Té a la mà el llapis, el mira amb estranyesa com si fos un estri nou. Una eina humil d’escriptura, tan quotidiana i familiar que no se n”havia adonat de la seva neta bellesa i plena utilitat. La seva vida davant d’un paper ha osci·lat entre el "faber" i l’"staedtler", aquest ha estat el llapis sofisticat, la forma hexagonal, les sis cares alternant el groc i el negre, les lletres daurades i el cap roig com un barret sobre la línia blanca.
Una eina perfectament ergonòmica com si el polze i els altres quatre dits de la mà fossin així perquè poguessin escriure amb el llapis de fusta. Mai no havia parat esment que no sempre ha existit el llapis que coneixem, que és una innovació tecnològica recent, de fa uns dos-cents anys.
Jacques Nicolàs Conté, enginyer, artista i imaginatiu inventor francès, per encàrrec de Napoleó Bonaparte, al 1792 inventà el llapis de fusta : barrejà grafit mòlt amb argila, premsà la mescla, hi afegí per a endurir-la antimoni i mercuri, la fornejà, en va fer una vareta que recobrí amb fusta de cedre i voilà! creà el llapis que substituí les varetes de grafit emprades des de 1564, el llapis amb què dibuixà les extraordinàries il·lustracions de l’imprescindible "Description de l’Egipte".
És ben curiós que quan de nena només li era permès d’escriure amb llapis desitjava escriure amb tinta i ara, de gran , el llapis, l’humil estri, ha desbancat la ploma i el bolígraf. Escriure sobre el paper, poder esborrar amb la "milan", mossegar la fusta del llapis, fer-li punta amb la maquineta és un plaer "genial, sensual" com deia la cupletista que ho era el de fumar … Bravo!, le savant Conté! .
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un magnífic tipus de llapis que em penso que s’ha perdut molt és el de dos colors, blau per un costat i vermell per l’altre. Precisament jo el faig servir casi a diari al treball i m’és de molta utilitat.
No només l’estri en sí, es perd, sinó les olors relacionades amb el seu ús. Recordo a l’escola quan feiem plàstica: la tirallonga d’olors que sortien dels estoigs replets de llapisos…
Una anècdota i xoc amb un editor. Li vaig explicar que no tinc cap problema, però que al mateix nivell d’eina poso l’ordinador, que un llapis, o un pinzell. Que no entenia a què es referia en preguntar-me si, "encara utilitzes aquestes eines". Què volia dir amb "encara"?
Em sembla que jaLa UE ens vol furtar el metall líquid
ens podem anar acomiadant del llapis si hi intervé el mercuri.
(amb l’excusa de la toxicitat?) i privar-nos d’un element insubstituïble per el
mesurament de la temperatura i la pressió. Jo em segueixo fiant mes del mercuri
que de les corrents d’inducció i les pantalles digitals. La simplicitat s’esborra
amb un decret i encara ens esborraran la “milan”i ens prendran el llapis. Els elements
simples no donen negoci i ens volen acostumar a creure que la simplicitat és
ignorància. Es poden ficar els decrets al seu cul, que el termòmetre de mercuri
ja ens el ficarem al nostre. I així sabrem segur si tenim o no febre, d’una
manera simple.
L’Staedtler, la Milan, la maquineta (amb forma de U amb la fulla) els Carioca i els Alpino, el "transportador" que mai feia servir, els DACS i a mi, personalment, l’ampolla vermella de Lampograf, amb el tap de color blanc. En guardo una. La trobo estèticament fantàstica. Amb tot aquest arsenal i unes tisores podies fer qualsevol cosa (PC només volia dir partit comunista).
Salut!
Jaume
El que m’has fet recordar també ha estat el primer retolador que vaig tindre. Escrivia negre… i el mestre del poble, amb molt bon encert -avui així ho veig-, no ens el deixava fer servir. Fins i tot li posaven colònia perquè durara més…
Darrerament a l’escola he notat que hi ha molts llapis de baixa qualitat que es trenquen cada dos per tres, és inútil intentar fer punta perquè cada vegada es trenca un tros més gran fins a quedar en res. La canalla els compren a les botigues aquestes "dels xinos" atrets pels colors llampants i regalets inclosos, de vegades és millor pagar una mica més i obtenir un llapis "clàssic" dur i resistent de veritat.
Una cosa Carme, l’any 1972? Napoleó? no ho acabo d’entendre, hi deu haver un error.
Fins no vaig començar la carrera no sabia que cada llapis tenia una duresa: ..B3….B, HB, 1H, 2H….5H. Aquest darrer, el més dur, ens van ensenyar que era per dibuixar els eixos de simetria i les cotes dels plànols. Era terrorífic perquè si no el manegaves amb cura et trencava el paper de dibuix ("guarro" o vegetal). Els més tous emprats en el dibuix, el B o el HB havies de vigilar perquè et podia quedar el paper fastigós per les taques al intentar esborrar.