Club 7 Cinema

Canes premia l’efectisme i també la poesia, titula l’Imma Merino la crònica del Palmarés del Festival de Canes 2024 per al diari ‘El Punt Avui’; mentre que en Xavi Serra remarca ‘Anora’, una extraordinària Palma d’Or dedicada “a tots els treballadors sexuals del món”, a la del diari ‘Ara’; en Joan Millaret Valls Palma d’Or per l’esbojarrada comèdia agredolça de Sean Baker, a la de ‘cinemacatala.net’; en Nando Salvà El cineasta Sean Baker es fa gran al festival de Cannes, a la del diari ‘El Periódico’; en Vicenç Batalla ‘Anora’, de Sean Baker, Palma d’Or sobre els nous rics, a la del web ‘ParisBcn’.

Fem-hi un cop d’ull (a aquestes i d’altres cròniques sobre el Palmarés):

Imma Merino: Un jurat, com el de Canes, acostuma a compondre’s de persones amb criteris i gustos diversos. Aquesta obvietat explica que la Palma d’Or d’aquesta edició s’hagi concedit a “Anora”, una comèdia sensacionalista i cridanera del nord-americà Sean Baker, mentre que el prestigiós Grand Prix ha recaigut en una pel·lícula subtil i poètica com “All We Imagine as Light”, amb què la cineasta hindú Payal Kapadia mostra amb delicadesa com dones de generacions diferents, i d’aquí amb visions del món i desitjos diversos, mantenen una relació de suport mutu. (..) Presidit per Greta Gerwig, la directora de Barbie, el jurat (que ha reunit cineastes tan dispars com Hirokazu Kore-Eda, Omar Sky, Juan Antonio Bayona i Nadine Labaki; l’actor Pierfrancisco Favino, i les actrius Eva Green, Laly Gladstone i Ebu Ceylan) ha tingut el detall de distingir la finesa del portuguès Miguel Gomes per la direcció de “Grand Tour”, en què, amb imatges pròximes al somieig, primer narra el viatge pel sud-est asiàtic d’un diplomàtic britànic que, a primers del segle XX, fuig de qui havia de ser la seva esposa i després, fent un contrapunt, s’ocupa del que fa la dona a la recerca inútil del seu promès i, de fet, de l’amor. La resta de premis ho són pel cinema sensacionalista que, com en el cas d’”Anora”, ha fet forat aquest any. És així que “Emília Pérez”, el musical de Jacques Audiard sobre un narcotraficant mexicà que canvia de sexe, no només s’ha endut el premi del jurat, sinó que les seves protagonistes han rebut conjuntament el destinat a la millor interpretació femenina: Zoe Saldaña, Selena Gómez, Adriana Paz i l’actriu trans espanyola Karla Sofía Gascón. Semblava que obtindria més reconeixement, però l’iranià Mohammad Rasulof (exiliat recentment del seu país, on va ser condemnat a cinc anys de presó i fuetades per les seves crítiques al règim islàmic) s’ha hagut de conformar amb un premi especial del jurat per “La llavor de la figuera sagrada”, que aborda, a través d’una família, la repressió a les dones iranianes (..). També ha tingut premi, pel guió, “La substància”, en què Coralie Fargeat orquestra un festival de sang i vísceres en un atac a l’objectualització del cossos femenins en la qual paradoxalment també cau. Finalment, Jesse Plemons, millor actor, és el més notable de “Kind of Kindness”, en què Yorgos Lanthimos es recrea de nou en la crueltat i el nihilisme.

