Coc Ràpid

Alexander Fleming juntament amb Howard Florey i Ernst Chain rebé l’any 1945 el premi Nobel pel descobriment de la penicil·lina, però anys abans René Dubos, creador també del concepte de l’ecologia planetària, havia fet la descoberta dels antibiòtics, des de 1921 s’havia consagrat a l’estudi dels processos de degradació de les matèries orgàniques per les bactèries del sòl.

La penicil·lina fou, ho és encara, l’antibiòtic miraculós. Provocà a Catalunya una gran commoció social : un fong que curava l’incurable, la pneumònia, la sífilis…

"En el llavors repressiu i míser no hi havia gairebé medicaments. La indústria farmacèutica esclatava a Estats Units, la penicil·lina en fou el motor estimulant i també les necessitats derivades de la segona guerra. Quan el Santet emmalaltí de tifus, aquell estiu, en una piscina, el pare hagué de comprar d’estraperlo l’estreptomicina, no n’hi havia a les farmàcies, arribava de França. Eren els mateixos anys en què es conegué el nou medicament, la penicil·lina, una cosa simple i natural, un fong es deia, tan pobre com el rosegó de pa florit de la pobresa.  El Ximo cultivava "l’hongo"a casa : blat de moro remullat amb aigua i una mica de pols, una llimona o mig meló podrit, es deixaven fermentar en una palangana fins que hi creixia una fastigosa floridura verda … era la penicil·lina casolana. El Ximo agafava aquella mena de teranyina rasposa entre verda i blanca i en donava una cullerada a la veïna -"ho cura tot, Angeleta"- i l’Angeleta crèdula la trasplantava a un bocí de pa i d’aquesta manera "l’hongo" creixia i es cultivava, com un gerani, a moltes cases. Amb fe ignorant la floridura es prenia a culleradetes per a curar tots els mals, uns inconfessables, imaginaris d’altres.

Era "l’hongo", la poció màgica que és clar que no curava però que sorprenentment no matava."

Als anys ’50 la vida era un miracle cada dia. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!