a escorxar la llengua catalana del cos de la nacionalitat catalana. Aquesta fórmula desnacionalitzadora vella s’ha renovat des de fa un temps amb un toc semàntic de modernitat , la societat catalana del futur proper és dibuixada com la societat mestissa, definició abanderada i testada amb èxit a la ciutat de Barcelona. I cal entendre "mestís" no com la pintoresca fusió de colors, sinó la singularització compartimentada d’aquests.
Aquesta definició obvia volgudament el necessari procés d’integració dels estrangers en un sol poble i la cohesió d’aquest. Omet que a tots els països la cohesió social es fonamenta en la comunicabilitat i que aquesta es concreta en l’ús d’una llengua comuna , la manera visible d’identificació del parlant com a membre d’una col·lectivitat determinada.
La societat mestissa és una blanca definició hipòcrita i superficial. Parla de color, no de benestar i pobresa, i amaga sota el decorat d’oripell l’existència irrebatible d’una relació jeràrquica entre el color de la pell i l’estatus socioeconòmic de la persona estrangera: com més fosca és més immigrant i més pobre i si és blanca més estrangera i més benestant és.
El nou pensament no parla ni d’integració ni de llengua perquè preveu que la llengua franca de comunicació serà la castellana i que, conseqüentment, serà aquesta la clau i la marca de la integració al país, Espanya.
He decidit retornar a la simplicitat del raonament infantl, a la sincera ingenuïtat de la infantesa, quan em ressituava en la singularitat negada emprant una regla senzilla: catalans eren les persones que parlaven en català de manera habitual, eren castellans el que rebutjaven parlar-la o no la coneixien i eren estrangers els altres. Quan no s’havia inventat el llenguatge políticament correcte, l’ús de la llengua era la definició de la nacionalitat i la pertanyença voluntària a una col·lectivitat determinada : uns eren catalans, altres espanyols i d’altres estrangers.
I em dic que el meu país només serà un sol poble si té com a llengua comuna la llengua territorial, la cultural, la pròpia, la catalana. I em dic que ens trobem en temps de trànsit que ens durà a una cruïlla : ésser Catalunya un sol poble divers català o ser un altre país diferent divers i espanyol.
El destí gloriós d’Aeneas el concentrà Virgili en un sol vers que el Govern d’Estats Units adoptà com a primer lema nacional, i que condensa el futur de molts pobles amb gent d’origen divers "e pluribus unum". De molts i diversos origens, un sol poble. El mite n’explicà la història, l’epopeia i proclamà que els pobles petits són capaços d’aconseguir-ho. Amb el ciment cohesionador del benestar, l’equitat i la llengua.
La llengua catalana per a unir la diversitat catalana, com ho fan tots els pobles, com ho vol qualsevulla societat.
Però també em pregunto : "per quina raó els seguim anomenant immigrants ? . I em dic que molt probablement aquell raonament infantil no és "políticament correcte".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La meva parella diu que hi ha dies que no es creua amb cap Catalá. Treballa a Salt (Gironès). També diu que ella s’està lentament convertint en la estrangera. Ningú no la enten quan parla catalá. Quí ha deixat la porta de casa oberta novament? Ja vam patir una invasió fa 50 anys i encàra s’han d’integrar la immensa majoria. Que’n farem amb els centenars de mil·lers que han arribat ara? Nosaltres som els estrangers… a casa nostre.
Per ésser d’una nació que està essent anorreada cal fer una declaració de principis, sense aquestes tan sols es pot pertànyer a una nació opressora, se n’és francès o castellà per defecte, sense fer cap esforç, el que cal demostrar és que se n’és català o basc, tot prenent unes bases sense les quals no s’és altre que un colonitzador… i esdevenir catalanoparlant és una d’elles, potser la primera i de la que no pot prescindir cap persona que vulgui dir-se català… Per exemple: "Lorena", la que avui malauradament guanyarà OT, és nascuda a Lleida, però dubte molt que sàpiga dir ni bon dia en català, son pare és policia nacional i ella admira "Rocío Jurado", aquesta "Lorena" no és altre que una colona castellana més… però no mai serà catalana, malgrat haver nascut a Lleida!
Sant Vicent Ferret tenia molt clar quina era la nacionalitat de cadascú. Deia: "Si voleu saber de quina nacionalitat és un hom, pregunteu-li quina llengua parla." Per això ell s’anomenava català de València.
Quan jo era petit, ja fa tants de temps! a Manlleu encara érem més incorrectes. Aquells que parlaven castellà o que elsw costava molt parlar en català eren els xarnegos. Però es deia d’una manera tan natural que no tenia res d’insult, sinó purament de descripció.
O sigui que llengua i nació han anat sempre plegats.
