Club 7 Cinema

Kika (Kika / Kika. Un corpo in prestito), de Pedro Almodóvar

Aquí no trobem ni l’esclat tràgic de Carmen Maura a Qué he hecho yo para merecer esto?, ni el devassall de passió i follia de La ley del deseo, ni la seducció –eros-thanatos– de Matador. En canvi, hi trobem una millora en la qualitat de producció, una saturació colorista i de disseny –Gaultier pel mig–, que sobrecarrega l’estètica almodovariana, superant la frescor creativa de les propostes anteriors i abocant-se en un producte de marca, fet sobretot per al comerç i el consum dels addictes a aquesta oferta.

Aquesta és una de les notes que vaig escriure l’any 1994, sobre Kika. Les trobareu reproduïdes íntegrament, anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Kika, de Pedro Almodóvar

Retrospectiva Almodóvar: “Kika”

Notes escrites el 19 de febrer de 1994, gairebé 3 mesos després d’haver-la vist

***

Des que l’he vist, quan hi penso, em pregunto què vol Almodóvar. Deixo al marge la voluntat, clara, ostensible, de mantenir en pantalla elements d’estil que l’identifiquin i li garnteixin la fidelitat de la clientea, més enllà de l’interès artístic d’aquests elements.

Què ha volgut fer Almodóvar amb Kika? Jo penso que no ha aconseguit res. Bàsicament, Kika és una comèdia de costums, muntada des de personatges jo diria extrems -o marginals-, excèntrics si més no -en tot cas, no precisament normals i corrents-. Déu-n’hi-do com va pintant la coralitat dels seus protagonistes; però, un cop ha entrelligats tots els personatges, fa derivar la pel·lícula cap a un film d’intriga, en què Peter Coyote passa a ser un assassí malaltís. Una de dues: o la comèdia autocomplaent li ha distret l’atenció per l’intriga, o aquesta “tensió” final és una manera ben galdosa de resoldre una comèdia que no sabia com acabar.

El personatge de Victoria Abril -l’estrambòtica presentadora de ‘reality shows’- forma part de la fauna almodovariana, però amb el seu exotisme desmesurat acaba sent més un gag del manxec que no pas una visió dels ‘reality shows’ televisius. Igualment, la presumpta realitat tràgica que la pel·lícula descriu -marits ‘voyeurs’ i fills acomplexats, amigues adúlteres, repressions lèsbiques, etc.- esdevé més un element còmoc -deformat fins a la caricatura gruixuda- que no el contrapunt -del discurs- denunciador d’aquella mena de productes televisius.

La llarga durada de la violació i la resposta de Verónica Forqué denota més una complaençamòrbida del director que no el punt d’esclat que durà la narració cap a la seva resolució.

Aquí no trobem ni l’esclat tràgic de Carmen Maura a Qué he hecho yo para merecer esto?, ni el devassall de passió i follia de La ley del deseo, ni la seducció –eros-thanatos– de Matador. En canvi, hi trobem una millora en la qualitat de producció, una saturació colorista i de disseny –Gaultier pel mig–, que sobrecarrega l’estètica almodovariana, superant la frescor creativa de les propostes anteriors i abocant-se en un producte de marca, fet sobretot per al comerç i el consum dels addictes a aquesta oferta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!