Una política educativa erràtica

Amb aquests accelerats canvis, recanvis i més canvis, que encara duren per desgràcia, vostés comprendran que la Comunitat Educativa, i en especial el professorat, estiguem decebuts, empipats, cremats, desil·lusionats i fins a més amunt del cap d’aquesta política educativa erràtica .

                És vox populi que a nivell econòmic l’evolució del deute de la Generalitat Valenciana és força preocupant (uns 11.550 milions d’euros, cinc vegades més que el deute que Joan Lerma  va deixar a Eduardo Zaplana, uns  2.750 milions), però ho és encara més, al meu parer, des del punt de vista educatiu. Sí, sí, econòmicament som la comunitat més endeutada, però és que a nivell educatiu som la riota de tots. Els despropòsits i desgavells de la Conselleria d’Educació són tant evidents que Alejandro Font de Mora és ja el Conseller més conegut del Govern de Camp. El sarau que han muntat, al voltant de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania i el Pla Èxit, és una prova més que palesa que la política educativa de la Conselleria d’Educació és erràtica, no té rumb. Avancem segons bufa el vent, però sense tindre un projecte de futur, un objectiu clar. I és que parlant clarament, deixar la política educativa d’un país en mans del polítics ha estat un greu error, i ara n’estem pagant les conseqüències.Val a dir que només en vint-i-tres anys el nostre sistema educatiu ha patit sis lleis educatives, promogudes pel PSOE o el PP, i una garbera de decrets, ordres, instruccions: LOECE (1980), LODE (1985), LOGSE (1990), LOPEGCD (1995), LOCFP (2002), LOCE (2002) i LOE (2006).

            Amb aquests accelerats canvis, recanvis i més canvis, que encara duren per desgràcia, vostés comprendran que la Comunitat Educativa, i en especial el professorat, estiguem decebuts, empipats, cremats, desil·lusionats i fins a més amunt del cap d’aquesta política educativa erràtica . Una política que ens ha portat als pitjors resultats acadèmics coneguts; a un escandalós fracàs escolar; a un augment preocupant de la violència escolar; a un absentisme escolar de jutjat de guàrdia; a un desprestigi de l’escola pública; a un augment dels recursos públics a l’ensenyament concertat i privat; a un fre premeditat de l’ensenyament en valencià; a un buidat de competències dels Consells Escolars; a una manca de professorat competent per atendre l’alumnat amb necessitats educatives especials i per cobrir les baixes per malaltia; a un cos de mestres i professors desil·lusionats, que curs rere curs veuen com la seua autoritat a l’aula va deteriorant-se sense que ningú faça res; a uns pares desorientats que han deixat de confiar en el professorat; a .

            Ras i curt, amb aquesta política erràtica  no és estrany que, segons la Fundació Jaume Bofill, la despesa educativa sobre el PIB al País Valencià ( 3.555 euros per cada alumne) no arribe a la mitjana estatal ( 3.946 euros). Que el 55% del valencians, segons l’Institut Nacional d’Estadística, no assistisca a cap tipus d’esdeveniment cultural durant tot l’any. Que el 40,6% de l’alumnat que estudia ESO no vol seguir estudiant, davant un 90% que si que ho fa al País Basc. Que el 57% dels valencians, com ens apunta la Fundació Audiències de la Comunicació , no han llegit cap llibre en el darrer anys. Que segons la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya el percentatge de lectors en valencià només és del 3,6%.Que en el 2007, el Registre Central d’Incidències de la Conselleria d’Educació, va comptar amb un total de 995 casos de denúncies per maltractament físic i violència psicològica escolar. Que la valenciana som la tercera autonomia més addicta a la TV ( 229 minuts per persona i dia). Que l’Institut Nacional d’Estadística ens diu que el 12,8% de la població del País Valencià és analfabeta o no té estudis. Que al voltat de 75.000 alumnes han de deixar els seues estudis en valencià quan arriben a Secundària. Que la meitat dels xiquets i xiquetes valencians veuen la TV en un horari amb continguts per a adults, donat que les televisions incompleixen l’horari infantil, com ho denuncia l’Informe sobre l’ús i continguts de la televisió.

            Aquesta breu radiografia sobre l’educació al País Valencià està molt lluny del Levante feliz que alguns ens volen vendre. Però aquest “menfotisme, aquesta somnolència col·lectiva, aquest individualisme del ja s’ho faran, aquesta actitud valenciana de passar dels músics i dels tocadors ens està fent perdre passades. Econòmicament tenim una situació “complicada”, com ha reconegut el mateix president Camps, però és que a nivell educatiu, què voleu que vos diga, estem en un pou fosc, com una gola de llop.

Alcoi, 29 de maig del 2008

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *