Vicent Luna i Sirera

I el riu nascut a poc més de dotze llegües terrestres no desemboca, desapareix: la sargantana d’aigua s’escapoleix abans d’arribar a la mar. La llera resta eixuta a la vora de les Salines de Santa Pola. El nostre Vinalopó simbolitza l’antítesi de la poesia de Vicent Andrés Estellés que no s’esgota mai.

Des de la remota Mariola a les planes salobres del Baix Vinalopó els pobles i ciutats banyats —arruixats, més aviat— pel rierol han alimentat el poderós Mural de País Valencià. Ben pocs deixaren d’inspirar uns quants versos, si més no, al gran poeta de Burjassot: des de la fillada de fonts d’aigües de ferro de la Mariola a la terra del cant misteriós, la dama de fang i la palmera de foc i arrels. Som veu del País Valencià —en català, catalans del Vinalopó— perquè el desmesurat i enorme poeta ens volgué amorosament en el trencaclosques del seu “Cant general de les terres i les gents valencianes”, el monumental Mural del País Valencià.

Gràcies, Vicent, per sempre més, per ajudar-nos a conèixer i a estimar una mica més el nostre País. Aquest és el nostre sentit homenatge al poeta que assumí la veu del nostre poble en la llarga i fosca nit del franquisme. Aquesta és una petita aportació més a l’Any Estellés des de les heterogènies terres lleument banyades —acaronades, potser— pel riu Vinalopó.

“Un rierol o sargantana d’aigua”:

les terres del Vinalopó en el Mural del País Valencià,

de Vicent Andrés Estellés (1)

Vicent Brotons i Rico (2)

Vicent Luna i Sirera (3)

 

 

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,

escassa de planures, excessiva de muntanyes,

estesa per llevant al llarg de la vella mar

[…]

Unes palmeres que amb els ulls closos

miro sempre immòbils sota l’oreig

tanquen el meu país pel migjorn.

(Salvador Espriu)

 

 

El 27 de març de 1993 a la Casa de Cultural de Castalla, i just en el moment que Ovidi Montllor acabava de cantar la darrera cançó, concert que ell dedicà a Vicent Andrés Estellés, pujà a l’escenari un dels organitzadors de l’acte per donar-li la notícia que acabava de faltar el poeta de Burjassot. Un Ovidi emocionat per la mort de l’amic, del poeta que tantes vegades havia recitat i cantat, encara va tindre la valentia, entre llàgrimes, de cloure el recital cantant M’aclame a tu. Poema musicat per ell i Toti Soler que va fer que, un públic entregat i emocionat, esclatàrem amb un llarg aplaudiment.        Ens havia deixat el poeta del tant conegut i llegit Llibre de Meravelles, de l’Hotel París, de Les pedres de l’àmfora o de Recomane tenebres, per citar alguns del seus llibres. Però perdíem també un dels poetes que amb més passió, sentiment i estima ha descrit, evocat i cantat el nostre territori. Poble a poble va anar construint el seu particular Mural, un trencaclosques —i apedaçacors col·lectiu, si se’ns permet inventar un mot compost— de comarques que formen el nostre allargassat País Valencià: el Mural del País Valencià és la gran obra monumental, dins de la vasta producció estellesiana, on poarem en la nostra recerca dels versos dedicats a les terres “sargantanejades” pel riu Vinalopó.

El Mural del País Valencià

El Mural… consta de tres volums, ocupa dues mil pàgines, fou editat pòstumament el 1996 i escrit entre 1974 i 1978. Tal i com explica el seu excel·lent curador, Jaume Pérez Montaner, en una llarga i imprescindible introducció —“El Cant general dels pobles valencians”—, és l’obra de maduresa més ambiciosa del poeta. V. A. Estellés bastí una monumental cantata a la manera del Canto general, del xilé Pablo Neruda, que el mateix autor reivindicà. Vint-i-set llibre que contenen alhora desenes de poemaris d’extensió diversa que recullen l’esperit i les esperances d’aquella dècada en què, veges tu, creiem en la democràcia. Un llibre escrit per un —“un entre tants”— que se sent valencià i “valencià de poble”, que imagina un País Valencià més lliure, més just i més solidari. Pel Mural… desfilen personatges, persones, ciutats, pobles, muntanyes, rius, festes, sensacions, impressions… i amor, molt d’amor. És el poemari de totes les terres i tots el pobles valencians des de Morella fins a Elx (Pérez Montaner, 1996/XIV), on serpentegen els rius, s’enlairen els ocells, creixen els boscs i s’eleven els cim de les muntanyes” (Pérez Montaner, 1996/XIV). Les mil lectures poètiques d’aquest immens fresc líric no han de fer-nos perdre l’eix vertebrador central, que l’evocació personal, poètica, justa, precisa i enlluernadora de les comarques i els pobles constitueixen un dels temes o motius més constants al llarg del Mural… (Pérez Montaner, 1996/XXVI). Des d’aquest mirador navegarem literàriament, amb la veu del fill del forner, les terres del Vinalopó tot arrossegant història, geografia, elements autobiogràfics, llegenda i descripció enamorada, realitats íntimes i col·lectives, plenes, com ell mateix va dir, d’alegria i esperança en el futur del poble. (Pérez Montaner, 1996/XLII).

