Vicent Luna i Sirera

El que no sabem és  fins a quin punt deixaran que Jorge Alarte tire pel recte tota la colla de buròcrates del PSPV-PSOE, els que veritablement controlen el partit a les ordres de Madrid, els que mai han pensat en els interessos del valencians, sinó en els dels partit, en el PSOE esclar.

            Davant l’actual estratègia del PP valencià d’atacar el Govern estatal fent-lo responsable de les discriminacions de tot tipus, algunes ja seculars, que patim els valencians, el PSPV-PSOE ha quedat en una situació molt incòmoda. El president Camps, amb el suport d’una bona part dels mitjans de comunicació, dia sí, dia també, posa el president Zapatero com a principal responsable d’aquests mals: mal finançament, manca d’aigua, atur…, crisi.

            Els socialistes valencians saben que veritablement el País Valencià pateix tots aquest problemes, i molts més, i que la majoria del poble valencià comença a adonar-se’n que el Govern central no ens tracta com ens mereixem, si tenim en compte la nostra aportació econòmica  a la caixa de l’estat. És així que el PSPV-PSOE s’hi troba entre l’espasa i la paret, entre les reivindicacions del PP, criticant Zapatero, i les aspiracions de la població.

            El sector més espanyolista del PSPV, que sembla majoritari i  que a més controla el partit, diuen que “ no poden veure’s arrossegats per l’estratègia del PP”, i afegeixen que  si “fan una política seguidista de Camps estan morts” . Però, per una altre cantó, si no reivindiquen el què el poble està demanant, ja han begut oli, mai aconseguiran ser una estratègia real i seriosa al PP.

            El líder i secretari general dels socialistes valencians Jorge Alarte sembla que definitivament ho ha vist clar i vol eixir d’aquesta situació a la que l’ha abocat, intel·ligentment, però també molt hipòcritament, el PP. Entre acatar les ordres que vénen del carrer Ferraz ( allò que ha fet el PSPV tots aquests darrers anys), o allunyar-se cada vegada més de la societat valenciana ( que també ho ha aconseguit ) i per tant donar oxigen al PP, Alarte sembla que  vol  agafar el bou per les banyes i ha decidit tirar pel recte.

            I tirar pel recte, com no podia ser d’una altra manera, és ni més ni menys que defensar els interessos dels valencians i valencianes. I si el Govern de Zapatero discrimina el País Valencià, que no hi ha cap dubte que ho fa, per molt socialista que siga, Alarte ha de plantar cara. Ja va sent hora que el PSPV actue i faça política com a PSPV, amb idees i personalitat pròpia, defensant, agrade o no, els moleste o no , els interessos del poble valencià. Només així algun dia potser tornarà a governar aquest país.

            Jorge Alarte sembla que així ho ha vist i ja ha donat els primers passos. Fent un front comú amb el PSOE murcià sobre el transvassament Tajo- Segura, posant-se en contra de la proposta de Ferraz, la Moncloa i Barreda. En el nou finançament Alarte ha dit que és un “avanç”, però que no estem satisfets “mentre el finançament per càpita no siga igual al de la resta d’espanyols”. A més, davant la moció del PSPV amb un trànsfuga del PP de Benidorm, amb el vist-i-plau de la direcció provincial d’Alacant i el suport de Ferraz, el líder dels socialistes valencians s’oposà fermament des del primer dia.

            El que no sabem és  fins a quin punt deixaran que Jorge Alarte tire pel recte tota la colla de buròcrates del PSPV-PSOE, els que veritablement controlen el partit a les ordres de Madrid, els que mai han pensat en els interessos del valencians, sinó en els dels partit, en el PSOE esclar.

            Fet i fet, el problema de tot plegat, la realitat més trista del País Valencià és que des de la transició ençà hem estat governats per partits espanyolistes, partits que dia a dia  han de donar comptes davant els seus amos que estan a Madrid. Les reivindicacions tant valencianistes que ara fa el president Camps són d’allò més hipòcrites. Si al Govern estatal estigués governant el PP, de segur que no obriria la boca. De la mateixa manera el PSPV-PSOE desbarraria contra el Govern estatal si fos del PP.

            Però, allò que més ens hauria d’indignar, per cínic, hipòcrita i mesell, és que alguns dels problemes, els més importants, que ara estan reivindicant Camps i Alarte, els haurien pogut consensuar i incloure en el nou Estatut que pactaren, passant-se pel folre les reivindicacions socials i d’altres partits, ambdós partits espanyolistes.

Alcoi, 29 de gener del 2010

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!