Eren les tres de la tarda del dia 22 de setembre de 1416. Les Corts Generals catalanes iniciaven la sessió al saló del Palau major de Barcelona.
El rei s’assegué al soli. Era Alfons, fill i successor de Ferran, el d’Antequera, I de la Corona catalano-aragonesa, l’instaurador de la dinastia castellana al tron dels Estats de la Confederació. La dinastia estrangera provocà gran temor als catalans per la conservació de les llibertats tingudes; el rei Ferran fou obligat a prestar jurament tres vegades, a Lleida el primer any del seu regnat, a la Catedral de Barcelona per a jurar fidelitat com a Comte de Barcelona i la tercera vegada a Barcelona en Corts, l’any 1413.
Quan tres anys després Ferran morí a Igualada, Alfons, el fill primogènit, el succeí en el tron. Convocà el Parlament General el 23 de setembre de 1416. A la sala del Palau major de Barcelona entrà el rei, “d’alçada mitjana, magre, color pàl·lid, cabell negre, ulls brillants, nas aguilenc”; s’assegué al soli, eren les tres de la tarda, començà el seu discurs, els assistents sentiren estupor i ira en escoltar :
“Ya sabedes como genoveses no ha muyto tiempo á Portopi é en Caller fizieron grant damnatge é injuria á la corona reyal…”, Alfons els parlava en llengua castellana.
Fou la primera vegada que un monarca de la Confederació es dirigia als representants de Catalunya en “altra llengua que la materna catalana”. La noblesa i el poble mostraren el seu descontent i enuig sorollosament.
Debades. La influència castellana s’introduïa a Catalunya amb la nova dinastia. La decadència de les Corts catalanes començava.
Fou un dia assenyalat amb pedra negra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Porten gairebé sis-cents anys de persecució amb tota mena d’armes, armes blanques, armes de foc, armes en forma de lleis, …, amb l’efecto sin cuidado però sempre amb el cuidado sin efecto…
Acabarem lliures, potser nosaltres no ho veurem, però segur que no ens enterraran…
“Admirant lo teu llenguatge
quasi ràbia m’ha agafat
que em feia dir: malvinatge
qui parlar nos ha imposat
que no és del nostre llinatge?…
Jo ja et dic, no em vénen ganes
de tornar-me castellà”
Dr. Jaume Balmes
Obres Completes
Volum 3 – pàg. 297
Amb afecte, carme-laura
És trist llegit així.
Però hauríem d’evitar l’acomplexament. En aquella època era habitual que els monarques fossin estrangers dels seus regnes, i fins i tot que no coneguessin les llengües que s’hi parlaven.
Dos exemples:
– A la cort castellana també es queixaven que l’emperador Carles no sabia parlar castellà.
– El seu fill, Felip II, fou educat en portuguès, i no pas en castellà.
Malgrat tot, els il·lustrats de l’enciclopèdia ens han volgut fer creure que els dos monarques més importants de la monarquia hispànica eren només reis de Castella.
Posteriorment fou lògica la castellanització, després de la revolta de les comunitats els monarques eren propietaris absoluts de tot el que hi havia a Castella, en canvi, als regnes catalans, havien de fer jurament a les lleis del país.