Xavi Serra: L’extraordinària “Anora”, de Sean Baker, ha guanyat aquest dissabte la Palma d’Or del Festival de Canes. Era, ras i curt, la millor pel·lícula vista al festival, un film que barreja la comèdia, el ‘thriller’ i el drama i que s’ha endut el premi gros del festival de cinema més prestigiós del món. El jurat, presidit per Greta Gerwig, ha guardonat aquesta història imprevisible i mutant (..) “Anora” és també una experiència cinematogràfica intensa i apassionant que confirma el seu director, Sean Baker, com el gran cronista del costat fosc del somni americà, dels desposseïts que el capitalisme deixa enrere però que el director retrata sense jutjar-los, protegint sempre la seva dignitat com a persones. Amb la Palma d’Or a la butxaca, ningú pot discutir que Baker és el gran director humanista del cinema nord-americà actual.(..) L’altra triomfadora del festival ha sigut “Emilia Perez”, el musical narco de Jacques Audiard, que s’ha endut el Premi del jurat i el premi a la millor interpretació femenina, que ha sigut col·lectiu per a totes les actrius del film (..) però que ha recollit només la madrilenya Karla Sofía Gascón, que interpreta el personatge titular, i s’ha convertit en la primera actriu trans que triomfa a Canes. (..) El palmarès l’han completat els premis a la millor direcció per al portuguès Miguel Gomes per “Grand tour”, fascinant i poètic equilibri entre la ficció i el documental ambientat al Sud-est asiàtic; el premi al millor actor per a Jesse Plemons pel seu treball a les tres històries pertorbadores de “Kinds of kindness”, de Yorgos Lanthimos; el Gran Premi del jurat per a l’índia “All we imagine as light”, un drama delicat i primera ficció de la jove Payal Kapadia; el premi al millor guió per a Coralie Fargeat per la impactant odissea de terror corporal extrem de “The Substance” i un premi especial per a “The seed of the sacred fig”, de l’iranià Mohammad Rasoulof, que acaba d’exiliar-se a Europa fugint d’una condemna a fuetades i vuit anys de presó. El seu és un film imperfecte i irregular, però veure el director a l’escenari recollint un premi quan fa unes setmanes travessava el desert en secret fugint de la repressió brutal del règim iranià és, sens dubte, una de les grans històries d’aquesta edició del Festival de Canes.

Joan Millaret Valls: (..) El Jurat Internacional de la Secció Oficial, presidit per l’actriu i directora Greta Gerwig, concedia la Palma d’Or a la millor pel·lícula del certamen a l’esbojarrada comèdia agredolça ‘Anora’ de Sean Baker. Una història trepidant i hilarant, per estones histèrica i histriònica, però sempre plena de gràcia, d’ironia i d’encert, sobre una parella jove enamorada formada per una ‘streaptease’ i el fill despreocupat d’un magnat rus que es casen a corre cuita. Un film que esdevé el revers d’un conte de fades amb ventafocs i home ric com era ‘Pretty Woman’ (1990, Garry Marshall). El Premi a la Millor Direcció ha estat pel realitzador portuguès Miguel Gomes qui a ’Grand Tour’ ofereix una fascinant i lliure gimcana asiàtica a través d’un relat mestís sobre un romanç d’època amb imatges artesanals del passat en blanc i negre, creades en estudi i decorats i, també, fragments del present, tant en color com en blanc i negre, tot sublimat per temes cantats o marionetes. Mohammad Rasoulof ha rebut el Premi especial del Jurat per ‘The Seed of the Sacred Fig’ després d’exiliar-se d’Iran per escapar de la sentència que el condemnava a vuit anys de presó. El guardó reconeix una contundent i compromesa pel·lícula que trasllada la revolta popular de l’Iran teocràtic a l’àmbit domèstic i veurem com l’agitació del país acaba afectant la relació del pare que treballa pel règim amb la seva dona i les seves dues filles joves. El desplegament de sensibilitat humana i de poesia quotidiana de la cineasta Payal Kapadia a ‘All We Imagine As Light’ l’ha fet mereixedora del Gran Premi del Jurat. La cineasta índia ha rodat una preciosa i commovedora balada sobre dues infermeres migrades a Bombai, mare i filla, enmig de l’efervescència d’altres d’històries de persones senzilles i treballadores de la ciutat. La pel·lícula mexicana ‘Emilia Pérez’ del realitzador francès Jacques Audiard s’ha convertit en una de les triomfadores de la vetllada de Canes a l’aconseguir dos guardons. Per una banda, aquest melodrama altisonant amb ingredients de musical i ressonàncies del cinema de Pedro Almodóvar i del fulletó de telenovel·la ha rebut el Premi del Jurat i, per altra banda, el seu repartiment femení ha rebut el Premi a Millor Interpretació Femenina a les mexicanes Zoe Saldaña i Adriana Paz, la cantant americana d’arrels mexicanes Selene Gomez i el transvestit espanyol Karla Sofia Gascón. Mentre que la Millor Interpretació Masculina ha estat per Jesse Plemons pel seu paper múltiple a l’arrauxada i dantesca pel·lícula en anglès del realitzador grec Yorgos Lanthimos ‘Kinds of kindness’ en què abandona els jocs formals florits i barrocs de la seva darrera proposta, l’oscaritzada ‘Pobres criaturas’ (2023), per un estil directe, provocador i càustic.

Nando Salvà: Fins ara, Sean Baker era un dels millors cineastes que ningú coneix. (..) Es tracta d’una manera exagerada de dir que, al llarg de la seva carrera, el director nord-americà no ha rebut un nivell de reconeixement a l’altura del seu talent.(..) Però tot això va canviar ahir a la nit. Gràcies a la Palma d’Or (..), Baker ja té el títol oficial que l’acredita com un dels grans directors de cine. I ho ha aconseguit gràcies a una altra pel·lícula formidable, “Anora”, en la qual el relat de l’accidentat procés d’educació sentimental d’una jove ‘stripper’ li serveix per exhibir tant la seva habilitat única en el maneig de diferents formes de comèdia –la d’embolic, la romàntica, la física, la basada en l’orquestració del caos– com el seu excepcional humanisme. Ara quedin-se amb aquest nom: Payal Kapadia. I si no el retenen ara no passa res, perquè l’aniran sentint moltes vegades a partir d’ara. La directora índia té dos llargmetratges i dos premis importants a Canes: el 2021 va obtenir aquí l’Ull d’Or al Millor Documental gràcies a la seva primera pel·lícula, “A Night Of Knowing Nothing” (2021), i ahir va guanyar el Gran Premi del Jurat amb la segona, “All We Imagine As Light”. En aquesta, se serveix del retrat de tres dones que treballen al mateix hospital de Bombai per explorar els desitjos femenins –desig sexual, desig emocional, desig polític– i parlar de la dificultat que abandonar llocs i persones comporta, i aclapara per la sensualitat i el lirisme que desprèn a fer-ho. Payal Kapadia, diem.El tercer gran triomfador de la nit, sens dubte, és Jacques Audiard. La seva nova pel·lícula, l’intrepidíssim melodrama musical “Emilia Pérez” –que explica, compte, la història d’un capo narcotraficant reconvertit en heroïna popular després de sotmetre’s a una operació de canvi de sexe–, no només va ser recompensada amb el Premi del Jurat (..) ; així mateix, el Premi a la Millor Interpretació Femenina va anar a parar ex aequo a les seves quatre actrius protagonistes (..). Poc o gens discutible va resultar ser també la resta del palmarès anunciat. El portuguès Miguel Gomes va obtenir el premi a la Millor Direcció per la lliçó de sofisticació narrativa que ofereix a “Grand Tour”, Jesse Plemons va guanyar el trofeu a la Millor Interpretació Masculina en recompensa a les tres –sí, tres– interpretacions majúscules que ofereix a “Kinds of Kindness” i atorgar a Coralie Fargeat el premi al Millor Guió per “The Substance” suposa oferir un reconeixement del tot merescut a la pel·lícula que més sorpresa i més incredulitat ha provocat aquí aquest any; i tampoc poden posar-se pegues al guardó especial que el jurat es va treure de la màniga específicament per premiar la pel·lícula iraniana “The Seed of the Sacred Deer”, de Mohammad Rasoulof. Considerant que el director s’ha convertit en fugitiu de la justícia del seu país per poder presentar-la a Canes –va ser condemnat a vuit anys de presó el 9 de maig passat, i dies després va fugir del país–, deixar-lo amb les mans buides hauria sigut una canallada.

Vicenç Batalla: La sàtira palpitant “Anora”, de Sean Baker, en un món de nous rics a Nova York al voltant d’una jove treballadora en un club de sexe, guanya una Palma d’Or 2024 potser no merescuda però envoltada d’un palmarès bastant ajustat en aquest Festival de Canes 2024. La pel·lícula, que ofereix una redempció per a la seva protagonista, interpretada per Mikey Madison, s’imposa davant de les captivadores “All We Imagine as Light”, de l’índia Pakal Kapadia, i “Emilia Pérez”, del francès Jacques Audiard, Gran Premi del Jurat i Premi del Jurat, respectivament. El musical ambientat a Mèxic i en castellà d’Audiard completa la collita amb un ex-aequo per a les seves quatre actrius començant per la transsexual madrilenya Karla Sofía Gascón. El portuguès Miguel Gomes guanya la millor direcció per la seva hipnòtica “Grand Tour”, la francesa Coralie Fargeat el millor guió per la seva crítica gore als cànons de bellesa de Hollywood “The Substance”, el nord-americà Jesse Plemons el premi al millor actor per les seves psicopaties a “Kinds of Kindness”, de Yorgos Lanthimos. I, de forma absolutament necessària, l’iranià Mohammad Rasoulof obté un Premi Especial del Jurat per “The Seed of the Sacred Fig” que va rodar ja sota una condemna de presó i que ha pogut presentar personalment a Canes perquè fa un parell de setmanes va fugir del país, conjuntament amb les seves dues joves actrius. (..) L’índia Kapadia segurament hagués estat una Palma d’Or més rodona amb el seu “All We Imagine as Light” (Tot el que imaginem com a llum), un encisador retrat de dos personatges femenins que ens expliquen una Índia tant urbana (Bombai) com rural i que intenten treure’s de sobre tot el pes patriarcal i d’una societat i dirigents racistes contra els musulmans. (..) En el cas d’Audiard, el seu musical tot i estar rodat als afores de París és una nova manera d’apropar-se tant al gènere com a la tragèdia del narcotràfic i les desaparicions a Mèxic. És com si Almodóvar se n’hagués anat en aquesta direcció (..). Que l’imaginatiu i original Miguel Gomes guanyi la millor direcció per una ficció, farcida d’imatges documentals de l’època colonial al sud-est asiàtic, en blanc i negre i gairebé tot en narració en tercera persona denota l’atreviment del jurat presidit per Greta Gerwig. En un aspecte completament diferent, també ho és que el millor guió sigui per a una pel·lícula de gènere, digna del festival de terror de Sitges. Amb una morbosa confrontació Demi Moore-Margaret Qualley. I intel·ligent ha estat donar-li el premi de millor actor al sobri Jesse Plemons, dins la pel·lícula passada de frenada de Yorgos Lanthimos. I era imprescindible que Rasoulof s’emportès un guardó i pugés a l’escenari a fer un discurs, després d’arriscar la seva llibertat fent “The Seed of the Sacred Fig” (La llavor de la figuera sagrada). Han quedat pel camí les bones pel·lícules de Coppola (i el seu faraònic “Megalopolis”, tot i que a canvi es va trobar a l’escenari amb Lucas), de Jia Zhangké (i la seva panoràmica de Xina dels últims vint anys amb la seva musa i esposa Zhao Tao), del rus exiliat Kirill Serebrennikov (amb el seu “Limonov”, llastrat per ser en anglès, però estimulant), d’Ali Abbasi (i els orígens de la manipulació de Trump en una instructiva confrontació amb el seu mentor), de Paul Schrader (i el seu intent amb Ricard Gere, una mica a mig camí, sobre el que és real i inventat en els documentals), d’Emanuel Parvu (i els seus “Tres kilòmetres fins a la fi del món”, que tira de costumisme romanès per denunciar l’homofòbia), de Magnus Von Horn (i la seva “La jove dona de l’agulla” que, malgrat un cert manierisme, ens submergeix en els infanticidis i avortaments de fa cent anys a Dinamarca) i de Michel Hazanavicius (i la poètica “La més preciosa de les mercaderies”, utilitzant l’animació per seguir parlant de l’Holocaust). En un nivell inferior, posaríem Andrea Arnold (i el seu “Bird”, que falla quan arriba a l’ocell però té una primera part sobre la joventut britànica sempre engrescadora), Paolo Sorrentino (i la seva “Parthenope” al seu Nàpols natal, una mica menys artificial de l’habitual en la seva filmografia) i Christophe Honoré (que a “Marcello Mio” té moments emotius amb Chiara Mastroianni, Catherine Deneuve, Benjamin Biolay i Fabrice Luchini, però no acaba d’arrencar). I, en un nivell inferior, quedarien la fallida “The Shrouds”, de David Cronenberg i ens lamentem perquè sigui ell, la gens inspirada “Motel Destino”, sobre la violència al Brasil de Karim Aïnouz, i l’opera prima “Diamant Brut” de l’encara verda Agathe Riedingert sobre noies franceses ‘influencers’. I, finalment, la que no hagués hagut d’estar mai en competició: “L’Amour ouf ” (complicat de traduir), de Gilles Lellouche, que és un dolent retrat generacional dels anys vuitanta i noranta a França de les pel·lícules que ha mal digerit el seu realitzador a qui preferim com a actor (..).

Altres cròniques:

Diego Batlle, al diari ‘AR’, titula ‘Anora’, de Sean Baker, va guanyar la Palma d’Or en un tancament a pur cinema nord-americà i considera que: Va ser un d’aquests premis per aclamació, però no per previsible deixa de ser merescut: als 53 anys, el novaiorquès Sean Baker va guanyar la consagratòria Palma d’Or de la 77a edició del principal festival del món per “Anora”, mixtura de sàtira d’embolics, thriller i comèdia romàntica protagonitzada per una extraordinària Mikey Madison (..). Els cinèfils més radicals van celebrar en particular que el jurat presidit per Greta Gerwig hagi triat el portuguès Miguel Gomes com a Millor Director per “Grand Tour”, un film delirant i experimental (..). Encara que alguns films notables com “Caught by the Tides”, del xinès Jia Zhang-ke, se’n van anar amb les mans buides, va ser en línies generals un molt bon palmarès dins d’una Competició Oficial una mica ‘despareja’, però amb diversos títols valuosos que el jurat va saber reconèixer. En definitiva, un tancament a l’alçada del que proposa, pregona i exposa cada any el festival més influent del món.

Sandra Onana, Olivier Lamm, Didier Péron, Luc Chessel, Elisabeth Franck-Dumas i Ève Beauvallet, crònica al diari ‘Libération’: (..) Ens vam dir que no s’atrevirien, però sí. La palma d’or d’ “Anora” de Sean Baker, que va dedicar a l’escenari del Palais des Festivals a totes les treballadores sexuals d’ahir, d’avui i de demà, és un gest orgullós i gratificant, el d’un jurat que es deixa portar per les sirenes de tota la seva seducció pròpiament americana en lloc de resistir-s’hi en nom de l’esperit de seriositat, que ha arruïnat més d’un sàdic palmarès. I encara que haguéssim somiat amb l’or per a Payal Kapadia i el seu sublim “All We Imagine As Light”, no culpem la Greta i la seva orquestra per no haver defugit el seu plaer. (..) En segon lloc del podi, “All We Imagine as Light” de Payal Kapadia es corona amb el Grand Prix, però segueix sent la nostra gran preferida (..).

Fabien Lemercier, crònica per a ‘Cineuropa’: En finalitzar una edició d’un nivell una mica irregular, amb un gran augment de qualitat en la segona setmana, el jurat (presidit per Greta Gerwig) de la competició del 77è Festival de Cannes ha decidit donar una bafarada d’aire fresc lliurant la Palma d’Or a l’apassionant “Anora” de Sean Baker. (..) L’esperit de renovació segueix present a l’alçada del Gran Premi, que ha anat a parar a l’índia Payal Kapadia per “All We Imagine as Light” (..).