 

De les muntanyes al rierol

 

De nord a sud Vicent Andrés Estellés, ja ho hem dit, escrigué versos sobre les nostres muntanyes. El mític cim del Penyagolosa, segona carena més alta del nostre país: sempre vigilant com un pastor / el ramat de les teues masies / que coneixes pel seu nom. (Andrés Estellés, 1996/I/90). Sobre la Serra d’Espadà, massís muntanyós que té innombrables fonts, barrancs i frondosos boscos: Oh serra d’Espadà, cançó de l’oli, / imperi de Tirant i Carmesina, / vaixells plens de bocois, lluminosos de cànters,/pa amb oli i sal, festivitat dels pobles (Andrés Estellés, 1996/I/243). Passant a les comarques de València, allí on conflueixen els sistemes ibèric i bètic ens hi trobem un nuc muntanyós: Al Mondúver / canten els ocells matiners del dia / muntanya amunt i les nits / són extenses i nombroses (Andrés Estellés, 1996/I/91). Continuant per les comarques meridionals, a la Marina Alta hi trobem la darrera unitat de la serralada prebètica: Montgó / recorde la teua poderosa alçària / tota florida de vinyes / i lloses (Andrés Estellés, 1996/I/88). A la mateixa comarca, però llepant la mar, podem contemplar una penya aïllada que s’endinsa en la mar Mediterrània, formant una petita península: Ifac la teua alçària els teus muscles de llum / sostenint el temple dels dies / aixecant les bigues / Ifac (Andrés Estellés, 1996/I/87). I ara ens cal anar a les comarques de l’interior, a l’Alcoià i el Comtat, per trobar una serralada, intensament fracturada, coneguda pels seues roquissars i cingleres: Aitana, Aitana, tan airosa i brava, tan arremangada, / oh tu capitana de clares milícies, imatge de proa / sempre enlluernada, pedra i pedra, pedra, / pedra capitana, un temps de roselles per l’aire arribava, / un temps de grans barques, de rems i de veles, oh gran capitana (Andrés Estellés, 1996/I/246). I si anem encara més endins, envoltada pels pobles d’Alcoi, Cocentaina, Muro, Agres, Alfafara, Bocairent i Banyeres, trobem la serra més aromada de tot el país: La Mariola està molt ocupada / amb la seua fillada de fonts que corren / muntanya avall i rodolen per terra / i s’aixequen i canten amb la boca plena de terra (Andrés Estellés, 1996/I). A la seua vessant est s’hi troba el cim més alt: Montcabrer, Montcabrer, / muntanya assegurada / una olor de tomellos / palpita a la muntanya (Andrés Estellés, 1996/I/271)

            I aquestes fonts que corren muntanya avall i rodolen per terra […] aigües de ferro, plenes de floretes s’apleguen, entre els termes de Bocairent (pla de Bodí) i Banyeres de Mariola (Font de la Coveta) formant el riu Vinalopó. En eixe naixement compartit emergeix un poble versificat intensament pel poeta, Bocairent: Des del port de l’Olleria / Arribàrem a Ontinyent / Per Bocairent passaríem / Per les Covetes dels Moros / Remuntant la Mariola / Alegre de bon matí. (Andrés Estellés, 1996/I/275). El trobem de nou com foradant, com rosegant la roca, / eclesial, eclesial moment, / com escalons desgastats de la Pàtria! (Andrés Estellés, 1996/I/126); és també cantat des del vessant social: sonen telers de foradades fustes, / treballador des de l’alba a la nit […] matins de llum, mantes, mantes, el dia, / el dia gran i universal floreix / amb una manta es tapava el roder (Andrés Estellés, 1996/I/496).

 

Contra les falses comarques

 

Un “rierol o sargantana d’aigua” com l’anomena Estellés que, seguint el seu llit natural, donarà nom a quatre comarques: l’Alt Vinalopó, el Vinalopó Mitjà, les Valls del

Vinalopó i el Baix Vinalopó. El recorregut d’aquest riu meridional del País Valencià el podem recórrer com ocells virtuals gràcies al breu i magnífic documental de Josep Miquel Martínez que podem trobar a You Tube:

 

https://www.youtube.com/watch?v=d07wOmyUzSI

 

Un riu que naix, com hem dit, al cor de la Mariola i llarg com la cua d’una sargantana, uns 81,2 Km, travessa els pobles de Banyeres de Mariola, Santa Eulàlia, Saix, Elda, Monòver, Novelda i Elx, però que també passa per altres termes municipals i, no fa massa anys, les seues aigües movien batans, molins i regaven, mitjançant sèquies, canals i assuts, fèrtils valls. Com ara els pobles de les Valls de Mariola: Agres, Alfafara, Bocairent, Banyeres de Mariola, Beneixama, el Camp de Mirra, Biar i la Canyada de Biar. Una subcomarca natural amb identitat pròpia, ben definida i arrecerada per la Mariola: “doblada com un llençol / com el tapet de la taula”. Uns pobles pseudocomarcalitzats pels foscos polítics dels governs valencians que hem tingut de la transició ençà. En aquest país no ha hagut mai coratge polític per plantejar-se la comarca com a alternativa cultural, ecològica i administrativa a la caduca província centralista que alimenta interessos tan provincians com inconfessables, en eixos misteriosos i clientitzats organismes dits “diputacions”. Institucions pensades des d’undespatx per al territori castellà, afegit al mapa provincial creat a Madrid iniciant-se elsegon terç del vuit-cents.

            De fet, només ha hagut un intent de comarcalitzar el nostre país. Fou en 1983, a un any d’acabar la legislatura, el Consell de la Generalitat Valenciana, presidit pel socialista Joan Lerma, va voler portar endavant una de les promeses electorals que portava en el programa de les eleccions de 1983: la llei de comarcalització. La sorpresa per als pobles de les Valls de Mariola va ser veure com Bocairent passava a la Vall d’Albaida; Agres i Alfafara, al Comtat, i Banyeres de Mariola, Beneixama, el Camp de Mirra, Biar i la Canyada de Biar a l’artificiós Alt Vinalopó. Evidentment la reacció de la població d’aquests pobles no es va fer esperar. Diferents institucions culturals i cíviques engegaren una campanya que, sota el nom de No trenquem la comarca. Per la unitat de l’Alcoià-Comtat, pretenia sensibilitzar l’opinió pública i el Govern valencià que aquests pobles tenen una entitat pròpia. La campanya, a més d’editar un dossier explicatiu, adhesius i d’organitzar un aplec de totes les entitats col·laboradores el 9 d’octubre a Biar, aconseguí el suport d’institucions tant prestigioses com la Facultat de Geografia i Història i l’Institut de Filologia Valenciana de València, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, l’Obra Cultural Balear, el Centre Excursionista d’Alcoi, l’Associació Cultural Alcoià-Comtat, etcètera. La contestació de l’administració va ser d’allò més curiosa:

 

 […] tot i reconeixent la bondat de les raons històriques i culturals adduïdes, per a la Generalitat Valenciana ha primat el criteri de possibilitar una política lingüística integradora i valencianitzadora entre municipis castellanoparlants  (Villena, Salines i Saix), i valencianoparlants (Beneixama, La Canyada, El Campet i Biar) quan la seua adscripció en demarcacions diferents (L’Alcoià) suposa un   atemptat a la normal aplicació d’altres criteris com ara la contigüitat i proximitat físiques.

 

            La realitat de tot plegat fou que oficialment s’aturà l’esmentada llei de comarcalització, però, ara bé, al llarg de tots aquests anys han anat consolidant la proposta inicial, i la conclusió és que cap d’aquests tres pobles, Villena, Salines i Saix s’han valencianitzat el més mínim. En canvi, la pressió castellanitzadora que exerceixen sobre els pobles del voltant que tenen el català com a llengua pròpia és evident, constatable i preocupant, deteriorant així, i de vegades trencant, llaços culturals, econòmics, lingüístics i de tot tipus que sempre havien tingut.

 

De la Mariola a l’Alt Vinalopó

 

Vicent Andrés Estellés, des de la seua llunyania, intueix aquesta realitat i no s’amaga de dir-nos la importància que per a ell té, i per a tots els valencians, aquesta serra, i la gent que hi vivim al seu voltant: Oh guerrillera Mariola verda! / Amb els genolls clavats a terra, et pregue. / […] Pregue per tu, perquè vigiles sempre,/perquè assegures un futur claríssim, / un dur combat, una dura victòria, / el clar fusell, l’espasa il·luminada. /I pregue més: et pregue pels teus fills. /Preserva, tu, aquesta raça indòmita, /aquest futur de gegants i senyeres! (Andrés Estellés, 1996/I/248). Aquesta part del País, aromada per la Mariola, on naix “un rierol o sargantana d’aigua” és per a Estellés molt important i prega perquè aquesta gent “indòmita” siga capaç d’aguantar el combat de parles diferents. Evoca lluites territorials, les que ens ensenyen tots els anys la ferma gent del “Tractat d’Almisrà”: “Les fronteres batallen” (Andrés Estellés, 1996/II/102); un espai de frontera per al nostre antic regne: “Des de la frontera / el guaita mira el penell (Andrés Estellés, 1996/II/105); un espai on es consolida la fundació nacional amb absoluta concupiscència: …les mans d’alçar déu, […] fundar un país, d’acariciar un flanc, / uns pits, / obrir els llavis d’un sexe. (Andrés Estellés, 1996/II/104). Aquell difícil acord per ser, entre altres coses, “un combat de parles diferents” (Andrés Estellés, 1996/I/106). L’inevitable mal que entra per les terres de la planura de l’Alt Vinalopó: “Vent de ponent. / Vent de ponent./ Crema la vorera de les fulles,/ crema les parpelles”. (Andrés Estellés, 1996/II/107). El poeta s’alimenta en les dites populars: “de ponent, ni vent ni gent”. Un vent que ens fa malbé les collites: “La sal espargida. Qui / ha espargit aquesta sal per damunt les collites. I insisteix en la idea de ratlla, de límit, de frontera. No hi ha territori del País que la hi faça tan present: Des de la frontera / des del maó de la frontera. / Des de la frontera”. (Andrés Estellés, 1996/II/111). El mateix poeta ens hi proposa la millor arma per guanyar el combat: “Cohesió, que és comanda.”

            Després de travessar els termes municipals de Banyeres, Beneixama, el Camp de Mirra, Biar i la Canyada, el riu entra en el terme de Villena, ciutat fronterera a nivell lingüístic i on veritablement hauria de començar la nominal comarca de l’Alt Vinalopó: “Un angular capitell de les gestes, / com un castell de terra farinosa, / com lenta pols o com biga brancuda, / com llarga llum, com ales extremades. / Com uns carrers de més silenci encara, / nom fronterer de l’èpica perduda, / com rams i rams, com beneïda espera. / Véiem el camp, la terra de la porta”. (V.A.Estellés, 1996/II/113)

            L’Alt Vinalopó inspira deu poemes del Mural… (vol. II). Hi trobem els versos que intitulen aquest mateix article i que parlen del fill d’un rei que contempla la comarca: “Barbat Infant, veies transcórrer / un rierol o sargantana d’aigua”. (V.A.Estellés, 1996/II/102). El corredor de l’Alt Vinalopó avança cap al sud-est, el riu davalla suau per terres castellanes o, si més no, de parla castellana. Es descobreix el castell més bellament i estratègicament ubicat i sonen un versos estellesians ben poderosament nacionals:

 

            Castell de Saix, on parlen castellà

            i tenen cor per a fer les grans festes.

            […]

            Senyorial castell o fita antiga.

            Temps en el temps, evoques temps passats.

            Aquí arribà el rei Jaume I,

            les seves hosts de combatiu designi.

            I aquí va alçar, altiva la senyera,

            delimitant el País Valencià.

            I cantà aquí bel·licós el vell himne.

            (Andrés Estellés, 1996/III/328)

 

            Saix, però, també és gent faenera, amorosa: “El dur treball, la conquista diària, / les nits d’amor que foraden les màrfegues”. (ANDRÉS, 1996/II/112). La comarca ens mostra un petit poble, allunyat del riu i a la vora d’un fòssil lacustre, les Salines: ”Deia el mirall de la sal repetida” (Andrés Estellés, 1996/II/112). I penetrant al Vinalopó Mitjà, l’altra important ciutat castellana —castellana de parla que no d’història—, Elda. En poc versos, el poeta de Burjassot construeix una èpica, i lírica alhora, imatge de la secular ciutat industrial: “Fulgeix el nom de la falç laboral, / fulgeix el nom del martell que segueix. […] Diré el teu nom i el i el diposite a l’ara, / religiós amb amor popular”. (Andrés Estellés, 1996/II/112).

 

Valls del Vinalopó, Vinalopó Mitjà… i una broma fusteriana

 

El riu Vinalopó a dures penes articula un territori. Quan allà pels any seixanta hom discutia el nomenclàtor de les comarques valencianes, en arribar a les Terres del Vinalopó la qüestió es complicava força: ¿un Alt Vinalopó que arrancava a l’altiplà murcià o a la porta de la Manxa o que s’endinsava en el mateix cor de la Mariola? ¿un Vinalopó Mitjà que excloïa Elda per parlar castellà i que es reduïa a dues poblacions, Asp i Montfort? ¿unes Valls del Vinalopó ben disperses? ¿un tradicional Camp d’Elx que esdevenia Baix Vinalopó serrà —Crevillent— i mariner—Santa Pola? Aquell trencaclosques geogràfic, idiomàtic, històric, cultural i nominatiu que tractava de compondre el bon mestre don Manuel Sanchis Guarner tingué el comentari amistós i sarcàstic, com no podia ser d’altra manera, de Joan Fuster. Compten que l’autor de Nosaltres, el valencians va dir “Tant de Vinalopó, tant de Vinalopó, no acabarem tenint vinalopons en salsa?” Fos com fos, Petrer i Elda, Elda i Petrer formen part d’eixes dificultats “trencaclosquianes”: tan a prop i tan lluny. Petrer fita amb el riu i el riu de Petrer —la rambla de Puça— és un afluent important. Petrer parla català, Elda, no —si més no des de fa tres llargs segles—. Vicent Andrés Estellés va incloure Petrer en una sèrie de poemes denominada genèricament “Pobles del sol”. A aquest poble li dedicà un sonet sense rima on festa, llengua i sensualitat es conjuguen admirablement i equilibrada.

 

            Festes. Petrer. Heus un poble fidel.

            […]

            En català, català de Petrer,

            et vaig parlar la primera vegada,

            […]

            Al meu costat et tenia i recorde

            els bell genolls que sorgien invictes.

(Andrés Estellés, 1996/III/329)

 

            “Monòver de sol i fang”(Andrés Estellés, 1996/II/604), així comencen els versos que dedica a l’altre poble de les Valls del Vinalopó. Un cançó d’enyorança paisatgística —pols, piteres, bancal, marges, blat, vinyes, carrers— que finalitza —intencionadament?— amb un homenatge a les abundants pedreres que formen part del paisatge monover: “Marges de pedra picada / que no paren de pujar” (Andrés Estellés, 1996/II/604).

            El Vinalopó Mitjà del nomenclàtor de Sanchis, altra cosa és l’ús extensiu que es fa hui dia d’aquesta denominació, està format per dos pobles de parla castellana. El poeta de Burjassot els hi dedica aquests versos: a Asp, dos símil tel·lúrics construïts amb dos mots de clares ressonàncies d’algaravia morisca —“algeps” i “aljub”— que es lliguen a la voluntat patriòtica: “Com uns algeps, o com aigua d’aljub, / torna la veu crescuda del país, / torna l’amor i retorna la fúria, / puja l’afany de la bandera al lloc / que hem convingut, amb un silenci antic”(Andrés Estellés, 1996/II/596). Montfort es vincula a la música, el camí, les paraules i els silencis: “Per tu l’enyor de florida dolçaina. / Per tu l’enyor de les sendes nocturnes. / Per tu el llatí de la missa major./ Per tu el sermó, la sala del castell”. (Andrés Estellés, 1996/II/596).

 

Elx

 

I el riu, per fi, albira la mar, on no arribarà mai. I davant per davant, al Baix Vinalopó, Elx, com la va trobar, visitar, viure, estimar i cantar Vicent Andrés Estellés.      

[L’escriptor] és en aquests poemes del Mural, i sobretot en tots aquells dedicats de manera especial a algunes ciutats, com els llibres de Dénia, Alcoi,   Elx, Peníscola, Morella, Borriana, Gandia, Alzira, Xàtiva o el Puig, el cronista i el sacerdot que recorda i reviu el passat històric del seu país, constata o dóna fe de del present i invoca un futur d’alegria i esperança.” (Pérez Montaner, 1996/XV)

 

           La capital vinalopina apareix per primera vegada, i tímidament, al llibre XII del segon volum del Mural..., forma part d’un llarg poema, “Tot ho veureu”, ple de referències a espais, ciutats, objectes simbòlics i persones que ens perfilen com a valencians. És un Elx de “mangrana gran”, de “guitarretes”, de “terrasses”, de “nards”, del “clar enigma” —el Misteri?—, tots motius constants en l’imaginari estellesià construït a partir de la ciutat.

Al Llibre XIV del mateix volum, el poeta escriu “El Misteri d’Elx”, on s’avancen moltes de les temàtiques que desenvoluparà en el Llibre d’Elx, en el tercer volum: canta l’àngel agònic a la mort de la Verge, a l’oripell, a la magrana; reivindica la bellesa de les veus cantores del Misteri —aquestes veus que enramen / el manuscrit… (Andrés Estellés, 1996/II/316)— i les patrimonialitza: pugen les veus que sostindran el poble (Andrés Estellés, 1996/II/316), per acabar amb dos versos de realitat, tan característics de l’estil del poeta, que trenquen la derivada mística del poema: “El vell retor s’eixuga el front suós / amb el mateix mocador de la Festa” (Andrés Estellés, 1996/II/316).

           Al Llibre XV seguiran acompanyant-nos petit bocins líric dedicats a Elx: “l’arquitecte que li va fer de cicerone una nit acreditada” per carrers, entre murs d’horts i altes palmeres. La ciutat tornarà a ser cantada en “Els pobles” i “L’amor nocturn” (Llibre XVII): la nit a les terrasses i les carcasses d’aire.

 

El llibre d’Elx

 

És, però, al volum III del Mural… on Vicent Andrés Estellés desplega tota la seua passió il·licitana per a bastir el Llibre d’Elx (al Llibre XXIII). I així, al llarg de trenta-tres pàgines ens ofereix un poemari estructurat de la següent manera: un poema capçalera —“Florí a Elx…”—, “Quartet d’Elx”, la sèrie “El Misteri”, “Postal”, altres dues sèries més, “Els horts” i “Dama d’Elx”, i el poema de cloenda “Matí darrer”.

            “Florí a Elx…” és el poema pòrtic on ens mostra un món sensual d’imatges i sensacions —la palmera, el nard, el cant de les Maries— per endinsar-nos en la ciutat del Misteri: “Com un polsim, com un pol·len secretíssim / es va enramar l’aire de veus i músiques” (Andrés Estellés, 1996/III/265).

            El “Quartet d’Elx” són quatre sonets amb rima blanca que ens indueixen a un viatge elxer, força críptic i personal, que es mou entre la sensualitat —“inventaré l’amor i la carícia” (Andrés Estellés, 1996/III/267)— i el sexe —“Farem l’amor si t’estimes l’amor” (Andrés Estellés, 1996/III/267)—, tot amb mínims referents quotidians, “la safa amb aigua i sal”, i paisatgístics, “Mira l’espart i la sorra desèrtica “ (Andrés Estellés, 1996/III/269) encaminats a construir un cosmos inequívocament il·licità.

            Segueixen els vuit sonets de dedicats a un dels Patrimonis de la Humanitat il.licità declarat per la UNESCO: el Misteri —la Festa d’Elx—. En un conjunt de versos que van dels gestos més banals entorn a la representació litúrgica —“Arriba l’hora del gotet d’orxata” (Andrés Estellés, 1996/III/270)— als sentiments més místics, sempre, però, amerats de sentit popular: “Mare d’amor, contemplaria el Fill / —Com l’han deixat, Fill de la meua vida— / Amb ulls cansat de patiment i pena, / Amb ulls de pols, teranyines de dol”. (Andrés Estellés, 1996/III/276).

            Les imatges literària, tant populars com cultes, defineixen la bella i genuïna interpretació lírica de la Festa:

            -Hi ha un Misteri per als sentits (sabor d’orxata, flaire d’encens, nards, sucre    cremant, olor de fusta, olor delirant, llum de ciris delirants, delicada música…)

            -Hi ha un Misteri de sentiments: “Oh nit, oh pena com cap altra pena” (Andrés Estellés, 1996/III/270)

            -Hi ha un Misteri de gran força teatral, que V. A. Estellés copsa des de la seua innegable sensibilitat dramatúrgica:”…Penetra/Al·lucinant, Tomàs, amb passos d’ebri. / Romp en un cant que esgarra el món. Oh mare!”(Andrés Estellés,         1996/III/273).

            -Hi ha un Misteri que dialoga amb els pobles germans i la bona gent que n’hiacudeix: Burjassot, Godella, Paterna i les “Alfàbregues de Bétera”. Un Misteri que pren com a motiu les Garbes de nards i maèdeu d’agost (Andrés Estellés, 1996/III/274). Ací el poeta fa seua, com ja ho havia fet anteriorment, la formadialectal “maedéu” per Mare de Déu, en un gest poètic de clara assumpció  personal del sentit patrimonial i popular de La Festa.

            -Hi ha un Misteri domèstic, que ompli d’expressivitat els versos: “l’aixovar d’inicials”, “guitarretes d’aigua” (observeu el diminutiu a la manera d’Isabel de Villena), “herba d’olives”, “el julivert en el pitxer”, “la torçuda domèstica” i aquest entranyable i inusitadament bell vers en què Estellés posa en els llavis de l a Mare de Déu eixa tendra frase que tota mare adreça amorosament al seu      fill: Fill, has sopat? Ara et farà la Mare… (Andrés Estellés, 1996/III/276).

 

            Cal, evidentment, llegir els vuit sonets per entendre i participar de l’emoció col·lectiva que el poeta fa seua i ens encomana als seus lectors i lectores; i cal, sobretot, entre calor, fregadissa de ventalls i mostres d’admiració inenarrables, assistir —“A Elx s’ha de venir a mitjans d’agost”, ja ho deia Joan Fuster— a les representacions del Misteri per entendre pregonament el lirisme estellesià:

 

            «Lo meu car Fill, quan lo veure», Vacil·la

            La veu, incerta, en el silenci. Puja

            Com un gesmil amarg brotat al ventre,

            Creix el silenci, universal. Eixampla,

            La melodia molt penoses frondes

            En arribar, a les voltes altíssimes.

            Mare de pena, destinada a pena!

            Un estupor, un sentiment confús.

            (Andrés Estellés, 1996/III/273)

 

            “Postal” ens mostra l’Elx de la Nit de l’Albà amb imatges vegetals i de foc: rams de foc, coets de tro, carcasses, llapasses fulgents, els melons a les terrasses, nards i guitarres… Festa, poble i paisatge es fonen: “El poble mut, expectant, amantíssim. / El palmerar es

traslladava al cel”. (Andrés Estellés, 1996/III/278). El poeta arredoneix el sonet recordant el motiu de la celebració del foc i la llum: “I cantaran a la verge florida “(ANDRÉS, 1996/III/278).

            Segueix la sèrie de sis sonets dedicats a uns dels elements paisatgístics i humanitzadors més característic d’Elx, “Els horts”, la forma tradicional en que s’ordena el palmerar, l’altre Patrimoni de la Humanitat de la ciutat. El primer paisatges que s’evoquen, però, són els carrers —Portes, balcons i finestres obertes (Andrés Estellés, 1996/III/279)— i el paisatge marítim amb una feliç prosopopeia:”Veient el mar, pensant el mar, aquell / Gran cavall blau que assetja entre palmeres” (Andrés Estellés, 1996/III/280). Els murs dels horts són de fang, petits, blancs de calç, evoquen temps de cavallers… i sempre surten per damunt les palmeres.

            “Em moriré […] / Jo seré ric d’haver viscut només” (Andrés Estellés, 1996/III/282): aquest l’inici i el final de la primera estrofa d’un poema on la mort envaeix l’espai de l’horta d’Elx que, malgrat tot, segueix vivificada. Sempre, però, retornarem a la ciutat, renovada i arrelada per La Festa. Una festa, un misteri, de terrasses, coets, voltes de temple, aigua, veus, guitarres: I pels cantons les carretilles ràpides. (ANDRÉS, 1996/III/283).

            Finalment, Estellés evoca el paisatge del seu Elx d’horts des del retorn:

 

            Tornarà el sol, i tornarà la pols;

            Tornarà el mur, clivellat, de la calç,

            I tornaran, cansades, les palmeres.

            Jo guardaré la pàl·lida memòria.”

(Andrés Estellés, 1996/III/284)

 

            L’última sèrie del “Llibre d’Elx” esta composta per un nonet dedicat a l’enigmàtica, inescrutable, digna, freda, altiva i misteriosa dona d’ulls d’ametlla, pupil·les fines i somriure distant i càlid, nascuda de la profunda terra: la Dama d’Elx. Eixos són alguns dels molts qualificatius i referents descriptius que usa el poeta per a aquesta singular obra d’art ibèric. “La Dama, un ser d’amor i dolor de …Rictus, / Molt comprensiu, dels llavis, despectius. / El nas perfecte, d’acurada línia” (Andres estellés, 1996/III/287).

            El bust femení, que per al poeta és el símbol plàstic i tel·lúric d’Elx, és un misteri tret de la terra com des del ventre: “D’aquesta terra, d’aquest matern sexe, d’un / Lloc excavat, vàreu extraure, intacte, /Aquest misteri perdurable… “(Andrés Estellés, 1996/III/288). Assistim també a moments líric on l’escriptor s’adreça directament a la dama, sempre atractiva i seductora per a ell: “M’has fascinat, arravatat, endut. (ANDRÉS, 1996/III/289); “Et mire amant, gioconda de pedra” (Andrés Estellés, 1996/III/290). Però no ens enganyem, la mirada amorosa a la senyora d’ulls ametllats és, al capdavall, la metàfora d’altra mirada, la de Vicent Andrés Estellés envers els poble:

 

            Et mire en va, però et mire, i seguesc

            Un univers, uns cultius, unes gents,

            Un clar País que prospera i avança,

            Que veus, com far, des de l’antiga pedra.

(Andrés Estellés, 1996/III/290)

 

            La penúltima estrofa interpel·la directament la dama/reina/sacerdotessa/deessa que segueix sent enigmàtica: “Mires el món com qui no comprén res / o comprén molt, … “(Andrés Estellés, 1996/III/293).

