Ara nois i noies es foraden frenèticament el cos, orelles, llavis, nas, melic, mugrons, llengua, genitals. És modern, guai, in, in-clús (diuen) sexualment estimulant, té un nom com cal, anglès naturalment, "piercing". És un ornament personal, intransferible, heterogenèric i heterosexual.
Ella no ho critica, simplement l’esfereeix. No duu arracades, deixà de portar-ne quan tingué edat de raonar, el que vol dir-en el seu cas- cap als catorze o qunze anys, creu recordar. Però té el lòbuls de les orelles foradats, com un signe ancestral de la femineïtat. Abans al poc de néixer una nena , seguint un costum tradicional, li foradaven les orelles i hi penjaven uns cercolets. Tohom, sense necessitat d’exploracions ni preguntes, sabia que sota la gorreta i la bufanda dolça aquella criatura era nena.
"Quan nasqué , la llevadora li foradà els lòbuls de les orelles, li passà un fil pels petits forats i, uns dies després, hi penjaren les petites anelles d’or, minúscules, que encara conserva com a record del bàrbar costum. Cap als catorze anys els penjolls foren susbstituïts per uns de més grans,"criolles" els deien; la noia, morena color d’oli i cabell negre llis sense remei, les portava amb menys o més naturalitat, segons el dia.
Aquella tarda cercava informació per a un treball a "Las razas humanas", uns llibres, dos volums, de l’editorial Gallach, obra dirigida per Bosch Gimpera, un tresor del pare de l’any 1945. De sobte s’esfereí : nassos perforats, arracades pesades, braçalets metàl·lics incrustats a braços i cames, llavis engrandits amb discs, collarets en espiral interminable. Ornaments d’embelliment, indicadors d’estatus social, signes de poder i força…
Restà una estona fascinada per les fotografies d’aquells homes i dones tan allunyats de la seva cultura i civilització, una cultura bàrbara, mutiladora… i sentí una profunda esgarrifança. Aquell dia es tragué les arracades, per sempre. Mai més no en dugué."
Les orelles són despullades, però encara es poden veure uns minúsculs forats, no tancats del tot, als lòbuls. Són la marca visible de la denúncia d’una noia de quinze anys d’ara fa ja molts anys.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com ho ha descrit de bé. I gairebé no ens adonem. La meua filla també li’n dóna repelús. Algun dia em farà un al·legat semblant. I jo sense adonar-me’n !
Gràcies, Carme-Laura.
…