Salutacions i gràcies pels teus escrits,
Pep
Immigrant és aquell estranger que ve per establir-se aquí. Sol aplicar-se però al que ve per poder guanyar-se millor la vida. És fàcil però fer un ús classista o racista d’aquests dos termes.
Tot seguit reprodueixo un escrit meu de fa pocs dies sobre el tema:
El que passa és que estem minoritzats al nostre propi territori. Del meu record (tinc 49 anys), almenys en les regions més poblades de Catalunya, sempre ha estat més fácil funcionar en castellà que en català. Si cada dia cal ser més conscienciat per funcionar en català, ens polititzem o ens polititzen si voleu, en veure’ns reduits a la categoría de minoria.
Quan vam aconseguir la democracia i l’autonomia la cosa ja estava força malament. Llavors amb l’establiment de la immersió escolar en català i l’aparició de la televisió pública catalana, va haver-hi una inflexió i semblava que la línia anava pujant a poc a poquet. L’aparició posterior de les televisions privades no va ajudar. I va anar-se fent evident que l’ús social del català no acabava de remuntar.
Si bé els textos legals fundacionals de la nova democràcia espanyola donen a la nostra llengua un status legal teòric quasi correcte, almenys en els nostres propis territoris, en la pràctica la mentalitat espanyolista-unitarista va seguir intacta en la xenofòbia inherent al pensament nacional-espanyol i en la ment de la majoria de la nostra pròpia població. (Les situacions que s’han anat fent al llarg de moltes dècades no es giren com una mitja). Mireu a tall d’exemple el cas prou recent de concursants catalanoparlants a Operación Triunfo: Es feia tot el posible per que la seva condició lingüística no es notés. Era com una tara que s’havia de fer perdonar. No em digueu que això no es respira. El pensament polític espanyol (més implícit que explícit) no s’ha obert ni un milímetre, i nosaltres no hem estat capaços d’influir-hi ni d’escampar-ne un de nou.
En aquesta situació precaria ens arriba una nova onada d’immigració que troba en el castellà que funciona al carrer el seu vehicle d’integració. Molts immigrats s’interessen per la llengua catalana. Tot i no ser-los imprescindible si que els pot ser interessant per accedir a certes feines, per simpatia o per curiositat intel.lectual. Llavors resulta que la nostra administració de la Generalitat ni tan sols serveix per reeditat els cursets “Digui-Digui” en tota mena de formats, que no costaria tant. L’únic que es fa són cursets presencials que per bona voluntat que hi posin, dificilment poden seguir ja que prou feina tenen per subsistir fent moltes hores malpagades amb una total inestabilitat d’horaris, d’ingressos, etc.
A tall d’anècdota-premonició, recorde el comentari que em va fer una mestra (sí, sí una mestra, no una xica de la neteja) d’origen extremeny, amb relació al moment que va arribar al meu poble (Alcoi, País Valencià) farà uns 25 o 30 anys: cuanto extranjero que hay aquí!, tot referint-se als valencianoparlants. Cal afegir que, en l’actualitat, no en parla ni un borrall de valencià, ja prou que li costa de tolerar-ho!
D’altra banda, també és de justícia afegir que una minoria d’aquests immigrants sí que s’han naturalitzat i són més dignes de dir-se valencians que molts (en realitat la majoria, o per què creieu que al País Valencià mana el PP?) dels naturals que han renegat completament de la seua valencianitat.
Finalment, una llum d’esperança mitjançant una altra anècdota, aquesta vegada no crec que siga premonitòria (no sóc pessimista però sí escèptic): en poc més d’un any que porta vivint entre nosaltres una família immigrant dels països bàltics, no solament parla el valencià perfectament sinó que, a més a més, s’emprenya quan la professora de valencià falta a classe perquè considera l’assignatura com a “molt important”.
A tall d’anècdota-premonició, recorde el comentari que em va fer una mestra (sí, sí una mestra, no una xica de la neteja) d’origen extremeny, amb relació al moment que va arribar al meu poble (Alcoi, País Valencià) farà uns 25 o 30 anys: cuanto extranjero que hay aquí!, tot referint-se als valencianoparlants. Cal afegir que, en l’actualitat, no en parla ni un borrall de valencià, ja prou que li costa de tolerar-ho!
D’altra banda, també és de justícia afegir que una minoria d’aquests immigrants sí que s’han naturalitzat i són més dignes de dir-se valencians que molts (en realitat la majoria, o per què creieu que al País Valencià mana el PP?) dels naturals que han renegat completament de la seua valencianitat.
Finalment, una llum d’esperança mitjançant una altra anècdota, aquesta vegada no crec que siga premonitòria (no sóc pessimista però sí escèptic): en poc més d’un any que porta vivint entre nosaltres una família immigrant dels països bàltics, no solament parla el valencià perfectament sinó que, a més a més, s’emprenya quan la professora de valencià falta a classe perquè considera l’assignatura com a “molt important”.