25 anys de la LUEV (1)

Així doncs, sense haver xafat mai cap aula, amb el títol de mestre de valencià sota el braç, l’etiqueta d’extraplantilla que ens adjudicà l’administració, amb la convicció que teníem una gran responsabilitat,  ja que anàvem a ser capdavanters en la introducció de la llengua, amb la seguretat que no ens ho anaven a posar  gens fàcil però amb molta, molta!! il·lusió, encetàrem, aquell històric curs 1983-84, la Llei d’Ús i ensenyament del valencià.

                Qui ho havia de dir, sembla que fou l’altre dia però efectivament ja han passat 25 anys. I és que us confessaré, i amb molt d’orgull, que professionalment  sóc fruit, fill, o com vulgueu dir-li, de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Aquell estiu, el de 1983, la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana organitzà, a Morella, les I Jornades d’Estiu. L’objectiu era aplegar a tots els mestres  de valencià,  aquells que anàvem a posar en funcionament per primera vegada la Llei d’Ús, i millorar la nostra formació com a docents. Foren unes jornades molt intenses, personalment inoblidables. Allí vaig tindre l’avinentesa d’escoltar les explicacions dels millor lingüistes, sociolingüistes i especialistes en didàctica de la llengua que hi havia en aquell moment: Joan Solà, Vicent Pitarch, Carme Alcoberro, Vicent Pascual…, tot un luxe per als qui com jo no feia gaire que havíem acabat els cursos de reciclatge que llavors impartien els ICEs.

                Així doncs, sense haver xafat mai cap aula, amb el títol de mestre de valencià sota el braç, l’etiqueta d’extraplantilla que ens adjudicà l’administració, amb la convicció que teníem una gran responsabilitat,  ja que anàvem a ser capdavanters en la introducció de la llengua, amb la seguretat que no ens ho anaven a posar  gens fàcil però amb molta, molta!! il·lusió, encetàrem, aquell històric curs 1983-84, la Llei d’Ús i ensenyament del valencià.

                Malgrat que a hores d’ara els aires  polítics no ens són gens ni mica favorables, sembla que paga la pena fer un parèntesi i reflexionar una mica sobre aquests anys. I és que encara que 25 anys  no són gaire temps per a la història d’una llengua, sí que signifiquen molt per a la nostra.És evident que sense el treball, esforç, tenacitat i tossuderia de totes aquelles persones que al llarg dels anys i dels segles es van mantindre fidels a la llengua dels nostres pares i iaios, el valencià no haguera sobreviscut. Però el què és indubtable, i així coincideixen tots els estudiosos de la llengua, és que en aquests 25 anys hem donat passos que abans eren impensables.

                Aquella colla de mestres, la majoria dels quals xafàvem per primera vegada una escola del nostre país, vam haver de començar en unes condicions molt precàries. La inseguretat per la manca de preparació, l’escassesa de  llibres de text i de lectura, la novetat de l’assignatura, etc, etc, tot plegat ho vam haver de suplir amb fotocòpies de tota mena i amb molta imaginació i pedagogia.La creació de departaments i grups de treballs comarcals van ser de gran ajuda ja que, a més de servir per intercanviar-nos material, ens esperonà a continuar endavant i contar-nos les penes i glòries que, tot s’ha de dir, eren, si fa no fa compartides per tots.Penes perquè la introducció del valencià no va ser gens fàcil i, en més d’una ocasió i segons llocs, ens vam haver d’enfrontar amb companys de professió, pares i amb algun que altre inspector que ens ho posà difícil. Així, i per tal explicar els avantatges de l’ensenyament del i en valencià  vam haver de fer mans i mànigues i, sense ser-ho, haguérem de fer de  pedagogs, sociolingüístes, historiadors i moltes coses més. Però tot no van ser penes. Si en general la societat tenia els seus dubtes sobre  l’aprenentage de la llengua, pel que respecta a l’alumnat, i tret d’alguns llocs, esclar, va tindre una bona acceptació. Encara avui,  i després d’aquest 25 anys, m’he trobat amb més d’un alumne que amb alegria em recorden que jo els hi vaig donar valencià.

                Però si la introducció de la llengua com a assignatura ja va tindre dificultats, serà en la proposta d’ensenyament en valencià quan hi vam tindre més problemes. Hi hagué pares que fins i tot podien comprendre que els seus fills aprengueren valencià, al cap i a la fi, deien, era la llengua d’ells i dels seus pares i iaios.Però el què no podien comprendre, i per tant admetre, era que totes les assignatures, tret de l’espanyol, pogueren impartir-se en català. L’argument era, per a uns pares i mares desinformats i educats dins dels paràmetres dels nacionalisme espanyol, que els seus fills acabarien l’ensenyament sense dominar la llengua de Cervantes. Si a més d’aquests dos factors, li afegim la llenya que li tiraren al foc  alguns mestres, inspectors  de la vella guàrdia i algun que altre polític mesell  ( i val a dir que aquests si que no tenien cap excusa de no estar informats) podem imaginar, i fins i tot comprendre, que molts pares es posaren en guàrdia, i es negaren que els seus fills i filles tingueren un ensenyament en valencià. Però malgrat tot, amb esforç, convicció, moltes reunions, conferències i jornades i fonamentalment un treball de boca orella, aconseguírem convéncer una bona part de la societat valenciana que l’ensenyament en la pròpia llengua tenia i té uns avantatges inqüestionables. Avantatges que comentarem en un altre article.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *