Club 7 Cinema

Aprofitant que el Cinema Truffaut, de Girona, ha programat Offside, de l’iranià Jafar Panahi, abans d’ahir vaig arribar-me a veure aquesta pel·lícula discreta, de la qual n’havia parlat bé fins i tot un conegut periodista esportiu. Senzilla i depurada com la gran part del cinema iranià de prestigi internacional, Offside pren la forma d’un fals documental que, tot explicant-nos la increïble i llastimosament certa discriminació que impedeix l’entrada de les dones del país als estadis de futbol, va mostrant-nos simultàniament la diferència entre el poble real i les lleis amb què les autoritats el volen configurar. Des d’una sensibilitat nacionalista i popular, Panahi signa un film tant certament discret com subtilment subversiu, que també ens ajuda a qüestionar-nos la imatge que de l’Iran ens fan afigurar els mitjans de comunicació. Veure Offside potser no m’ha resultat una experiència plaent; però pensar-la, m’és molt útil, profitosa.

Per seguir, cal que aneu a Vull llegir la resta de l’article

Sinopsi: un pare malda per arribar a l’estadi on la selecció es juga contra Bahrein la classificació pel Mundial d’Alemanya. No li interessa pas l’esport: l’home busca la filla que ha tingut la malpensada d’anar a veure el partit i això, que no és il·legal, no està permès. Perquè les autoritats no permeten que una dona estigui enmig de tant d’homes que, a més criden i diuen paraulotes. Als autobusos que van cap a l’estadi i entre els seguidors embanderats i engrescats, destaca un noi d’aspecte tímid, amb la cara pintada dels colors nacionals… que, en realitat, és una noia disfressada. Va per comprar l’entrada, brega per entrar… No és l’única. Hi ha altres xicotes que ho intenten. Algunes se’n surten i poden veure el partit des de la graderia; d’altres, no, i les retenen en un tancat a la passarel·la d’accés a l’estadi. Les vigilen soldats de lleva, més o menys interessats pel futbol. Deleroses d’aconseguir el que volien, elles no paren d’intentar-ho; per bé que la majoria s’ha de conformar amb la "retransmissió" que els fa un d’aquests soldats, a partir del que entreveu, des de lluny. El militar que les té a càrrec no vol problemes que li compliquin el poc temps de servei militar que li queda. Acabat el partit, les haurà de lliurar a la brigada antivici i llestos.

Que no deixin entrar les dones a veure un partit de futbol enmig d’homes no se’ns fa increïble perquè tenim notícia de la discriminació que pateix la dona a les teocràcies musulmanes (ara no entro a parlar de les altres teocràcies, sovint igualment marginadores). Fins i tot ens podria resultar  frívol que es dediqui una pel·lícula sencera al que els passa als estadis, si tenim en compte la gravetat de moltes altres i cafres discriminacions de què són víctimes quotidianament les dones i en qüestions més importants que no pas una oferta lúdica com el futbol. Certament, també ho podem llegir en clau al·legòrica: des de l’anècdota, reflectir la categoria.

Tanmateix, sense renunciar a aquest valor al·legòric de la pel·lícula, Jafar Panahi encaixa el cas d’aquestes noies en una mirada àmplia al seu país, a la seva gent i a les lleis i autoritats del règim. Anem a pams.

En primer lloc, Panahi opta pel format de fals documental (fins i tot la il·luminació és gairebé natural i bona part dels intèrprets són no professionals): és una ficció, però té la textura d’un documental i està rodada al decurs d’un partit de debò. I és que el que vol no és tant explicar una història com mostrar-nos efectivament alguna altra cosa, que veurem mentre ens explica la història.

En segon lloc, es produeix un efecte multiplicador, pel que fa a les noies que volen entrar a veure el partit. Primer en seguim una, després n’apareixen d’altres, més endavant en trobem més i fins, cap al final, reapareix aquell pare que buscava la filla, amb la qual cosa, si en féssim llista, n’hi hauríem d’afegir una altra. No hi ha, doncs, "la" noia, sinó un esplet ampli, diverses, de dones joves que planten cara a la prohibició absurda i fan mans i mànegues per a saltar-se-la i esquivar els encarregats de vigilar-ne l’aplicació.

En tercer lloc, el director aviat ens ensenya les protagonistes retingudes al tancat, en una rampa d’accés a l’estadi. I empantanega la situació, entre les mosses indomables i els soldats que les han de vigilar. Un inacabable estira i arronsa, a vegades simpàtic, però progressivament enervant. Tanmateix, de mica en mica, hi va sobreeixint el que acaba sent l’autèntic objectiu del film.

Els soldats han d’executar les ordres, però es revelen com a gent del poble, que acaten el que els manen, per no complicar-se la vida, al marge que ho comparteixin o no. Però resulta que "impedir les dones d’entrar i de barrejar-se amb els homes" té a veure també, esclar, amb els costums ancestrals: per al soldat de pagès, les coses han de ser com sempre han estat i les dones i el bestiar formen part del món com l’ha entès tota la vida; per al pare gran, que vol trobar la filla, l’autoritat paterna i la del mascle no es pot discutir, fins al punt que és a punt d’agredir una noia que li ha parlat francament… Alhora, d’aquesta pel·lícula no podríem pas afirmar que tots els homes que hi surten (sobretot els joves) comparteixin aquesta manera de veure les coses; per bé que l’actual estat de coses (sempre segons aquest film) predisposa còmicament  el bestiar masculí a una mena d’immediata resposta lasciva davant la simple intuïció de presència femenina. De fet, aparentment, la gran part del jovent que veiem a Offside podria passar perfectament per occidental: en les samarretes, els tallats de cabell, maneres de comportar-se com a seguidors de futbol i com a gent de l’edat que tenen. El país que reflexa Panahi no s’avé a la imatge que ens n’hem afigurat des que els iatol·làs són al poder. Les consignes de radicalisme islàmic no apareixen assumides per la població, sinó ben al contrari: les noves generacions miren d’esquivar-les, les discuteixen dialècticament, sense tanmateix revoltar-se políticament, tan sols bregant per guanyar-se petits espais…

L’única autoritat de debò paorosa apareix fugaçment, per ordenar que lliurin les noies a la brigada antivici. Durant la immensa part del metratge, no es pot dir que ningú tingui gaire por ni respecte pels soldats, que saben de lleva: als WC, la gent no els fa cas, quan no els volen deixar entrar; al tancat de les mosses, no és precisament la por el que impera… I no es pot pas dir que aquests nois uniformats siguin gaire autoritaris ni repressors eficients: registren prou malament un noi clamorosament carregat de petards, se’ls escapa una xicota, no gosen fer patir les detingudes… I, què caram, no es volen tampoc perdre el partit!

La distància entre el que voldrien els teòcrates i el país real va fent-se cada vegada més clara, a Offside, però en canvi, planetja Panahi, el sentiment nacional els uneix a tots. Quan la seva selecció marca, ni els soldats estan per vigilar, ni les noies per fugir i, esclar, quan finalment Iran es classifica, es fon l’alegria al carrer i a dins de la furgoneta policíaca (que transporta les detingudes a la brigada antivici). Només queda encetar la primera estrofa d’aquella cançó que el mateix Panahi defineix com "una mena d’himne nacional (..) que parla del país i la seva gent, no dels seus governs. I per això ens agrada tant…"

No obstant tot això, cal retreure a Panahi alguns aspectes no prou reeixits del guió. Especialment ha estat maldestre a l’hora d’aïllar determinades situacions de diverses protagonistes. Per exemple, la mossa espavilada i gornida de soldat, que sobtadament es posa a plorar pel que es pensa que els passarà i… res, un cop ha servit per entretenir uan escena, ni la por, ni les llàgrimes, ni res que hi tingui a veure no torna a sortir. Igualment, en un altre moment que li cal tornar a entretenir la cosa, pam: una altra que plora, perquè, de fet, no li agrada el futbol, però volia anar-hi en record del xicot que se li ha mort: ni abans ni es pot dir després no hi ha hagut cap indici al voltant d’aquest rampell melodramàtic, entaforat com a autèntic nyap. En canvi, Panahi segueix sent un autèntic mestre en l’art de focalitzar l’acció en uns pocs i concrets espais, a partir dels quals aconsegueix trenar el seu discurs. 

Director, coguionista, muntador i productor Jafar Panahi. Coguionista Shadmehr Rastin. Fotografia Mahmood Kalari. Repartiment Sima Mobarak Shahi (primera noia), Safar Samandar (soldat Azari), Shayestek Irani (noia fumadora), M. Kheyrabadi (soldat Mashadi), Isa Sadeghi (noia futbolista), Golnaz Farmani (noia amb shador), Mahnaz Zabihi (noia soldat), M. Kheymeh Kabood (soldat Tehrani), M.R. Gharadaghi (noi amb petards).  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!