Peter Bradshaw, article a ‘The Guardian’: “Anora” és una vivac vencedora de Canes i un final adequat per a un festival radicalment romàntic. La història de Sean Baker sobre una ballarina eròtica que es casa amb un oligarca rus és una gran sorpresa per al guanyador de la Palma d’Or, tot i que una recompensa més gran per a Mohammad Rasoulof podria haver estat millor. Aquest ha estat un Canes que ha girat ser sobre l’amor, i la Palma d’Or ha anat a parar a una història d’amor que enderroca tota la idea d’un romanç de la Ventafocs, alhora que, d’alguna manera misteriosa i delicada, hi creu apassionadament. “Anora” de Sean Baker està magníficament interpretada per la seva estrella, Mikey Madison, que incorpora una ballarina i escort eròtica a Nova York anomenada Ani -abreviatura d’Anora- (..). “Anora” [la pel·lícula] no seria res sense la intel·ligència i la integritat de l’actuació de Mikey Madison (..). Molts a Canes s’hauran sentit profundament decebuts perquè la Palma no hagi anat a “La llavor de la figuera sagrada”, una faula de teocràcia i misogínia del director iranià Mohammad Rasoulof, que fuig d’una condemna a la presó a la seva terra natal. Crec que es mereixia més que un premi especial al millor guió (ni tan sols el premi de guió real). Sens dubte, té un guió meravellós (..). Havia [pensat en el] musical trans  gàngster de Jacques Audiard, “Emilia Perez”, per la Palma (tot i que era una mica agnòstic al respecte), però el seu premi del jurat, juntament amb un repartiment a quatre per al premi a la millor actriu, significa que la seva pel·lícula està molt ben recompensada. (..) El drama indi de Payal Kapadia “All We Imagine As Light” va ser la meva pel·lícula preferida a la competició de Canes i guanyar el Gran Premi pel seu primer llargmetratge de ficció ha estat sorprenent. Aquesta pel·lícula sobre la vida de tres infermeres a Bombai combina el drama realista amb el misteri metafísic i ho fa amb una calma i una seguretat meravelloses. Les comparacions amb Satyajit Ray són clixés, però aquí estan justificades. (..) El premi a Miguel Gomes com a millor director és una altra decisió molt ben presa pel jurat: una presència creativa absolutament única al cinema mundial ha donat lloc a una altra pel·lícula complexa, encantadora i seductora a “Grand Tour” (..). “La substància” de Coralie Fargeat, la guanyadora del guió, va ser la sàtira de terror corporal estridente protagonitzada per Demi Moore que va trencar absolutament el festival, i no és d’estranyar veure-la guanyar un premi (..). “Ha nascut una estrella” és una frase que s’ha d’utilitzar amb moderació, però aquí està justificada per al gran Jesse Plemons, les actuacions del qual a la pel·lícula “Kinds of Kindness” de Yorgos Lanthimos li han valgut el premi al millor actor. Amb la seva flegma i vulnerabilitat, s’està convertint en un clàssic (..) universal, una tradició de Hollywood que es remunta des de John C Reilly fins a Ernest Borgnine. Així doncs: alguns sentiments contradictoris perquè el gran Rasoulof no hagi estat recompensat més pel seu èxit, però “Anora” va aportar energia, emoció, romanç i una estranya eufòria a Canes.

Sergi Sánchez, a Facebook: Ja era hora! Ahir es va imposar la sensatesa de premiar noves veus, cineastes que arribaven a la secció oficial amb ganes de bufetejar els grans mestres, que, en aquesta 77a edició del Festival de Canes, s’han adormit als llorers (Coppola, Cronenberg, Schrader). El jurat presidit per Greta Gerwig ha demostrat que es va prendre seriosament la seva feina, i, cosa gens freqüent, el seu palmarès va coincidir a ulls clucs amb les prediccions de la crítica. Amb l’excepció, una mica absurda, del premi al millor guió a “La substància”, de Coralie Fargeat, i la sorpresa del premi al millor actor per al formidable Jesse Plemons per una pel·lícula, “Kinds of Kindness”, que va generar encesos odis  (no compartits per aquest crític), tot es va desenvolupar segons el previst, i l’extraordinària “Anora” va guanyar una merescuda Palma d’Or. Des de la seva primera projecció per a la premsa, “Anora” es va erigir en una incontestable pel·lícula de consens. Sean Baker subverteix els principis de la comèdia romàntica, retrata la vida d’una treballadora sexual sense jutjar-la, aborda les relacions de poder econòmic i de classe als vincles afectius, i factura una obra generosa, expansiva, capaç d’acontentar sensibilitats tan diferents com la de Gerwig, l’actor Omar Sy i el cineasta Juan Antonio Bayona, entre d’altres membres del jurat. Hauria estat preciós que fossin George Lucas i Francis Ford Coppola els que donessin la Palma d’Or a Sean Baker, perquè llavors els supervivents del Nou Hollywood haurien cedit el testimoni a un digne hereu del seu esperit. Lamentem l’absència de la magnífica “Caught By The Tides”, del xinès Jia Zhang-ke, però, d’altra banda, va ser un palmarès immaculat. Les estupendes “As We Imagine As Light” i “Grand Tour” es van emportar premis importants, tot i que, sobretot l’admirable film de Miguel Gomes, semblava un candidat massa radical per fer-se un lloc al pòdium. “Emilia Pérez” va confirmar la seva condició de ‘crowdpleaser’ amb dos premis, destacant especialment el reconeixement col·lectiu a les seves quatre actrius principals, representades a l’escenari per l’espanyola Karla Sofía Gascón, que va dedicar el guardó “a totes les persones trans que estem patint cada dia”. Aquesta reivindicació política va tenir una lògica seqüela amb un premi especial per a “La llavor de la figuera sagrada”. Semblava inevitable que, si Mohammad Rasoulof havia arribat tan lluny, escapant de la presó a l’Iran, el jurat reconegués el valor simbòlic del gest polític. Aquí no se celebrava el cinema, sinó la denúncia, el coratge i la resistència. Amén.

