Recentment he llegit una crítica de Carlos Barba de l’obra de Yukio Mishima “El color prohibido”. No conec l’obra de l’escriptor japonès i no en tinc opinió sobre el seu valor literari, el que m’ha sorprès és la classificació que el crític fa quan la titlla de novel·la gai. Ignorava l’existència d’un gènere gai , identificació que m’ha sorprès i intrigat.
Amb quins paràmetres es classifica una novel·la com a gai?, pel tema?, per l’homosexualitat de l’autor?… Si és així , per què no hi ha el gènere de novel·la heterosexual?…
Diu el crític “Merece figurar entre las 20 o 30 mejores novelas gais del siglo XX, junto a “Maurice”, “Querelle”, “El inmoralista”, “El beso de la mujer araña”…”.
He llegit diverses vegades “Maurice”, l’estil i l’ús de la llengua per Forster m’és assequible i m’ha permès de llegir-la en anglès, i no la considero una novel·la gai ni pel tema ni per l’homosexualitat de l’autor, em sembla una gran, esplèndida novel·la, és tot . Com considero una de les millors pel·lícules que mai he vist “Mort a Venècia”i no l’associaria a un suposat gènere cinematogràfic gai malgrat la coneguda orientació sexual d’en Mann, Visconti i Bogarde i la història narrada. És una obra mestra, és tot.
Si transportem la classificació a d’altres gèneres literaris, haurem de considerar el “Symposi” de Plató una obra gai?, que el teatre d’en Wilde és dramatúrgia gai, que hi ha poesia gai?…
En qualsevol cas la creació del subgènere dins del gènere de la novela em sembla un senyal de la immaduresa social i de la persistència dels arquetips d’una cultura que divideix el món en hetero i homosexual. Lamentable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies, Carme Laura, per posar-li nom a aquest disbarat.
Jo també n’estic farta del ‘gènere’ gai, o femení, o indígena, o ‘racial’, o immigrant…
Per la meva feina estic participant en festivals d’aquest tipus (de cinema gai, de cinema de dones…) i no veig el moment en què poguem arribar a ser prou madurs com perquè ja no calguen espais així, “ghettitzats” o de “diversitat”, per fer arribar la feina de tanta i tanta gent que el que vol és explicar històries, no que l’encasellen de per vida en un o altre “subtipus” social.
Bé, tens tota la raó. Ja fa un temps, potser ho recordes, que vam parlar de l’etqueta de “literatura femenina” i fins i tot de “bloquisme” de (blocs) femenins i tots estàvem d’acord en que aquestes classificacions no volien dir res.
Una novel·la escrita per una dona on el protagonista és homosexual i la trama és de crims, amb quina etiqueta la classifiquem? Novel·la gai, femenina, negra?
Amable Carme-Laura, les primeres “gràcies” són pel comentari que em deixares a la Plagueta. A més de ser molt estimulant va arribar en el moment just. Moltes de gràcies!
Les segones “gràcies” són per aquest magnífic, estupend i tendre post d’avui que acab de llegir amb una certa tristesa. Per què encara hem de lluitar contra aquests tòpics d’esclaus? Perquè no acabam mai de ser lliures.
Et confés que som un escriptor Omnisexual, faig lletra omnisexual i mil i una altres coses més. Faig literatura OMNISEXUAL I MIL I UNA COSES MÉS. HAHAHAHAHAHAHA!
Riure és una bona forma d’escopir contra la closca pelada dels cretins!
Una besada omnisexual.
Biel
No dubto gens de la bona fe intrínseca amb què ha estat redactat el post i els comentaris subsegüents; però el fet és que, desgraciadament, estan fent el joc a tots els qui han decretat la invisibilitat de les persones homosexuals (no oblidem que l’homosexualitat ha estat considerada el pecat “nefando”, és a dir, del qual no es pot parlar); i decretar la invisibilitat d’un grup humà és la forma més forta i més directa per -ara sí- “guetitzer-lo”, a més de la forma més eficaç de deixar sense referents els nens i nenes que, ara mateix, en aquest moment en què em llegiu, estan descobrint, aterrits i esmaperduts, la seva diferència, de la qual ningú els ha parlat i de la qual ja sospiten que els condemnarà al silenci, a la solitud i probablement a la befa.
Els vostres benintencionats escrits ignoren que no cal que la literatura i el cinema es digui heterosexual quan ho és, per la definitiva raó que l’heterosexualitat es suposa per defecte en tots els casos, com seguirà passant mentre no es visibilitzi el deu per cent que, segons la OMS, és el nombre de persones homosexuals que correspon a l’espècie humana (hi ha homosexualitat en totes les espècies, peró no el mateixa proporció: la humana no és de les més altes ni de les més baixes).
Teniu idea de quants cops una persona homosexual ha anat al cinema i ha vist l’emblemàtic petò recargolat entre el “noi” i la partenaire (les dones sempre són partenaires). Teniu idea de quans cops se l’ha forçat, d’aquesta manera, a sentir-se alié al génere humà, impossibilitat per a l’amor, per tenir una família, i condemnat sempre al silenci? Us suggereixo que feu el següent (jo ho he fet per amor al meu fill i a totes les persones homosexuals): estigueu tres o quatre dies veient solament cine gai/lèsbic -que no vol dir pornogràfic, sinò d’enamorament noble i digne, per descomptat- llegiu només novel·les sobre el tema… Acabareu fins al monyo, us ho asseguro; estareu desitjant tornar al que enteneu i capteu sense problemes, per afinitat; bé: això és el que els passa a les persones homosexuals.
D’altra banda, amb el cor a la ma, Carme-Laura: quants contes hi ha en les escoles que parlin d’un princep que es casa amb un vailet del poble (t’asseguro que aquests contes existeixen!); quants llibres que parlin de la homosexualitat de forma objectiva i sense condemnar-la, en les biblioteques dels instituts? Són o no són necessaries, obres específiques?
(Tingueu en compte que, tot i que l’edat on es dóna més el reconeixement de la pròpia homosexualitat és la pubertat, hi ha infants que ho saben des d’èpoques molt anteriors). Si hi ha programes específics per a sords i cecs, no n’hi haura d’haver per a infants i joves homosexuals, que són molt més nombrosos que els del col·lectius de què hem parlat? No s’hauria, a més, d’informar els altres de la seva existència i del respecte que mereixen?
Vosaltres mateixos…