            La cloenda del llibre, “Matí darrer”, és un acomiadament vitalista i esperançador. La imatge d’un Mercat, amb majúscula, li permet al poeta dels colors, del sol, dels fruits, dels aliments —pensem l’Estellés de Les Horacianes— escriure aquest vers: “L’encant altern dels raves i els mollets”. (Andrés Estellés, 1996/III/294). I sempre, sempre el to optimista quan pensa en la força col·lectiva, popular: “Oh País meu! i només contemplava / Un poble viu, que compra i que conversa”. (Andrés Estellés, 1996/III/294).

            Un optimisme popular que se li encomana i li fa rematar el “Llibre d’Elx” nostàlgic, esperançat i —inevitable Vicent Andrés Estellés— tendrament sensual:

 

            Contemple el món, amb ulls ja enyoradissos

            De qui se’n va, i se’l troba ben fet,

            Cloent els ulls per acariciar-lo.

(Andrés Estellés, 1996/III/294)

 

La sargantana d’aigua s’escapoleix.

 

I el riu nascut a poc més de dotze llegües terrestre no desemboca, desapareix: la sargantana d’aigua s’escapoleix abans d’arribar a la mar. La llera resta eixuta a la vora de les Salines de Santa Pola. El nostre Vinalopó simbolitza l’antítesi de la poesia de Vicent Andrés Estellés que no s’esgota mai.

            Des de la remota Mariola a les planes salobres del Baix Vinalopó els pobles i ciutats banyats —arruixats, més aviat— pel rierol han alimentat el poderós Mural de País Valencià. Ben pocs deixaren d’inspirar uns quants versos, si més no, al gran poeta de Burjassot: des de la fillada de fonts d’aigües de ferro de la Mariola a la terra del cant misteriós, la dama de fang i la palmera de foc i arrels. Som veu del País Valencià —en català, catalans del Vinalopó— perquè el desmesurat i enorme poeta ens volgué amorosament en el trencaclosques del seu “Cant general de les terres i les gents valencianes”, el monumental Mural del País Valencià.

            Gràcies, Vicent, per sempre més, per ajudar-nos a conèixer i a estimar una mica més el nostre País. Aquest és el nostre sentit homenatge al poeta que assumí la veu del nostre poble en la llarga i fosca nit del franquisme. Aquesta és una petita aportació més a l’Any Estellés des de les heterogènies terres lleument banyades —acaronades, potser— pel riu Vinalopó.

 

BIBLIOGRAFIA

ANDRÉS ESTELLÉS, V. (1972-1990): Obra Completa (10 volums). València. Eliseu

Climent.

– (1996): Mural del País Valencià-I. Naixement d’un poble.

            València. Edicions 3i4.

– (1996): Mural del País Valencià-II. Un poble en marxa. València.

            Edicions 3i4.

– (1996): Mural del País Valencià-III. Sentiment de país. València.

            Edicions 3i4.

DEL CASTILLO, F. i altres ( 2011): Ara, Estellés. 12 poemes, 12 cançons a

            Benicarló. Benicarló. Onda Edicions.com

            MARTÍNEZ, J.M. (2011): La descoberta del riu Vinalopó:

            https://www.youtube.com/watch?v=d07wOmyUzSI Banyeres de Mariola. Tam- Tam Disseny Gràfic. Banyeres de Mariola.

PÉREZ MONTANER, J. (1996): “El cant general dels pobles valencians”, en Mural del

            País Valencià-I. Naixement d’un poble. València. Edicions 3i4.

_(2009): El Mural com a fons. La poesia de Vicent Andrés .

            Estellés. Catarroja. Perifèric Edicions.

QUIRANTE, L. (edit.) (1985): El Misteri d’Elx. València. Gregal Llibres.

…………………………………………………………………………………………………………………………..

(1)   Aquest article vol servir d’homenatge, alhora que al gran poeta nostrat, al centenari de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (1913-2013) que commemorem enguany. ( ISSN: 1139-7322)

(2)   Universitat d’Alacant. E-mail: Vicent.brotons@ua.es

(3)   IES Pare Arques. Cocentaina. E-mail: vluna@mesvilaweb.cat

 

• Els autors hem optat per reproduir les citacions textuals en cursiva i entre cometes, perquè siguen més visualitzables els versos de Vicent Andrés Estellés.
• Aquest article ha estat publicat en el número 16 de Revista del Vinalopó. Publicació anual de Ciències Socials de les comarques del Vinalopó. Editada pel Centre d’Estudis Locals del Vinalopó. Petrer, desembre 2013. (e-mail: info@celvinalopo.com/www.celvinalopo.com)