Charlotte Garson, a ‘Cahiers du Cinéma’: Retour aux Palmes. La competició de la 77a edició del Festival de Canes ha estat difícil de suportar, com hem dit aquí, ja que la sobreoferta semblava un tiquet d’entrada ‘sine qua non’: Lánthimos havia de posar un fetge sobre la taula (“Kinds of Kindness”, amb un títol falsament empàtic), que Coppola posés en escena un demiürg (“Megalopolis”, la pel·lícula que més va dividir la redacció de Cahiers present al festival), que Sorrentino fes passar un banyador de dues peces oblidat en una cadira per un tractat d’antropologia (“Parthenope”), que Serebrennikov destruís qualsevol possibilitat que un espectador sord pensés en l’extrema dreta d’un poeta punk (“Limonov”) i que Jacques Audiard enviés l’exèrcit mexicà del novel·lesc contra un cap del narcotràfic (“Emilia Pérez”). Fins i tot els candidats per primera vegada al premi van haver de lliurar el seu pes de natges retocades, massacrades amb gore a “The Substance” de Coralie Fargeat, o implantades gràcies a la revenda d’ampolles de perfum robades a “Diamant brut” d’Agathe Riedinger. Davant d’aquesta agitació maximalista on l’important era colpejar amb força i en diverses ocasions, el jurat de Canes presidit per Greta Gerwig ha demostrat a través del seu palmarès un cert sentit de la mesura (..). De l’Audiard, palma popular segons l’aplaudímetre i per marcar caselles de temes candents (transició de gènere, almodovarisme galopant, tòpics sobre la corrupció a Mèxic), el Premi del Jurat n’ha reconegut la singularitat, però va esmorteir l’esperança de premi suprem, preferint subratllar un premi col·lectiu per a les seves actrius. (..). L’altre gest polític ha consistit a atorgar a Mohammed Rasoulof un Premi Especial del Jurat: obsequi enverinat per a alguns que aquest premi ‘especial’ que hom podria interpretar com una reducció de “Les llavors de la figuera sagrada” al seu tema i al risc pres d’haver-la filmat clandestinament abans d’exilar-se per no quedar empresonat durant molts anys. (..) Amb el seu final a l’aire lliure i la seva acceleració de pel·lícula d’acció, “Les llavors de la figuera sagrada” no es va escapar del patró de narrativa i posada en escena afavorit a la competició aquest any: en termes generals, una revolta que pot prendre la forma d’un aixecament, un assassinat o una pallissa regular, una mena de trop tarantinià que ara és imprescindible. La valentia d'”Anora” no n’és una excepció, que veu una jove ‘stripper’ que va guanyar el premi en casar-se ràpidament amb el fill d’un oligarca rus a Nova York, desplegant el mateix ardor físic que amb el seu twerk tarifat per inflar els morros als matons que li volen fer cancel·lar el matrimoni. (..) La dignitat del palmarès ha culminat amb l’esforç de premiar amb el Premi del Director un cinema d’investigació en la persona de Miguel Gomes, que signa amb “Grand Tour” una obra estranya, com un ressò del seu “Tabú”, alhora impedida i estructurada per la Covid i la càmera delegada en part als operadors del sud-est asiàtic. A partir de plans documentals i d’altres interpretats per actors, ambientats a principis del segle XX, la pel·lícula broda la història d’amor d’una veu en off al local d’avui en dia amb la fugida d’un diplomàtic perseguit per la seva promesa que fa el recorregut de país en país. Però el gest més agosarat, sens dubte, ha consistit en que Gerwig i altres han distingit amb el Grand Prix “All We Imagine as Light” de l’índia Payal Kapadia. Delicat díptic sobre la manera en què tres dones (una vídua, una núvia el marit de la qual està exiliat a Alemanya i una hindú enamorada d’un musulmà) troben el seu camí per plantejar-se fins i tot la possibilitat d’estimar segons el seu desig, “All We Imagine as Light” ofereix un formalisme discret, un canvi del retrat cap a una obertura onírica i sensorial. La prioritat no és tant afavorir una jove, l’Índia o una primera ficció, sinó seguir creient, com els Cahiers no ho han dubtat mai, que només el tossut llampec de la imaginació porta esperança política.

