Club 7 Cinema

Recupero un article, de 2004, sobre Uzak / Llunyà / Lejano / Lontain, la pel·lícula que revelà internacionalment Nuri Bilge Ceylan, l’autor d’ Els climes / Iklimler / Los climas / Les climats / Il piacere e l’amore.

Sinopsi: un fotògraf enderiat perquè, cada dia que passa, els ideals li van quedant més lluny, ha d’allotjar al seu pis d’Istanbul un parent que ha marxat del poble per trobar feina en algun vaixell que li permeti d’anar a l’estranger.

Potser enlloc, per lluny que vagis, ja no et pots forjar, tan sols pots guanyar calés (..) L’emigració no soluciona res; però l’alternativa, tampoc (..) el punt de partida rau a Turquia; però la crisi de valors de què parla també és la nostra. El món materialista que descriu és el nostre (..) Fascinant (..)  Imatges de bellesa estranya, atractiva (..) Cinema de la mirada… El text de la crítica sencera, a “Vull llegir la resta de l’article“

Uzak és un gran exemple que, per fer bon cinema, cal el talent, la capacitat estètica i les inquietuds que demostra el turc Nuri Bilge Ceylan, i no pas necessàriament gaires calés. Ceylan ha treballat amb ben pocs mitjans. Ell mateix s’ha encarregat de la fotografia, guió, part del muntatge i n’ha assumit la direcció. En el repartiment identifiquem dos familiars seus directes. La il·luminació del film és notòriament pobra. I la planificació en falsos plans seqüències revela la precarietat tècnica amb què ha hagut de treballar. Però, insisteixo, resulta fascinant. Les imatges tenen una bellesa estranya, atractiva. Estem davant d’un cinema de la mirada, que també aprofita a fons l’aportació dels sons, presos directament.

L’argument d’Uzak fa que dos personatges comparteixin un mateix espai i temps. Són ben diferents, l’un de l’altre; però tenen necessitats similars. Un, el fotògraf que viu a ciutat de fa anys, és diguem-ne culte i l’altre, acabat d’arribar del poble, resulta un individu força primari. Un està establert i l’altre busca feina i futur. Ara bé, tots dos homes passen per problemes familiars, pateixen una certa soledat, tenen un mateix neguit sexual … Tan diferents i tan semblants!

El guió d’Uzak… quin guió! De manera impecable ens va fent entrar en les circumstàncies vitals dels dos protagonistes, els interrelaciona, en mostra la topada i els intents d’aproximació. Amb sobtades trencades de to, humorístiques, treu trascendència i aspror als drames d’aquests personatges. L’alarma d’un cotxe que es dispara o el delit per veure d’amagat un video porno dóna peu a seqüències senzilles i de notable comicitat. En un film greu !

Temàticament, Uzak toca de manera valenta la qüestió de l’emigració, des d’un país que en genera molta i des de fa anys. L’exdona del fotògraf se’n va lluny, al Canadà. El cosí que ha marxat del poble, segurament acabarà de polissó en un dels vaixells que passen per Istanbul. Però ell, no. Ell es queda. Retreu al parent la sortida “fàcil” i enganyosa d’emigrar, d’anar només darrere de tenir calés de seguida; en lloc de formar-se, de fer-se a si mateix, de crear-se un futur de debó. Ell també va marxar del poble, perquè a ciutat va poder forjar-se. No li va caldre anar més lluny.

Potser, avui en dia, la gent ha d’allunyar-se molt perquè arreu hi ha poques possibilitats de fer-se un mateix. No en va, aquest fotògraf d’èxit està tanmateix insatisfet. Ha abandonat la seva reconeguda activitat artística. No li falta feina, perquè fa diners amb reportatges comercials; però travessa una crisi afectiva respecte la creació. Aquesta insatisfacció ja no la hi consolen ni tan sols les pel·lícules dels seus autors preferits. El món en què viu, el nostre, l’engresca poc a superar-se. De reptes artístics, cap; de possibilitats econòmiques, força –per a ell, que està establert-. De manera que, al capdavall, no el mou realment res tan diferent del que du el cosí a embarcar-se. El problema és que potser enlloc, per lluny que vagis, ja no et pots forjar, tan sols pots guanyar calés.

Nuri Bilge Ceylan, doncs, planteja que l’emigració no soluciona res; però l’alternativa, tampoc. I, en aquest sentit, Uzak és film de valor universal. Certament, el punt de partida rau a Turquia; però la crisi de valors de què parla també és la nostra. El món materialista que descriu és el nostre. Al capdavall, nosaltres, país d’acollida d’immigrants, els oferim res, a part d’un futur amb més euros dels que tenien? Vivim en una societat que estimula els valors? La gosadia intel·lectual de Nuri Bilge Ceylan és de plantejar això de la seva terra estant. I la seva principal aportació és fer-ho amb una obra artísticament tan admirable.

Director, guió, muntatge i fotografia: Nuri Bilge Ceylan. Comuntador: Ayhan Ergürsel. Repartiment: Muzaffer Özdemir (Mahmut), Mehmet Emin Toprak (Yusuf), Zuhal Gencer Erkaya (Nazan), Fatma Ceylan (la mare), Ebru Ceylan (la noia). Festivals i premis Canes 2003, Secció Oficial, Gran Prix i premi interpretació exaequo als dos protagonistes. 

Article publicat a la revista Recvll, segona quinzena de novembre de 2004.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!