La vaig veure en DVD de lloguer, i en la nostra llengua. Aquest cop no està tan assolida la trama com en anteriors pel.lícules del director, doncs no aclareix si va a favor de la secta o en contra, vol ser objectiu, però costa connectar amb els personatges, fins i tot amb el protagonista, massa primari en les seves reaccions. El millor, Philip Seymour Hoffman, sempre valor segur, ja que Joaquín Phoenix exagera les ganyotes i reaccions del seu personatge, amb un to massa teatral.
Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
30 d'agost de 2013
1 comentari
Repesca: “El mestre”, de Paul Thomas Anderson
FOTO © Alta Films El mestre, de Paul Thomas Anderson
Sense ganes de jugar amb els adjectius, diria que The Master és una pel·lícula magnífica, més que no pas una obra rodona. Ja amb l’anterior film de Paul Thomas Anderson, Hi haurà sang, em va semblar que anava per a obra mestra i se’n quedava a les portes.
La riquesa de l’expressió visual; l’ús magistral de les elipsis cinematogràfiques; el tractament matisadíssim i prolífic dels personatges; el domini del context històric i social en què s’ambienten els films; la crònica fosca d’episodis de construcció (o reconstrucció de part dels Estats Units); la pintura del paper social de les religions i de tot el sistema de creences (espirituals, materials…) al país, entès com a camp d’explotació per a cobdiciosos… són aspectes que situen les dues darreres pel·lícules del cineasta entre el millor que s’ha fet als darrers anys. No obstant això, The Master arriba a un punt que s’enllota, talment com passa a Hi haurà sang.
Si la seqüència en què per primer cop veiem salpar el vaixell sectari la juxtaposem amb totes les imatges anteriors, centrades en l’alienació del mariner Freddie Quell (Joaquin Phoenix) i la seva difícil reinserció a la vida civil després de la guerra, amb tot el farcell de família desestructurada i mancances afectives, trobem un retrat galdós de la ferida social als primers anys de pau i l’evocació del terreny abonat –en les classes benestants– per al sectarisme. Però la pel·lícula focalitza l’interès en la relació entre el líder (Philip Seymour Hoffmann) dels seguidors de “la Causa” i Freddie Quell, desferra humana que s’hi agafa com un nàufrag a la taula de salvació, amb una fe dels convertits tanmateix no prou convençut.
The Master esdevé, doncs, una ficció que treballa els mecanismes psicològics i els mètodes de les sectes. Exposa la feblesa intel·lectual del discurs vertebrador i la consegüent intol·lerància –patològica– del líder quan se sent qüestionat. Un líder que presenta com una persona mentalment inestable, de sexualitat dubtosa, propens a l’alcohol… i amb un entorn que se n’aprofita i, de fet, el porta. Així, la seva dona actua com autèntic cervell a l’ombra, quant a la seguretat de “l’empresa”; el fill, absolutament incrèdul, viu descaradament del negoci patern… Vol el guió que l’arribada de Freddie Quell desbloquegi el líder en la redacció del seu segon llibre: l’accés a una criatura fràgil, desvalguda, addicte a l’alcohol i al sexe… esdevé un repte per a qui diu que salva ànimes. Certament, troba les flaques de Quell i se li converteix en una mena de figura paterna; de manera que el noi esdevé lacai d’aquest líder sense saber-ne ben bé el perquè. Com a seguidor enlluernat, respon fanatitzat, amb violència, als que qüestionen el seu “salvador”. I així es tanca el cercle, es completa el quadre sobre les sectes, en què es passa per episodis de senyorasses de Nova York que els obren les portes dels seus pisos luxosos; una seguidora que acull a casa seva tota la cohort; una acció policial que treu a la llum els aspectes menys espirituals i més foscos, legalment i monetàriament, de l’activitat real d’aquella cleda; un congrés de la secta; els dubtes sobre l’acolliment d’un individu “perillós” per al grup com és Freddie Quell i tot els rituals iniciàtics a què se’l sotmet…
És en aquest treball sobre el món sectari, i especialment en la “iniciació” de Quell, que la pel·lícula arriba a un punt que no va més enllà dels tòpics sabuts i coneguts sobre aquella mena d’organitzacions. I s’enllota.
L’escapada –autèntica fugida de Freddie Quell– a cavall d’una moto, en què intenta retrobar una altra via de reinserció post-bèl·lica; així com l’impossible retorn a l’univers de “la Causa”, que el du a gaudir a pleret del sexe i a ironitzar amb els mètodes de la secta, reviscola el relat “in extremis” i aporta una visió desesperançada, d’estricta supervivència no sé si dir-ne “animal” en un temps d’aquell país.
Un darrer paràgraf per als actors. Joaquin Phoenix i Philip Seymour Hofman, més que interpretar, incorporen. I els seus personatges són dels malmesos, desfilagarsats. El director els ha triats sabent el que es feia; però arribes a patir pel rastre que aquests papers els poden deixar. Professionalment, els reconeixements que han rebut ja són prou eloqüents i encara són pocs.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!