José Luís Losa, a la Voz de Galícia’: Gran Palma d’Or a Canes per a la reinventada “Pretty Woman” “Anora”, de Sean Baker. L’any que Canes havia disposat el desembarcament d’aquell Nou Hollywood de Coppola, Lucas o Paul Schrader, ha sorgit un nord-americà que podríem anomenar novíssim, Sean Baker. I s’ha endut amb absoluta justícia la Palma d’Or. Ho fa amb “Anora”, una formidable reinvenció d’aquella bajana i exitosa “Pretty Woman”. És un triomf també d’una feminitat en rebel·lió, que no creu en els enganyosos i engominats contes de fades i plutòcrates. (..) Aquesta decisió de lucidesa enorme d’un jurat presidit per Greta Gerwig i que vam posar injustament sota sospita és només l’anunci d’altres sentències virtuoses. La primera, situar “Emilia Pérez”, el musical de Jacques Audiard que entreveu el món narco i l’emergent sensibilitat trans, com a segona gran triomfadora del festival. Audiard s’emporta el premi el Jurat. Però, a més, rep el premi d’interpretació femenina per al quadre d’actrius d'”Emília Pérez” (..). La ratxa d’intel·ligència sensible del jurat —bravo pel nostre J. Bayona— s’esplaia quan, contra tot pronòstic, destaca com a millor director el portuguès Miguel Gomes per la seva evocació colonial de bellesa febril de “Grand Tour”. Gomes és capaç de desdoblar en un díptic els trajectes de desacord, al llarg de tot el sud-est asiàtic: el d’un funcionari anglès, amb ressons dels antiherois de Graham Greene, que fuig covardament de la seva núvia. I la ruta i el contrapunt d’ella i la seva tenacitat romàntica i lleial. Condemnats tots dos a trobar-se en una altra dimensió. Descomptat el que té de sublim aquest “Grand Tour” de Miguel Gomes semblava altament improbable que el seu món personalíssim cabés en el quòrum d’un jurat de Canes, sempre tremolós davant el cinema de creació més autoral. Per això el valor d’aquest premi com a acte de coratge. El palmarès té també la cura de reconèixer dues més de les propostes més suggestives d’una molt estimulant edició de Canes. Són els no còmodes, però desafiadors universos de “The Substance”, el body-horror antiedatista i radical on Demi Moore despullada davant el mirall preludia una catarsi de mutacions —d’ella es premia el guió desprejudiciat de la seva també directora Coralie Fargeat—, i “Kind of Kindness” de Yorgos Lanthimos, en el seu retorn als deshumanitzadors laberints de l’ànima més tenebrosa de “Langosta”. La seva pel·lícula entra als premis a través del rebut per un dels intèrprets d’aquest triple plaer dels estranys, un inspiradíssim Jesse Plemons. El Gran Premi del Jurat per a l’índia Payal Kapadia per “All We Imagine As Light” em deixa força en ombres. I en canvi celebro enormement que l’iranià Mohammad Rasoulof veiés frenada en sec la seva lletja molt lletja operació d’intentar barrejar amb l’art una causa justa com la condemna del règim iranià i la seva fugida del país per aconseguir la Palma d’Or. Ja va dormir dissabte pensant que estava fet. I ho han deixat amb poc més que un accèssit (..).

Altres cròniques.- Peter Debruge, a ‘Variety’: Premi de Canes: Les històries centrades en dones guanyen a cor què vols a Canes, mentre “Anora” de sean Baker guanya la Palma d’Or. Scott Roxborough, a ‘The Hollywood Reporter’: Canes: ‘Anora’ de Sean Baker guanya la Palma d’Or mentre ‘Emilia Pérez’ guanya dos premis.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!